Ja des de l’inici de la guerra, Catalunya fou una de les zones fidels a la República que més refugiats provinents d’altres indrets de l’Estat va acollir. Es calcula que durant els tres anys de guerra va acollir un milió de persones desplaçades, bona part de les quals infants. L’acollida –que prengué una dimensió insòlita i mai vista– va representar un repte i un esforç no exempt de tensions pel seu impacte sobre una població de 3 milions d’habitants.
Es van haver d’habilitar espais molts grans per acollir famílies senceres, sobretot dones, gent gran i mainada: magatzems, garatges, establiments hotelers, fàbriques, espais de culte, etc. Per exemple, a Barcelona l’estadi de Montjuïc o el Poble Espanyol van acollir població refugiada. Donat que el culte religiós no era permès, convents, esglésies, santuaris, escoles religioses i seminaris van ser usats eventualment com a refugis. En municipis més petits, moltes famílies els acolliren personalment, a casa seva, o cediren els habitatges.
A part de les polítiques institucionals de protecció als refugiats, existiren a Catalunya diverses entitats lligades a partits o sindicats que complementaren l’acció del govern estatal i autonòmic i que se centraren, sobretot, en la població infantil, com és el cas de Pro-infància Obrera, Assistència Infantil i Ajut Infantil de Rereguarda, entre moltes altres. Aquesta darrera, vinculada a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE), sectorial de la Unió General dels Treballadors (UGT), va gestionar nombroses colònies i hospitals per a la població infantil, així com unitats d’alfabetització dels soldats de l’exèrcit popular. La seva tasca va ser d’una gran importància en l’acollida dels infants refugiats que, procedents de diversos llocs d’Espanya, es replegaven a Catalunya, però també va acollir infants catalans. A les colònies, els infants rebien atencions i cures i també existia un programa pedagògic basat en la tradició de les colònies escolars en època de pau. Alguns dels mestres que hi feien classe eren al seu torn refugiats i també n’hi havia de voluntaris.
Bona part dels infants havien estat evacuats des de zones properes als fronts cap a altres indrets relativament més segurs a l’inici de la guerra, com era el cas del País Valencià i Catalunya, mentre les famílies romanien al lloc d’origen, pensant que la separació seria curta. En altres casos, es tractava de criatures que havien arribat a Catalunya amb les famílies fugint dels combats i de l’avenç dels rebels. S’instava a que anessin a les colònies per rebre classes i una atenció més específica que difícilment podien trobar en els llocs de refugi genèrics, malgrat que per a les famílies no era fàcil separar-se dels fills.
Algunes de les colònies es van convertir en experiències pedagògiques de gran valor, atès que els infants no només hi feien els ensenyaments reglats, sinó també activitats de lleure i, per descomptat, rebien una formació en els valors republicans i antifeixistes. Han estat estudiades en profunditat les colònies de Picanya, al País Valencià, que van esdevenir modèliques, gràcies a la tasca, entre d’altres, de la pedagoga Justa Freire (1896-1965), inspectora i delegada general de les colònies de València i alhora del sindicat FETE-UGT. Per cert, recentment, en un episodi de desmemòria històrica, el TSJ de Madrid va declarar nul el canvi de nom del carrer de Millán-Astray pel de Freire, la mestra que va salvar molts infants madrilenys evacuats cap a les colònies de València, i es va recuperar el del militar franquista i fundador de la Legió.
També a Catalunya, la tradició pedagògica de les colònies escolars va implicar que les entitats que les gestionaven, com és el cas de l’Ajut Infantil, posessin cura en la dimensió pedagògica i accent en l’alimentació, la higiene personal i la salut. Els nens, en arribar, passaven un reconeixement mèdic i es feia un seguiment periòdic de la seva salut.
Hi ha un testimoni de primer ordre que ens parla de la natura d’algunes de les colònies infantils a Catalunya: el de Francesca M. Wilson, una educadora britànica que va treballar amb els quàquers a Crevillent, però que va passar temporades a Barcelona, i va estudiar com les autoritats afrontaven l’acollida dels refugiats:
“El que em va interessar més van ser les colònies infantils. El seu estàndard era molt alt, tot i que algunes es van deteriorar a mesura que van augmentar les dificultats per aconseguir personal i aliments. Amb tot, dubto que mai s’hagin fet en tan poc temps en cap altre país del món unes residències per als nens pobres tan boniques. A l’inici, cal admetre-ho, el govern va tenir grans avantatges. Els rics havien fugit i havien deixat abandonats mansions i hotels. Moltes d’aquestes cases tenien jardins luxosos a la muntanya o al mar. Però el país estava en guerra i l’organització dels centenars de colònies va ser una tasca àrdua. Les colònies més perfectes que vaig veure van ser a Catalunya. Els catalans tenen uns serveis socials avançats. Entitats voluntàries són responsables de moltes guarderies i colònies infantils, però d’altres són del Ministeri d’Educació”.
Un altre testimoni singular sobre les colònies és el de Thyra J. Edwards, periodista, educadora social i activista pels drets dels negres americans, que va viatjar a Espanya l’octubre del 1937. Va passar per Barcelona i va descriure la seva visita a la colònia “Rosa Luxemburg” durant un bombardeig el 1938. Aquesta colònia, situada en un palauet a l’avinguda del Tibidabo, era gestionada per l’Ajut Infantil de Rereguarda.
