Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La situació és pitjor del que es pot pensar. Precisament, perquè no hi ha dades. No només no se sap quants nens, nenes i adolescents viuen a llars que seran desnonades, sinó que altres situacions de gran precarietat habitacional estan fora dels focus.
En els darrers anys, les habitacions llogades en pisos compartits han crescut molt. I ja no són només estudiants els que ocupen aquests espais. També ho fan famílies. Per descomptat, en situacions de gran precarietat.
I n’hi ha més. Parlem d’altres persones que ocupen o subarrenden aquestes habitacions, que paguen un “lloguer” a algú que en pot ser la propietat legal. O potser no ho és. Poden saber-ho, o no.
El CGPJ (Consell General del Poder Judicial) és l’organisme que recull i publica més dades, però no n’hi ha prou. En els darrers anys ja discrimina entre els llançaments (desnonaments) que procedeixen d’un impagament d’hipoteca, de lloguer o d’altres (ocupació, etc.). Però només són els casos en què ha intervingut un jutge i una comissió judicial ha arribat a l’habitatge en qüestió i ha executat el desnonament.
Hi ha una quantitat incerta i desconeguda de persones que no esperen la comissió judicial i se’n van abans que es produeixin els successos als quals, des de la creació de la PAH, estem més que acostumats a veure. Aquestes situacions no es computen, de manera que la mobilitat de persones, famílies senceres queda fora del radar de l’Administració pública.
Societat civil organitzada
Des de fa uns quants anys, a més, els llançaments tenen més relació amb el lloguer que amb l’impagament hipotecari. La PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), tristament, ha deixat el lloc en gran mesura al Sindicat d’Inquilines, una organització descentralitzada que rep diferents noms segons la província, la ciutat, fins al barri.
El Sindicat a Barcelona, i uns mesos després a Madrid, va elaborar i publicar un protocol per als centres educatius. L’objectiu era que tinguessin un full de ruta mínim per fer front a les situacions de desnonament de l’alumnat dels centres.
El 2024, una mica abans, va aparèixer a Salt un col·lectiu de professorat anomenat Docents pel dret l’habitatge digne, que redacta un manifest després de detectar una gran quantitat de desnonaments entre els seus estudiants.
Al cap de poc temps, apareix a Barcelona Docents 080. Els números fan referència al codi postal de la província. Aquest col·lectiu, juntament amb l’Observatori Desca, van elaborar un informe amb què van voler, explica Lucía Delgado, de l’observatori, posar números a la intuïció.
Van llançar una enquesta en línia als centres signants del manifest, entre 300 i 400 aleshores. En van respondre 47. Els claustres van comentar que havien detectat 217 menors en situació d’espera per a un desnonament, als quals se sumaven 180 que vivien en pensions. Ja eren fora del mercat de l’habitatge convencional.
Després d’aquesta feina, també van veure la necessitat de redactar materials que poguessin utilitzar els docents al seu dia a dia. El resultat va ser la publicació de la Guia d’actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge.
El pas següent ha estat posar a disposició del professorat una sèrie d’impresos emplenables per ajudar les famílies en situacions complexes. Amb aquestes actuacions, diu, «no advoquem tant pel dret a l’habitatge, sinó que obrim una via per defensar la infància pel dret a l’educació».
Segons Delgado, “la inacció de la institució genera nens i nenes desnonades”.
Sense dades, no hi ha polítiques
Sense informació ni dades és molt complicat que es posin en marxa polítiques públiques que puguin donar una resposta correcta davant del repte de la vivenda.
Per a Delgado no és tant un problema de “mala fe com d’incapacitat”. Les dades hi són, però no sistematitzades. Quan es van llançar a fer el seu informe va ser després de demanar dades de desnonaments al Consorci d’Educació de Barcelona, als Serveis Socials de la ciutat i a la Regidoria d’Habitatge i no rebre cap informació.
«Quan es parla de protegir la infància, es converteix en paraules buides. Pots protegir el que coneixes», diu Delgado. Per a aquesta investigadora i activista, a més, és un drama, una situació generalitzada i no casual”, que afecta persones de barris empobrits, però no només.
Delgado es va vincular gairebé des de l’inici a la PAH. Explica que fins al 2013 el CGPJ, quan oferia les dades de llançaments, ni tan sols separava les relacionades amb les hipoteques dels lloguers. Tampoc qui desnonava, si un particular, un banc, una empresa. Ni a qui es desnonava, si una família, una persona, un nucli monomarental…
Per a ella es tracta, d’alguna manera, de “no voler visibilitzar la situació per no haver d’actuar”. Si el CGPJ té dades, si els serveis socials també en tenen d’altres sobre la situació de les famílies, o fins i tot els centres que saben qui es mouen a meitat de curs, es podrien centralitzar d’alguna manera per conèixer millor la realitat de les famílies.
El repte de l’habitatge
Quan es parla d’habitatge no només parlem d’hipoteques cada cop més complicades d’aconseguir per les condicions que exigeixen els bancs. El mercat del lloguer ha esdevingut una autèntica guerra sense caserna, una eterna entrevista personal per intentar aconseguir un pis.
Carmela del Moral, responsable de Polítiques d’Infància de Save the Children, explica que les famílies tenen dificultats específiques per aconseguir un lloguer. “És moment de parlar de l’habitatge, no només com un problema per als joves que es volen emancipar, sinó també des de la perspectiva de la infància”, explica.
