Educació és un procés humà de transmissió de la cultura i tot el que representa, mentre que sistema educatiu és una estructura de l’Estat que regula l’ensenyament i que presta el servei social d’exercir l’educació. L’educació dels éssers humans és sempre important i necessària, però de vegades el sistema educatiu no ho és tant, per algunes persones i col·lectius, perquè està regulat políticament.
Però en aquests últims temps hem vist que s’han adonat que aquest sistema és més important del que molts pensaven. Es pot dir que ja ho sabien, però el seu interès personal impedia reconèixer-ho. Era més important l’educació en general, dels de cadascú individualment, que el sistema educatiu col·lectiu. Però el sistema educatiu s’ha mostrat important per la pandèmia i totes les repercussions que ha tingut i té, ja que hem vist la importància i necessitat d’ensenyar la protecció de l’espècie humana que ara falla per les polítiques i la falta de compromís de moltes persones. També per ensenyar a treballar junts i pel debat suscitat de la nova Lomloe.
Aquest debat de la nova llei reguladora del sistema educatiu, ja publicada, ha tingut un caire més ideològic que educatiu, en els papers i als carrers. Amb mentides, calúmnies i opinions esbiaixades. ¿I perquè ha passat això si el sistema educatiu és aquest teixit que garanteix l’educació obligatòria, va més enllà dels aprenentatges del “sentit comú” i regula l’oferta pública dels ensenyaments? Doncs perquè, per a molts, tot això no és tan clar, sobretot la paraula “pública” que és el que els dol i crea granellades en algunes persones.
Ara s’adonen de l’escàs increment del pressupost destinat en els últims anys al sistema educatiu. I s’advoca per un augment del PIB dedicat a l’ensenyament[1]. Amb la famosa frase que a un país li surt molt més cara la ignorància. Però és veritat que és a mig-llarg termini i no en una legislatura. Ja era hora que, almenys, es mostri la intencionalitat d’arribar, com a mínim, al 5% (amb els anys, per descomptat, fins al 2025) encara que hauríem d’arribar a més inversió en menys temps, després de les ignominioses retallades d’alguns partits quan governaven, que molta gent ha oblidat, com es comprova en els vots a les urnes.
Necessitem més inversió perquè el nostre sistema educatiu encara no ha aconseguit tots els objectius possibles. Un d’aquests objectius seria que tots els nens i adolescents estiguessin ben (sí, dic ben) escolaritzats, tinguéssim una veritable escola pública i que es donés un termini perquè les privades concertades (finançades amb fons públics) tinguin la possibilitat d’acollir-se a institucions públiques o privades. Pot ser que en una època fossin necessàries, però actualment la doble xarxa crea desigualtats socials i mai, en educació, han funcionat les mitges tintes. I sense oblidar de continuar amb la lluita per la inclusió, l’equitat, el fracàs escolar, l’abandonament prematur i molts temes més pendents de solució. I la seva necessària influència en temes d’educació ciutadana com la salut, els recursos alimentaris i energètics i la conservació del medi ambient, etc. És a dir, la qualitat de vida de l’ésser humà. Finalitat fonamental sempre del sistema educatiu. Hi ha molt camí a fer.
Perquè el sistema educatiu eduqui realment en la vida, per a la vida i per superar les desigualtats socials, es fa inqüestionable la necessitat de reformar-lo i que sigui una eina de transformació social. Ja sabem que en aquest país és gairebé impossible un pacte educatiu, en aquestes dues o més Espanyes que deia Machado. És inaguantable una nova llei d’educació cada quatre o vuit anys. Es necessita un marc legislatiu flexible que pugui anar concretant-se en els temps pels canvis socials, culturals, econòmics i tecnològics. En aquesta època i per principi, tota llei queda obsoleta en el mateix minut que s’aprova. Si la rapidesa de les innovacions ens impedeix saber com serà el futur, com podem fer normatives tancades? Però això ho ignoren alguns partits que veuen l’educació com un negoci i s’obliden de l’ètica humana, ja que mai van llegir a Aristòtil quan diu que l’educació consisteix a dirigir i desenvolupar els sentiments de plaer cap a l’ordre ètic.
Si volem un sistema educatiu igualitari –la qual cosa significa una igualtat d’oportunitats per a tothom i, en conseqüència, una millor societat del futur– hem d’invertir, reforçar, afermar i assegurar en el temps el sistema educatiu públic. El sistema educatiu és un procés que necessita una escola diferent, que es construeix constantment, a no ser que passi quelcom que interrompi aquest procés, tal com va passar en el passat i el temor que torni a passar d’aquí uns anys. I no fer pedaços que porten al fet que sempre apareguin costures on es perd molta gent i molts esforços.
[1] A Espanya la despesa pública en educació se situa en el 2020 en un 4,3% del PIB. Altres països de més inversió son Islàndia (7,53%), Suècia (6,77%), Dinamarca (6,58%), Finlàndia (5,68%), Noruega (5,61%), Israel (7,06%), Estònia (5,96%) o Letònia (5,79%), Regne Unit (4,62%), França (5,42%), Portugal (5,00%) i Polònia (4.92%), entre altres.
1 comentari
Estic molt d’acord amb la reglexio que fa el dr. Imbernon, i no se si la solució es solament l’econòmica, jo crec que aquesta pandèmia ha fet sortir les mancances de la formació inicial que reben el futurs decents. La capacitat per descobrir la didàctica necessària per educar mitjançant estrategies didàcticas creatives que no es limitein a fer els que els llibres diuen. En fin és una bona reflexió perquè els equips de mestres puguin trobar punts que els ajudin a millorar la seva tasca docent. És evident que amb un bon financiamen tant l’educació com el sistena educatiu millorarien. Moltes gràcies