Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa un temps estava molt preocupada per les dades que ens deien que els i les nostres joves cada cop estaven més a la dreta i molts combregaven amb les idees de l’extrema dreta. Però, de cop, sembla que s’han despertat i han començat a ocupar places i carrers, en unes mobilitzacions que feia molt temps que no veiem. La gran majoria d’elles, pacífiques i festives, i, malauradament, algunes violentes.
No sols en l’estat espanyol, les mobilitzacions de joves i estudiants està inundant els carrers de 14 països europeus: Albània, Sèrbia, Grècia, Itàlia, Espanya, França, Bèlgica, Alemanya, Irlanda, Portugal, Àustria, Romania, Polònia i Finlàndia… I també a Xile, Argentina, Índia, Nepal… Això posa de manifest com aquest sistema els està negant tantes coses que han deixat el conformisme i han decidit mobilitzar-se, i també ens dona una esperança, perquè ells i elles són el futur.
Hi ha dues reivindicacions que coincideixen en totes les mobilitzacions: l’habitatge i l’educació. Però les demandes van més enllà i tenen una gran identitat de classe: precarietat laboral, salaris que no permeten viure dignament, serveis públics cada vegada més deteriorats, augment del cost de la vida… Enfront això i a la falta de futur que implica per als més joves, han fet explotar les mobilitzacions.
Estem en un moment molt complicat, amb una extrema dreta que està traient pit, una vaga general, després de molts anys de silenci, i unes eleccions generals. Tot això dins d’un clima de confrontació, de guerres que no s’acaben, de dirigents de països importants que se salten totes les normes internacionals i de drets humans, i d’un canvi climàtic i esgotament del planeta del qual ja en veiem les conseqüències, calor extrema, inundacions, etc.
El nostre alumnat ha de saber què està passant i per què. Ha de saber que a tot Europa estan sortint veus joves reclamant que els diners públics no vagin a comprar armament, sinó a finançar habitatge, educació, sanitat i serveis socials
Davant d’aquest panorama crec que l’escola i, sobretot l’Institut no poden quedar al marge, sobretot en temps virtuals, en els quals les xarxes són la seva font d’informació i aquestes, com totes sabem, no són precisament neutres.
El nostre alumnat ha de saber què està passant i per què. Ha de saber que a tot Europa estan sortint veus joves reclamant que els diners públics no vagin a comprar armament, sinó a finançar habitatge, educació, sanitat i serveis socials. Han de saber que la manca d’habitatges assequibles no és culpa dels immigrants, sinó de la cobdícia dels grans propietaris que posen preus que la majoria no poden pagar, i d’unes lleis que ho permeten. Ha de saber que molts dels drets dels quals ara gaudeixen són fruit de lluites i mobilitzacions del passat. Han de saber com funcionen les eleccions, com funciona el Parlament, quins partits es presenten i quin programa porten.
Cal que siguin capaços d’organitzar-se en els seus centres, fer assemblees i debatre el perquè de la vaga i el seu posicionament. Cal parlar de les guerres i el seu horror, però també de com les mateixes serveixin perquè uns quants s’enriqueixin i uns països robin les riqueses d’altres. I de com, si destinem els diners per comprar armes, no en tenim per allò que és necessari. Més aules i menys armes.
És important que, encara que no votin, tinguin els coneixements bàsics per entendre el que està passant i per poder votar amb responsabilitat quan els hi toqui, i que mentre això no arribi, es poden organitzar i mobilitzar. Cal que sàpiguen la diferència entre les democràcies i les dictadures, entre el que implica que els servis públics estiguin o no privatitzats i siguin capaços de distingir allò que s’anomena dreta/esquerra i quines són les característiques i les diferències que les defineixen.
L’educació ha de ser capaç de formar els nois i noies, que són els homes i les dones del futur, amb coneixements i valors, amb ganes de participar en la millora de la societat i amb la capacitat d’indignar-se davant les injustícies i rebutjar les discriminacions.
Educar és, també, ensenyar a lluitar.