Tot i que sembla innecessari, es fa obligatori explicar que «l’habitatge és un espai fonamental per a nenes, nens i adolescents (NNA). És el lloc on es desenvolupa la seva criança, important per a la seva educació i per a qüestions com el benestar creixement, salut mental».
En aquest sentit, recorda que els habitatges en mal estat o les dificultats de la família en relació amb ella, repercuteixen en la salut física i mental. Parla de llars amb humitat o que no poden mantenir una temperatura constant al llarg de l’any. A això se suma l’impacte de l’estrès que provoca a la família tenir dificultats per pagar hipoteca o lloguer.
Els darrers anys, a més, s’uneix una altra pràctica que ha deixat de ser privativa d’estudiants: compartir pis. Ara, cada vegada més són famílies monomarentals o d’origen migrant les que es veuen en l’obligació de subarrendar habitacions en pisos que comparteixen amb altres famílies.
Com explica Delgado, “una nena que viu en una pensió durant dos anys, amb quatre persones a una habitació, no pot estudiar, no té un espai digne on desenvolupar-se com a persona”.
A l’informe Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d’exclusió residencial i social, elaborat per l’Observatori de l’Habitatge Digna d’Esade i l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona expliquen que «els nens necessiten un entorn segur i estable passa el desenvolupament físic, emocional i cognitiu. No disposa d’un espai adequat i segur on poder descansar, jugar.»
Impacte a l’educació
No només és que aquestes noies i nois han de bregar amb situacions d’amuntegament o estrès important. Que estiguin esperant un desnonament, i això suposa. No tenir un espai per estudiar dificulta enormement l’avenç als estudis.
«L’any passat, quan preguntaves en un grup de professors, era molt freqüent qui tenia un alumne en situació imminent de desnonament o una noia que vivia amb la família amuntegats en un pis. Sense taula per estudiar, vivint amb estranys». Ho explica José Miguel Espinosa, professor de secundària en un institut del barri madrileny de Carabanchel.
“Aquests xavals han d’estudiar, estan molt bloquejats, viuen en una situació en què tots els diners se’ls mengen el lloguer”, explica.
L’informe d’Esade i Càritas, elaborat en part amb el testimoni de persones que atenen a Càritas, recull que “els nens que creixen en condicions d’amuntegament i manca de privadesa poden arribar a experimentar problemes de conducta dificultats en el rendiment escolar i problemes emocionals com ansietat i depressió”.
Un dels problemes fonamentals és la dificultat del professorat per detectar-ne alguns. Les noies i els nois no solen compartir la seva situació fins que és molt difícil o impossible donar-li una resposta. La vergonya i l’estigma pesen sobre les espatlles, com comenta Espinosa.
Aquest docent explica que de vegades s’assabenten perquè la mare, després d’una avaluació inicial, explica que estan vivint subarrendats en una habitació i que els volen fer fora o que els estan estafant, perquè la persona a qui paguen no és la propietària legítima de l’habitatge. Recordem que moltes famílies sense recurs i/o d’origen migrant ho tenen especialment difícil per entrar al mercat de l’habitatge a Espanya.
Lucía Delgado explica que a la guia que han editat donen algunes claus per a la possible detecció de situacions problemàtiques amb l’habitatge. Entre els possibles senyals hi poden haver els canvis en l’assistència de l’alumne, dificultats de concentració, estrès, manca de roba adequada i alteracions en el comportament.
Situacions que es poden veure, per exemple, quan un estudiant acaba vivint en una altra demarcació. Espinosa explica que coneix casos d’estudiants les famílies dels quals s’han mudat a més de 100 quilòmetres i cada dia van a classe al mateix centre a Madrid.
Espinosa també indica que amb el Sindicat d’Inquilines s’ha organitzat un punt als centres educatius. Cadascú ho porta a terme com pot. Amb informació en un tauler d’anuncis sobre recursos a què les famílies tenen accés, amb informació a les reunions inicials amb les famílies perquè es puguin recolzar al centre, amb docents referents als quals noies i nois poden acudir.
Quan els arriba un cas des d’Orientació o directament, si el xaval és més gran, es parla amb ell. Si no, es parla amb la família per posar-la en contacte amb una persona de referència del Sindicat d´Inquilines. Ell i altres companys són enllaç amb el propi sindicat, donen un cop de mà a orientació realitzant informes, acompanyen les famílies a les assemblees o a serveis socials. “Gairebé sempre, mares soles, migrants, per a qui l’idioma és una barrera”. “És un acompanyament en què escoltes les persones, intentes que no se sentin culpables”.
Lucía Delgado comenta que «les nenes, nens i adolescents segueixen anant als col·les, perquè fins i tot amb desnonament, les famílies continuen l’escolarització perquè el centre és un espai de refugi, l’únic que li queda després del desnonament».
«L’habitatge és el factor de desigualtat més gran. També per a nens», explica Delgado, «per als que es converteix en un factor de desigualtat brutal. Els impedeix tenir una educació digna i de qualitat, com a la resta de noies i nois».
Referències
Protocol d’actuació davant la crisi de l’habitatge per a centres educatius del Sindicat d’Inquilines de Madrid.
Guia actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge, elaborat per Docents 080 i l’Observatori Desca.
Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d’exclusió residencial i social, de l’Observatori de l’Habitatge Digna d’Esade i l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona.
Yo también vivo aquí. Vivienda, pobreza y derechos de la infancia, d’Unicef.
