Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els recents actes vandàlics de dissabte passat a Barcelona ens obliguen a mirar de cara el malestar social. La violència als carrers és només la punta de l’iceberg de la desafecció profunda que sent una part del jovent. La mala canalització de la frustració per un futur incert i difícil posa sobre la taula la inconsciència dels propis actes. Però, ull!, el malestar no sempre és violent; hi ha un patiment silenciós que el sistema educatiu no sap atendre per manca d’informació dels contextos de l’alumnat, amb això es falla en la gestió i acompanyament més emocional. Per refer aquests vincles trencats, cal abordar les competències socials i personals al llarg de tota la vida. Una població ben formada sabem que esdevé clau per acompanyar de manera integral, tant dins com fora de l’escola, el creixement d’infants i joves. Com a docent de l’EPA, obro el debat amb aquest decàleg:
1. Com pot un jove conviure en el xoc de cultures? I si observem que la multiculturalitat s’ha de treballar amb el mateix rigor que la identitat de gènere per generar diàleg intercultural real.
2. Què s’amaga darrere la desafecció juvenil? I si mirem què provoca la manca d’empatia i un estadi moral baix que, sumats a la cerca d’identitat i l’adrenalina hormonal, els fa molt vulnerables a discursos radicals i fanàtics.
3. Com evitem el prejudici de la generalització? Potser cal combatre discursos distorsionants que estigmatitzen col·lectius sense tancar els ulls a una fractura que posa en risc la pau.
4. Com gestionem el bombardeig virtual de felicitat i consum? Potser ens cal dotar d’eines per triar entre el tenir i el ser, rebaixant la frustració d’una individualitat que oblida allò col·lectiu.
5. Per què la llengua no és un motor de relació per a tothom? I si constatem que l’idioma ha de ser un espai compartit de cohesió i oportunitat, mai una eina de segregació o divisió.
6. Pot funcionar la immersió escolar si girem l’esquena a l’entorn? I si recordem que sense formar les adultes que conviuen amb infants i joves l’acompanyament educatiu comunitari queda coix.
7. Per què limitem l’educació emocional a la infantesa I adolescència? I si assumim que el raonament moral, l’empatia i la gestió del desacord no tenen edat i s’han de treballar al llarg de la vida.
8. Abordem les arrels o només en gestionem els danys? Potser també cal incorporar pràctiques restauratives en xarxa abans que el malestar invisible esclati de nou als carrers.
9. Es coneix la realitat invisible de les noies en l’exclusió? I si observem que la menor presència pública de violència femenina amaga formes de desafecció i desprotecció diferents.
10. Per què és invisible la feina de l’educació de persones adultes? I si entenem que la tribu educa i la cohesió d’un país no s’acaba als setze anys, escoltant les EMPA com a infraestructures estratègiques que ja treballen tot l’exposat.
La pau social exigeix una responsabilitat política valenta. Escoltar l’EPA i recollir la veu de qui sent desafecció permet aterrar el debat de futur i oferir pertinença a qui avui se sent expulsat.
