És impossible que el títol d’un llibre no desvetlli unes determinades expectatives que un cop llegit s’arriben –o no– a confirmar.
Jo esperava trobar-me amb unes notes en un període de temps –potser el temps més estrambòtic que hem viscut– sobre l’ofici d’inspector. Espai i temps ben definits –som éssers adverbials– i un narrador, un narrador que és el mateix autor. Una literatura del jo, de l’experiència, que sempre és modesta perquè ve a dir una cosa semblant a aquesta: tot el que llegireu o escoltareu ho he pensat, viscut, dit, reflexionat… i aquest és el resultat, el sotmeto a l’àgora convençut, però, que hi ha altres mirades que necessito per anar-me construint. El jo gairebé mai és innocent, però gairebé sempre és humil. L’autor ens ofereix la seva veu, però espera que serà contrastada amb la de cada lector i cada lectora. En el meu cas, l’objectiu s’ha assolit plenament perquè és una lectura que no em deixa de la mà.
Esperava, doncs, trobar les vivències d’un inspector d’educació –subjecte que no acostuma a escriure o a publicar. I, repeteixo, l’expectativa s’ha confirmat plenament. Podem llegir un seguit d’anotacions sobre les llums i les ombres –algunes molt dures, com quan afirma que “potser ja no té sentit l’existència d’un cos d’inspectors amb dependència absoluta del Departament d’Educació…”– sobretot des del moment que cada escola disposa d’uns nivells d’autonomia que els permet dissenyar amb intel·ligència, sensibilitat i responsabilitat els seus projectes i que de la inspecció, si n’hi ha d’haver, se n’espera suport i una mirada externa que enriqueixi la reflexió que fan des de dins les comunitats educatives. Parla de l’eficàcia de les reunions i suposo que l’autor subscriu aquell comentari, crec que de Pere Quart, que deia que no morirem units sinó que morirem reunits.
Però després d’aquesta confirmació del que esperava del llibre en Toni Clos ens mostra moltes altres coses, ens sorprèn perquè és més que un inspector que reflexiona sobre la seva funció i sobre la funció docent i les escoles. És un artista i sap, com afirma ell mateix, que l’escriptura té una funció lligada a la vida, al flux del pas del temps, que és com “desembolicar per escrit la vida que no veuen ni coneixen els altres”. I aquest desembolicar significa “acceptar i compartir la dura realitat dels nascuts per morir”. I ara, el nostre inspector s’ha convertit en un filòsof que sap lligar les condicions del seu ofici al transcurs del temps, a la seva peripècia existencial i, de rebot, a la nostra.
Trobarem, doncs, l’inspector, el filòsof i el poeta que coneix dotzenes de paraules per descriure els components per elaborar una bona ratafia i que brilla quan descriu la natura i reivindica no només el que veiem sinó el que sentim.
I si en aquest llibre poden sorprendre aquests comentaris filosòfics i artístics no ens ha de venir de nou que parli del pas del temps, com a vivència contemplada i com a vivència que s’arrela dins nostre, que es converteix en experiència –no pas en experiment– que ens penetra fins a arribar a les capes més interiors del nostre món.
Hi ha moments que et fan rumiar molt, sobretot els que estem experimentant submergits en una època especialment estranya. Clos fa afirmacions molt profundes que s’aproximen a l’aforisme, com quan diu que “l’amor no té edat, la passió sí” i d’aquest desajustament plora la criatura.
Per l’autor crear significa “no fer passos enrere i trobar un llenguatge precís i proper: les natures mortes, millor enterrades”. Reconec que aquesta afirmació em va costar una mica d’entendre perquè crec que la creació també inclou aquests passos enrere, però aquesta breu discrepància representa per mi un enriquiment excel·lent perquè quan més aprenem és quan algú ens proposa alguna cosa que no havíem rumiat prou i que fa trontollar els nostres principis.
Per tant, estem davant d’un llibre sorprenent, evocador, provocador, carregat de referents culturals que no deixen de costat espais més íntims que l’autor comenta.
I encara una altra qualitat. En el llibre hi ha unes il·lustracions d’Ignasi Blanch. L’Ignasi té moltes qualitats artístiques. Potser la més destacada és que els seus dibuixos mostren la totalitat del món que l’escriptor presenta. No només el moment que ha triat per il·lustrar, sinó la totalitat racional i emocional del que llegim i del seu autor quan es tracta de la literatura del jo. Només cal que mireu la feina que ha fet per il·lustrar les cartes al jove poeta de Rilke per entendre què vull dir.
Estem davant d’un llibre sorprenent, evocador, provocador i carregat de referents culturals. Toni Clos és més que un inspector que reflexiona sobre la seva funció i sobre la funció docent
A la portada del llibre d’en Toni Clos –només comentaré aquesta il·lustració– hi veiem l’autor que treu cap i cos per la finestra, en una proporció que no segueix els cànons que imposa la realitat. Va amb mascareta, surt del seu espai íntim, de l’espai de seguretat que indica una xemeneia que fumeja, per mirar l’espai social. Un espai on hi trobem natura, una cartera d’inspector, uns quants llibres, un pot amb pinzells, estris d’afaitar com els d’abans.
Va nu i aquest detall no és gratuït perquè al llarg del llibre assistim a un despullament d’un home que ha arriscat sotmetre al criteri públic un seguit de vivències i de reflexions sobre un ofici que quan es viu com l’ha viscut en Toni Clos vol dir la vida.
Llibre per ser llegit i rellegit. Primer tot seguit, després, com passa amb la poesia, obrint-lo a l’atzar per tornar a contrastar les diferents interpretacions que cada lectura té perquè la història sempre hi és de manera immutable, nosaltres, en canvi, vivim en constant transformació perquè mai som els mateixos. La lectura ens fa i ens desfà, i jo gaudeixo en aquesta mena de joc com passa en el llibre que recomano: em faig i em desfaig de la mà d’en Toni Clos. Per tant, hi tornaré, Toni, hi tornaré.
