Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Escric aquest article conscient que el Pla de Desburocratització dels Centres Educatius presentat pel Departament d’Educació el mes de març inclou, entre les actuacions a dur a terme, la simplificació dels PI (acrònim de pla individualitzat, de vegades dits PSI, amb la s de suport). Amb tot, no puc esperar a veure fet realitat aquest bon propòsit sense expressar com n’és d’urgent. I com de frustrant, per no dir irritant, és el fet que hàgim convertit en un document estèril —i una tortura grupal— el que hauria de ser la brúixola que guiï el camí de cada alumne amb problemes d’aprenentatge al llarg de la seva escolaritat.
Conservo encara el PI que li van fer al meu fill quan feia 4t d’ESO. Curs 2015/16. Aquell document constava d’onze planes i ja contenia informació sobrera i innecessària, però com a mínim s’entenia. Es feia una descripció breu però acurada de les característiques i habilitats del noi en els àmbits lingüístic, matemàtic i social; algunes observacions genèriques sobre suports i avaluacions (per exemple, al meu fill el van dispensar de fer anglès); i, en el cas de les diferents matèries, només es marcava si s’hi farien adaptacions en el currículum i l’avaluació, sense entrar en gaires més detalls.
Faig un petit parèntesi. Ignoro a partir de quin any es van començar a fer PI. Tinc, en canvi, un record ben clar que inicialment van ser un document de consum intern del centre, que no es donava a les famílies i que fins i tot se’ls hi denegava si el demanaven. No sabria dir si en els anys previs o en els immediatament posteriors a la LEC, una petita però molt combativa entitat social, El col·lectiu papàs de l’Àlex, va batallar moltíssim perquè les famílies poguessin obtenir una còpia del PI. Ho va aconseguir, i allò va ser un avenç. O ho semblava. Tanco parèntesi.
La major part dels PI actuals no baixen de les 20 planes, i les llonganisses de text que contenen són tan indigestes que no les entén ni qui les escriu. Molt menys la família que els rep. El que jo mateix era capaç d’entendre com a pare onze anys enrere tinc moltes dificultats per entendre-ho ara com a docent. I tot això és degut a l’estranya tendència que té el sector educatiu a tractar d’embotir mil idees en una sola frase, a cop d’encadenar oracions subordinades i coordinades.
La major part dels PI actuals no baixen de les 20 planes, i les llonganisses de text que contenen són tan indigestes que no les entén ni qui les escriu
Poso un exemple de l’àmbit lingüístic, que és el que em toca ara com a docent. La competència lingüística 5 de l’ESO diu així: “Produir textos escrits i multimodals amb adequació, coherència, cohesió, aplicant estratègies elementals de planificació, redacció, revisió, correcció i edició, amb regulació dels iguals i autoregulació progressivament autònoma i atenen a les convencions pròpies del gènere discursiu triat, per construir coneixement i donar resposta de manera informada, eficaç i creativa a demandes comunicatives concretes”. Això, traduït i simplificat, vol dir treballar la capacitat d’escriure amb diversos registres.
Poso un altre exemple. La competència lingüística 4 de l’ESO diu així: “Comprendre, interpretar i analitzar, amb sentit crític i diferents propòsits de lectura, textos escrits i multimodals reconeixent el sentit global i les idees principals i secundàries, identificant-ne la intenció de l’emissor, reflexionant-ne sobre el contingut i la forma i avaluar-ne la qualitat i fiabilitat, per tal de construir coneixement i donar resposta a necessitats i interessos comunicatius diversos”. En resum, per dir que cal treballar la comprensió lectora s’entaforen sis infinitius i tres gerundis que l’únic que aconsegueixen és dificultar-la. Bravo per al redactor.
Per cada competència específica, hi ha un o més criteris d’avaluació amb un redactat igualment urticant. Mirem els de la competència lingüística 5 a 1r i 2 d’ESO: “Planificar la redacció de textos escrits i multimodals senzills, atesa la situació comunicativa, destinatari, propòsit i canal; redactar esborranys i revisar-los amb l’ajuda del diàleg entre iguals i instruments de consulta, i presentar un text final coherent, cohesionat i amb el registre adequat”. I “incorporar procediments bàsics per enriquir els textos, tenint en compte aspectes discursius, lingüístics i d’estil amb precisió lèxica i correcció ortogràfica i gramatical”. En realitat, amb el fragment “presentar un text final coherent, cohesionat i amb el registre adequat” n’hi hauria prou per entendre el criteri d’avaluació.
Cada redactat de cada competència i cada criteri d’avaluació de cada matèria i cada etapa és igual d’enrevessat i desesperant (si es volen entretenir una estona, aquí els trobaran). I encara hi ha el llistat de “sabers”, que si fa no fa són el mateix. Sembla que donessin premis a qui fos capaç d’encabir el màxim d’incisos i supòsits en una oració. I no restava punts si el resultat final s’entenia o no.
Generalment, i malgrat que el sistema educatiu sigui suposadament competencial, el llistat de competències específiques i transversals del currículum afecta poc el dia a dia dels centres, ja que els docents actuen i avaluen l’alumnat estàndard segons els seus propis criteris, i no es veuen obligats a referir-s’hi per justificar res. Però en el cas dels PI, resulta que cal vincular les adaptacions que es faran a aquesta mena de bíblia laica. I aquí és on s’embolica la troca.
A aquestes dificultats s’hi afegeix el fet que els PI han d’estar tancats al llarg del primer trimestre, quan el professor que acaba d’arribar al centre, interí o substitut, o substitut de substitut, ni tan sols té un coneixement clar dels alumnes amb NESE ni de la resta de companys. I com que en els darrers anys ha augmentat exponencialment la detecció d’alumnat amb NESE, també ha augmentat exponencialment el nombre de PI que cal enllestir. Però és que fins i tot la plantilla del document de Google que s’utilitza per als PI és un horror, ja que es desmanega amb facilitat. O sigui que quan et parlen dels PI el pensament que et surt és “socors!”.
El pitjor no és que la manera com fem els PI no sigui útil ni per a la família ni per al docent, el pitjor és que no és útil per a l’alumne amb necessitat de suport educatiu
Per a què serveixen, doncs, el PI? Crec que, en una hipotètica enquesta, amb això hi hauria una coincidència del 99% entre docents i orientadors: serveixen per cobrir l’expedient. És a dir, per si els demana Inspecció. I com que aquesta és la principal finalitat, que no falti de res. He vist PI amb un volum de contingut i faramalla per cada matèria que semblaria inabastable fins i tot per l’alumnat sense necessitats de suport.
I el pitjor no és que la manera com fem els PI no sigui útil ni per a la família ni per al docent. És que sobretot no és útil per a l’alumne, ja que la major part de vegades, un cop hem parit el monstre, ens oblidem d’asseure’ns amb l’alumne per explicar-li que tindrà uns objectius d’aprenentatge diferents dels altres companys, però que això no vol dir que no hi hagi de posar tot el seu esforç i voluntat de millora.
Canviem aquest disbarat i fem-ho ja. Tornem a crear documents que siguin útils i intel·ligibles, i que serveixin de veritat per al que van ser concebuts. O al final haurem de concloure que realment existeix el pedagogisme i ens passarem en massa al costat fosc de la Força.
