Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Imaginem una família a qui s’assigna una plaça en una escola amb una composició social més afavorida. Sobre el paper, és una bona notícia: el centre es corresponsabilitza de la complexitat del barri, l’infant accedeix a un entorn amb menys concentració de dificultats i el centre d’alta complexitat del costat, rep una mica d’oxigen. Però, en arribar, l’alumne descobreix que no pot participar en una part de les sortides, que se l’assigna sistemàticament a grups adaptats o, fins i tot, que pateix racisme per part dels seus companys.
Davant d’això, ens podem preguntar: els indicadors de segregació han millorat en molts municipis, però estem avançant, realment, cap a una societat més cohesionada?
Potser no a la velocitat que exigeix el moment actual. Una de les raons és que hem reduït la dessegregació a una qüestió de distribució de l’alumnat. L’escolarització equilibrada és imprescindible, però no n’hi ha prou amb compartir centre. Cal que tots puguin participar en les mateixes activitats, que el professorat tingui altes expectatives d’aprenentatge per a cada alumne i que tots se sentin part de la comunitat educativa.
La segregació escolar és la distribució desigual de l’alumnat entre els centres d’un mateix territori segons l’origen, la situació econòmica o altres característiques socials. Un municipi segregat, per tant, és una zona on un seguit de centres escolaritzen una proporció més alta d’alumnat vulnerable respecte a la composició social que existeix en el mateix municipi.
Els Pactes contra la segregació escolar, i el Decret 11/2021, van reforçar la detecció de l’alumnat vulnerable, la reserva de places i la planificació d’una escolarització més equilibrada. Segons les dades presentades pel Síndic de Greuges, la segregació de l’alumnat estranger s’ha reduït més d’un 20% entre els cursos 2018-2019 i 2024-2025. És un avenç que cal reconèixer.
Els centres encara competeixen per determinats perfils d’alumnat, els costos allunyen algunes famílies de certs projectes educatius i les expectatives del professorat no sempre són neutrals
La comunitat docent, però, coneixem les dinàmiques que els indicadors no recullen. Sabem que els centres encara competeixen per determinats perfils d’alumnat, que els costos allunyen algunes famílies de certs projectes educatius i que les expectatives del professorat no sempre són neutrals. O dit d’una altra forma, encara funcionem amb una lògica de mercat i de tancament social de la classe mitjana. Davant de tot això, només ens hem posat d’acord en repartir, i tractar, l’alumnat migrant o vulnerable com un problema a repartir. Per no parlar, de quan s’evita fins i tot assolir aquest mínim, modificant les zonificacions de manera artificial.
Arribarà el dia que ens adonem de tot el que ens hi estem jugant. Arribarà el moment que ens adonem que, davant de la creixent polarització social, només una societat més cohesionada, justa i diversa, pot fer front a l’escalada xenòfoba. I per començar aquest camí, ens cal eixamplar què entenem per “dessegregar” per tal de caminar cap a la inclusió real i efectiva.
És més, podem defensar que la barreja social no beneficia només l’alumnat vulnerable o migrant. No és solament pels “pobres”. Els infants i adolescents, blancs i de classe mitjana, tenen molt prejudicis a qüestionar, i molt per aprendre, de companys d’altres comunitats. Al cap i a la fi, aquests contactes els faran més capaços pel futur que vindrà, que serà – indubtablement – divers i multicultural.
Dessegregar, entesa amb els termes anteriorment exposats, demanda, en primer lloc, gratuïtat efectiva. Si les polítiques contra la segregació no disposen de recursos suficients, corren el risc de quedar en paper mullat. En l’educació obligatòria, cap alumne hauria de quedar assenyalat perquè no pot pagar una sortida o uns materials escolars. Quan el cost varia molt entre centres, el preu funciona com un criteri d’admissió informal. L’acadèmia anomena aquest fenomen “creamskimming”, i succeeix quan un centre indica, a través de diferents estratègies, que aquella escola no està pensada per a elles. En aquest cas, seria a través de contribucions familiars que estableixen barreres d’entrada per certes llars catalanes empobrides, ja sigui a la concertada, però també a les “semipúbliques” – escoles o instituts públics, on se sol exigir copagaments i donacions molt elevades.
Si les polítiques contra la segregació no disposen de recursos suficients, corren el risc de quedar en paper mullat
També cal seguir reduint la competència entre els centres escolars. Aquí hi tenim un paper molt important els docents. Les jornades de portes obertes, les xarxes socials i els projectes singulars poden funcionar com un aparador en què cada escola intenta captar un perfil determinat d’alumnat. Si un centre associa la seva identitat als idiomes, la robòtica i els viatges a l’estranger, mentre que un altre s’identifica únicament amb el reforç escolar, les sortides dins el mateix municipi i l’atenció de necessitats bàsiques, enviem un missatge força clar sobre a qui correspon cada escola. No haurien de poder oferir tots els centres totes aquestes activitats?
Finalment, un cop més, ens tocarà remar a contracorrent i defensar els grups heterogenis. Potser fins i tot davant d’alguns dels nostres companys de professió, ja que sabem que no és un repte fàcil, l’escola inclusiva. I menys, si no hi ha suficients recursos. Però si comptem amb més acompanyament material, aquests grups poden fomentar la convivència i la construcció de vincles duradors, creant així, un mur de contenció del racisme. Per no mencionar, el famós “efecte company”, àmpliament demostrat per l’acadèmia, el qual estableix que els alumnes de contextos socioeconòmics menys avantatjats es beneficien acadèmicament de la barreja social, mentre que l’alumnat benestant, quasi no se’n veu perjudicat. Davant de tot això, no podem normalitzar que, en veu baixa, s’expliqui durant les portes obertes, o es defensi en un claustre, l’existència de grups «flexibles» o «per nivells». Ja que si no, estarem reduint la segregació entre escoles i reproduint-la, al mateix temps, dins de cada centre.
L’escola hauria de ser, doncs, un espai compartit on persones de comunitats diferents es coneguin i aprenguin juntes. Un lloc on assolir aprenentatges profunds, cultivar l’esperit crític i el respecte per l’altre. Dessegregar hauria ser, doncs, quelcom que va més enllà dels coeficients de dissimilitud. Dessegregar és cultivar una llavor per la societat que anhelem i defensar-nos de la barbàrie.