“Només ho has de veure un sol cop per adonar-te de la intel·ligent supervisió que es dona als nens. Un cop sona la sirena, els llums s’apaguen i el reglament exigeix que s’abaixin les persianes. Cap dels cinquanta-vuit nens s’excita malgrat les terribles explosions de les bateries antiaèries. Els nens feien cua per raspallar-se les dents i es van ficar al llit de forma ordenada. El que la gent local podia donar gairebé s’ha esgotat i les donacions realment importants hauran de venir de l’estranger aquest hivern”.
Una de les dirigents de l’Ajut Infantil va ser la mestra Estrella Cortichs (1902-1985), antiga alumna de la Institución Libre de Enseñanza, com Justa Freire. Va comptar amb el suport material i humà dels quàquers i de l’Ajuda Suïssa, que va col·laborar d’una manera estreta amb l’entitat des del 1937, fent-se càrrec de les evacuacions i canalitzant donatius de tones de queviures, roba, sabó, medicaments i altres articles per a la mainada de les nombroses colònies que ja funcionaven per tot Catalunya, ja fos en ciutats i pobles o en la ruralia. Uns interessants curtmetratges muts amb subtítols, gravats pel fotògraf suís Robert Risler, de l’Ajuda Suïssa, mostren escenes de l’evacuació i de l’arribada i acollida de la població desplaçada. Hi ha imatges de l’estadi de Montjuïc i de diverses colònies, algunes de les quals de Barcelona. Es pot veure com els infants es banyen, mengen, juguen, ballen i fan altres activitats educatives, i la cura atenta que reben dels adults. La funció d’aquests curts era mostrar a la població suïssa la difícil realitat dels refugiats, tot i els esforços dins la rereguarda republicana, i la consegüent necessitat d’aportar donatius.
El juliol del 1937 consta que hi havia més de 8000 infants a les colònies que l’Ajut Infantil tenia arreu de Catalunya. Només a Barcelona l’entitat posseïa una vuitantena d’establiments, ubicades sobretot al barri de Sarrià-Sant Gervasi, on hi havia àmplies mansions i palauets, confiscats prèviament o bé abandonats pels seus propietaris, fet que també era habitual a localitats on hi havia grans casals i cases d’estiueig, com Sitges o Teià. Altres colònies estaven instal·lades en masies i en alguns casos eren granges-escola, establiments pensats perquè nois i noies més grans no restessin ociosos i poguessin fer un treball agrícola, que alhora permetia proporcionar aliments per a les altres cases. Finalment, també hi havia colònies ubicades en hostatgeries i en antigues escoles. Inicialment pensades per als infants evacuats, amb el pas del temps també van acollir molts nens i nenes catalans, sobretot de localitats sistemàticament bombardejades, com era el cas de Barcelona i rodalies, i de territoris progressivament ocupats per l’exèrcit rebel. El manteniment dels establiments corria a càrrec de fons públics i d’aportacions dels membres del sindicat i d’altres particulars o entitats –com l’Ajuda Suïssa–, així com de recaptes. Atesa l’estreta relació entre la UGT i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en aquella època, algunes de les colònies reberen el nom de dones militants o dirigents comunistes, com Pasionaria, Lina Ódena, Aída Lafuente, Rosa Luxemburg, Nadejda Krúpskaia, Clara Zetkin, etc.
El gener del 1939, davant la incertesa per l’avenç de les tropes rebels, l’entitat va donar ordre d’evacuar les colònies cap a França, fet que va motivar que centenars d’infants, en general acompanyats pels seus educadors, creuessin la frontera i fossin dispersats pel territori francès, sobretot en localitats pirinenques. Estrella Cortichs, que també es va exiliar, va comptar amb el suport de l’Ajuda Suïssa per retrobar aquests infants i concentrar-los a la colònia suïssa del “Château du Lac” a Sigean, des d’on es va procedir a la repatriació o al reagrupament familiar en l’exili.
A l’exposició “L’àlbum de la Ruth”, basada en l’àlbum fotogràfic de la mestra i activista de l’Ajuda Suïssa Ruth von Wild (1912-1983), es poden veure imatges de les colònies gestionades per l’Ajut Infantil, datades entre els anys 1938 i 1939, així com de la colònia suïssa de Sigean (1939-40), que va comptar entre el seu personal amb mestres catalans exiliats. A banda de les classes, es pot veure la mainada duent a terme activitats educatives de tota mena, moltes a l’exterior: jocs, activitats manipulatives, físiques i esportives, música i danses populars, lectures, costura, i dues activitats creatives que tenien un cert component terapèutic: l’escriptura i el dibuix. També hi ha fotografies d’excursions als llacs i a la platja i de celebracions i revetlles, i els infants s’involucren en tasques per al manteniment de l’establiment (escombrar, anar a buscar llenya, ordenar el rober, servir a taula, tenir cura dels més petits, etc.), per fomentar la solidaritat i el treball en equip, amb el mateix concepte educatiu, que té en compte les necessitats de la infància i la gestió del trauma, que es podia observar en les colònies catalanes, refugis temporals per als infants en temps de guerra.
