Opinió

El proper curs serà nou o vell?

ADVERTENCIA

Se prohíbe pisar la palabra mañana,

escupir en las metas que aún no se han cumplido

Unes qüestions prèvies:

Què o qui decideix l’anomenat èxit escolar, que no sempre es correspon amb l’èxit a la vida? Factors que realment decideixen són, entre altres, temps que les famílies poden dedicar a ajudar a les seves criatures, la classe social, el nivell de formació del nucli familiar, l’ètnia o el lloc de naixement, el sexe… Cada dia que passa s’aprèn més fora de l’escola. Gairebé sempre ha estat així. Per frenar l’analfabetisme a inici del segle XX van ser més decisius els ateneus populars que les escoles.

El sistema d’ensenyament que regeix a la majoria de països està pensat per mantenir la reproducció social, per això l’escola ja no serveix d’ascensor social. Ho havia estat quan feia falta mà d’obra més preparada per al treball. Avui ja no cal. Totes les lleis, incloses les d’ensenyament, es redacten d’acord amb la situació econòmica del moment i de les necessitats dels diversos mercats de treball.

Què millora els aprenentatges i evita les desigualtats? L’alumnat en risc d’exclusió repeteix sistemàticament. Es calcula que només el 10% està al curs que li pertany per edat[1]. Què passarà amb l’alumnat gitano i no gitano que ha assistit pocs dies a escola aquest curs que hem acabat? Les segregacions escolars frenen les possibilitats d’èxit. Als centres guetificats es fa difícil ajudar als nois i noies que s’hi apleguen. L’alumnat que viu a un nucli familiar sense problemes socials o econòmics, estudia amb una tranquil·litat que no té aquell altre que viu en un entorn on es fa difícil arribar a finals de mes, pagar la calefacció o tenir connexió a les xarxes telemàtiques. I encara hi ha polítics i algun professional de l’ensenyament que parlen de la cultura de l’esforç! Com si fos determinant en els resultats. No tothom que vol, pot. Fins i tot per trobar feina hi ha molts factors, ètnia, edat, sexe, nacionalitat, capacitats relacionals, energies vitals, contactes, coneixements del món del treball… que determinen més que la formació acadèmica. L’anomenat capital cultural no depèn només del nivell d’instrucció o formació de cada persona.

Tots patim les conseqüències dels mals governs, de les desigualtats, del domini dels poderosos, però aquells i aquelles que viuen en els marges de la societat per la seva ètnia o la seva situació econòmica les pateixen molt més

Les catalogacions d’escoles de diferents graus de complexitat –motiu de polèmiques recents– ajuden als aprenentatges? Estigmatitzen l’alumnat que s’hi aplega? Afavoreixen la lluita contra les segregacions? Potser caldria pensar que tots els centres escolars tinguessin el recursos humans i materials necessaris per a la seva tasca i que tots estiguessin al mateix nivell de qualitat i les famílies poguessin escollir el centre més proper al seu domicili.

I unes propostes per avançar:

Davant aquestes realitats que es mantenen malgrat els projectes i plans institucionals, no hi podem fer res més? Si no podem confiar gaire o gens amb els governs, haurem de comptar amb nosaltres mateixos. Haurem d’intentar, amb les lluites, evitar que els objectius pretesos pels que manen els aconsegueixen. I aquí rau la tasca de les persones que es dediquen a educar, dins i fora de les escoles. Tenim la responsabilitat de fer front al poder, d’ajudar les noves generacions a transformar els sistemes escolars i/o educatius per ajudar-nos a prendre en les nostres mans les decisions de futur. La tasca que fem quan volem ajudar a l’educació implica tot allò que pensem i sentim, implica i expressa alhora com som i quina actitud prenem davant el que passa a la societat i al món sencer: què fem, com actuem davant el gran dilema del canvi climàtic que posa en qüestió el futur de tothom.

L’escola no pot ser neutral, estarà a favor o en contra del model social i econòmic dominant, ajudarà o no el seu alumnat a prendre consciència de la realitat, donarà o no eines que l’ajudin i l’animin a transformar-la. Una gran eina és l’empatia envers les persones del nostre voltant, una empatia que ens farà ser col·laboratius, no competitius, i ens animarà a lluitar. Si som conseqüents, ensenyant i educant tindrem en compte tota la persona sencera. No ens podem dividir i ens hem d’educar abraçant tots els aspectes de la humanitat, biològics, emocionals, relacionals… Sense oblidar que tot allò que renovem, que fem, que millorem ha de ser per a tothom, no per unes elits que hi poden accedir. Hi ha innovacions que no ho tenen en compte i sense voler (o expressament) limiten l’accés a sectors socials. Cal criticar i evitar les privatitzacions dels serveis per als ciutadans, començant pels sanitaris i els d’ensenyament, cal lluitar i fer front al neoliberalisme que ens oprimeix. Tothom patim les conseqüències dels mals governs, de les desigualtats, del domini dels poderosos, però aquells i aquelles que viuen als marges de la societat, al llindar de l’exclusió social; que són marginats per la seva ètnia o la seva situació econòmica, ho pateixen molt més, a un nivell exponencial.

No podem defallir: malgrat no veiem un demà que es pugui arribar a la meta, no deixem de lluitar, de la mateixa manera que ho fan els moviments socials crítics, la PAH, les diverses marees… No podem abandonar companys i companyes que lluiten, no podem oblidar i desaprofitar qui va lluitar abans que nosaltres.

Som fills i filles de la història amb tot allò de bo i no tan bo que portem darrera i damunt nostre. Les generacions joves ens necessiten. Intentem no defraudar-les. Intentem que el nou curs no sigui vell tot just començar-lo.

Ens toca assumir responsabilitats, escoltar, animar el pensament crític, facilitar la capacitat de prendre decisions, de transformar la relació amb el món i amb els altres. I viure millor.

ADVERTENCIA 

Se prohíbe pisar la palabra mañana,

 escupir en las metas que aún no se han cumplido

 y también contra el cielo que nos han regalado,

 dejar a la intemperie

 el corazón, manchado por la ira,

 vomitar la saliva del beso que nos dieron anteayer

 y cruzar los museos sin preguntar qué muertos

 forjaron nuestra historia.

 Katy Parra (1964, Murcia)

[1] Només un de cada deu joves en risc d’exclusió està en el curs que li correspon als 16 anys, davant 69,5% dels estudiants en general, segons l’informe “La carrera de la desigualtat” de l’ONG Joves i Inclusió que alerta que un 92,4% han repetit curs i un 16,2% no ha acabat Primària.