Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan feia de defensor dels drets dels infants (amb poc èxit) al Síndic de Greuges de Catalunya, la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància arribava a la seva adolescència. Feia quinze anys de la seva aprovació el 1989. Després, cada 20N he anat escrivint sobre ella. Any darrere any advertia que es quedava obsoleta. Però no gosava insistir a canviar-la perquè seguia sent una norma obligatòria que es complia molt poc o es feia de manera desvirtuada.
Pensava que era millor acomplir-la que modificar-la, en societats gerontocràtiques, escassament predisposades a considerar que nois i noies són ciutadans, subjectes actius de drets. Igual que els grans que manen, dedicats a impedir que ho siguin. Passen els anys i continuem amb una lectura simplement proteccionista (com si la infància fos una espècie animal amenaçada), en lloc de “promoure”, com diu la Convenció, tot allò que fa possible tenir infància, practicar-la activament.
Del dret a la generositat al dret a descobrir el món
Però, com que la norma no fa la vida, tot i que podia ajudar a garantir-la, no he deixat d’escriure sobre tot allò que es tendeix a oblidar i sobre tot allò nou que va determinant les infàncies que no existien fa quatre dècades. Així, per exemple, vaig escriure sobre el “dret a la generositat”, que va estar recollit a la primera Declaració de Ginebra de 1923, impulsada pe Eglantyne Jebb (fundadora de Save the Children). Recordava que tot infant té dret a no tenir un pare de dretes que l’educa en l’egoisme i en el rebuig a qui no és com ell. Té dret a poder descobrir que necessita els altres i a estar al seu costat.
Algun altre aniversari vaig escriure sobre els drets de la infància en l’univers digital. Era, és, el dret a no estar determinat per pares ancorats en el món analògic i, el que és més important, el dret a ser acompanyats, a no ser orfes, en el descobriment d’aquest univers.
Vist el moment pel qual passa el món i la deshumanització que inunda la batalla electoral, aquest any he pensat a escriure sobre el dret d’infants i adolescents a poder fer la revolució (tot esperant que, si a les eleccions es produeix un canvi de règim, aquest article no passi a ser lectura prohibida). Viure, construir la pròpia infància és, en bona part, un descobriment sistemàtic del món en què es viu. Viure i construir l’adolescència passa a ser, a més, descobrir que el món adult és una merda, però es pot imaginar com podria ser d’una altra manera.
Obrir finestres
Reivindicar el dret dels infants i adolescents a poder fer la revolució significa, en primer lloc, garantir el dret a descobrir tot el món, a tenir moltes finestres obertes per descobrir-ho, a no estar condicionat per les simplificacions dels adults pròxims. Tenen dret a sentir-se segurs, saber que els envolten adults que els estimen. Però igualment tenen dret relacionar-se amb d’altres adults, altres iguals que ampliïn el seu horitzó vital. No existeix el dret dels pares a emmotllar els fills en la pròpia cultura i el propi univers vital. Existeix l’obligació d’educar perquè esdevinguin persones que pensen autònomament i aprenen a conviure amb persones diferents.
L’escolarització no és el procés d’aculturar uniformement les infàncies. És el procés d’aplicar la curiositat al descobriment de diverses realitats, a les vides humanes que han creat saber, en un univers molt més ampli que el de l’entorn familiar. Quan es reivindica el dret a escollir escola, sovint, s’està vulnerant el dret dels infants a no ser educats en un món que és la reproducció social de la família, la classe social, l’entorn vital. El dret a poder fer la revolució és el dret a no ser una còpia dels adults, a descobrir i viure realitats diferents.
Dissenys de molts colors
Després ve una altra pràctica d’aquest dret: comprovar que pot existir un altre món i que no ha de ser com el que està vivint. El capitalisme, el capitalisme digital en què viuen les persones adultes té la pretensió d’evitar descobriments innecessaris de la realitat. Igualment, pretén que, si es comprova que pot ser diferent, s’arribi a la conclusió que és impossible canviar-ho.
Educar és ajudar a descobrir colors, a enriquir les percepcions de la realitat. Educar no és mai posar aclucalls, com als cavalls, per limitar el camp de visió. No val allò de “la vida és dura” ni el “sempre ha estat així” ni “això és el món correcte”. Educar és ajudar a descobrir mons. És ajudar a entendre la realitat en què es viu o a comprovar que no s’entén i està plena d’irracionalitats. Qualsevol pretensió conformista és una vulneració del dret d’aprendre a mirar, a descobrir, a trobar sorpreses, a xocar amb les incoherències. Educar és adquirir una mirada impressionista del món.
No podem negar el dret a ampliar mirades. No podem negar el dret a descobrir. No podem negar el dret a imaginar i crear. No podem negar el dret a compartir visions.
Tenen dret a construir un altre món menys injust
I… No podem negar la conformació del desig, la necessitat, l’obligació de canviar el món. L’infant, l’adolescent, és un subjecte actiu de drets que mira, descobreix, pensa, actua sobre la realitat. I, quan vol canviar-lo, és molt probable que els adults pensin que vol fer la revolució. I, certament, ha de ser així perquè l’hem educat per fer-ho, per a no suportar el nostre món adult. Tenen dret a no continuar amb la irracionalitat i voler posar-ho tot potes amunt.
No s’alarmi el lector o lectora. No estic convocant a la revolta violenta. He deixat reiteradament escrit que cap idea (cap) justifica la violència. Però, com escrivia al llibre “Álex no entiende el Mundo”, “si la nostra societat està malalta en la seva pròpia medul·la, si poques coses d’ella poden convèncer un jove, no hi ha cap raó per acceptar que només es pot canviar educadament, seguint les normes previstes”.
No queda més remei que defensar el dret d’infants i adolescents a poder fer alguna revolució, a ser radicals. I no ha d’estar en mans adultes concedir-ho.


