Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sóc orientadora de formació postobligatòria en un institut de l’Anoia i imparteixo classes de Formació i Orientació Laboral des de fa nou anys.
Any rere any, l’alumnat que arriba a cicles formatius presenta un nivell acadèmic cada vegada més deficient pel que fa a la comprensió lectora, el raonament lògic, l’expressió oral i escrita i la capacitat atencional. Els docents ens trobem que davant una tasca acadèmica poc complexe, cal repetir incomptables vegades les instruccions per a realitzar-la. Els costa mantenir l’atenció sostinguda més de quinze minuts, i no es respecten els torns de paraula ni el silenci quan el professorat explica. Quan han de fer exercicis a l’aula, molts alumnes no són capaços de resoldre’ls de manera autònoma, i la majoria ja no fan ni l’esforç per fer-ho. Cal una intervenció i suport constant del professorat.
El nivell de comprensió lectora, en alguns casos, sembla propi del primer cicle de l’educació primària. Els textos escrits i els exàmens són sovint difícils d’entendre. Es barregen el català i el castellà de manera tan greu que ens apareix el dubte de si realment aquell alumne ha estat escolaritzat a Catalunya tota la seva etapa educativa obligatòria, i si és així, com és possible que tingui aquell baix nivell de comprensió i expressió del català. Entre faltes d’ortografia, paraules inventades i lletra inintel·ligible, les tasques es fan pràcticament incorregibles. També hi ha dificultats en la presentació escrita: no es respecten els marges, no se segueix la pauta de la línia i es barreja la lletra lligada amb la de pal; alguns alumnes escriuen tot el text en majúscules.
Com podem formar l’alumnat en coneixements tècnics i preparar-lo per exercir una professió si partim d’aquesta base?
Hem d’aturar aquesta dinàmica de manera urgent, no només en l’àmbit educatiu, sinó que també els canvis han d’implicar l’àmbit familiar, el polític, el sanitari, l‘empresarial i molts altres. Cal aturar d’una vegada aquesta roda macabra d’involució educativa i social. Hem de deixar de banda les paraules i els constructes teòrics i reconduir la situació amb accions concretes. Altrament, aquest sistema fallit ens pot conduir cap a una societat terriblement immadura, incapaç i ineficaç.
Al meu parer, és crucial i urgent tirar endavant les mesures següents:
1. Regular jurídicament l’accés dels infants a les pantalles
Cal que els mòbils i les pantalles passin a considerar-se un risc comparable, pel que fa a la protecció dels menors, al d’altres substàncies o conductes perjudicials, com l’alcohol i el tabac. Les famílies han de saber quines responsabilitats poden tenir si permeten l’accés dels menors de 16 anys a les pantalles, i si exposen els infants al mòbil per distreure’ls mentre dinen.
2. Replantejar seriosament l’educació inclusiva
Cal destinar molts més recursos econòmics a l’educació especial i obrir moltes més escoles d’educació especial, amb personal docent preparat, i els recursos i les condicions necessàries per atendre l’alumnat que ho necessita i de la manera que ho necessita. Cal avaluar amb rigor el funcionament dels recursos i modalitats de suport a l’educació inclusiva com el SIEI i revisar els models d’organització de les escoles i instituts per atendre alumnat amb NEE. La pregunta és, aquest sistema dóna resposta a les necessitats reals de l’alumnat? Quins són els resultats que ens estem trobant? Potser es podria atendre millor la diversitat si garantim que els infants i joves que ho necessitin puguin seguir un itinerari individualitzat en una aula o un centre d’educació especial.
3. Recuperar estratègies de l’educació tradicional que funcionaven
Cal tornar a ensenyar matemàtiques de manera sistemàtica, donar importància a la lectura i l’escriptura, treballar la cal·ligrafia i desdigitalitzar l’educació. Al final de l’ESO, les eines digitals haurien de ser un recurs més, i prou. Cal ensenyar a memoritzar i tornar a situar els continguts per sobre dels projectes.
4. Fer estudis científics sobre l’augment dels diagnòstics de neurodivergències
Cal fer estudis científics rigorosos sobre l’augment dels diagnòstics de neurodivergències, com ara el trastorn de l’espectre autista (TEA), durant els darrers deu anys. Quins factors expliquen aquest increment? Cal analitzar els canvis en els criteris diagnòstics, la detecció,l’exposició a determinats agents ambientals i altres possibles factors. Cal saber què està passant i disposar de dades sòlides.
5. Regular l’ús de la intel·ligència artificial en l’àmbit acadèmic
Aquesta darrera mesura no sé exactament com s’hauria d’aplicar, però hem de ser conscients que l’alumnat fa servir la intel·ligència artificial per a pràcticament tot i en qualsevol moment, perquè és el recurs que té més a mà i que li resulta més fàcil d’utilitzar. La fa servir per redactar textos, respondre exercicis a classe i fins i tot contestar activitats d’opinió. La utilitza tant a casa com a l’aula: és un recurs que ja forma part de la seva vida, com abans ho era tenir un diccionari a mà per consultar una paraula desconeguda.
Això comporta que l’alumnat està deixant de pensar i de posar en pràctica les seves capacitats intel·lectuals, com ara la planificació, el pensament analític i conceptual i l’organització de les idees. Cal establir criteris perquè la intel·ligència artificial sigui una eina de suport i no un substitut del pensament propi i de l’aprenentatge.
Per tal de revertir tota aquesta situació cal la implicació de tots els agents socials possibles en la mateixa direcció, perquè si no ho aturem, les conseqüències poden ser nefastes en tots els àmbits de la societat, no només en referència a la involució de les capacitats de l’ésser humà, sinó també al retrocés d’estructures socials, l’afectació de les relacions humanes, l’empitjorament de la qualitat professional, la impossibilitat de continuar amb els processos educatius i el replantejament total de com formem a les persones, ja que com a futurs treballadors seran incapaços de poder sostenir una vida laboral.
Encara som a temps d’aturar aquesta roda i fer-la girar, durant un temps, en sentit contrari, fins a trobar un nou equilibri. Hem d’anar tots alhora, agents socials, sector educatiu, famílies, i empreses. Però ho hem de fer ja, ho hem de fer ara, ho hem de fer avui.
