Opinió

‘La tragèdia de Macbeth’ i ‘El mètode Williams’

‘La tragèdia de Macbeth’

Si reuniu un director extraordinari –en Joel Coen–, un grup d’intèrprets esplèndids –cito només en Denzel Washington i la Frances McDormand–, una fotografia al servei del món interior dels personatges, una escenografia seca i aspra, uns moviments de càmera ajustats al que contemplem, un format quadrat, opressiu, unes imatges en blanc i negre oníriques, amb metàfores molt ben trobades – els corbs que són les bruixes o les gotes d’aigua que  cauen sobre la pedra…–, unes imatges simbòliques precises, els sorolls i els silencis i els espais i el mobiliari… sense que res desentoni, la llum quan fa falta llum i la foscor quan fa falta la foscor… i teniu el privilegi de veure una història que ja coneixeu però que sempre és nova, perquè amb Shakespeare sempre tens la impressió que el veus i el sents –com diuen els versos!!!!!– per primera vegada… doncs si teniu tot això i una mica més sabreu què vol dir estar davant d’una immensa obra d’art. Un retrat que s’afegeix als de Kurosawa, Welles, Polanski, Kurzel… No us el perdeu.

‘El mètode Williams’

El mètode Williams, dirigida per Reinaldo Marcus Green i interpretada amb molt encert per Will Smith, ens mostra com Williams va organitzar la vida de la seva família per aconseguir el triomf de dues de les seves filles, Venus i Serena, que van arribar al cim en la pràctica del tenis.

Aquest pare, sorgit dels sectors empobrits d’una societat profundament racista, lluita contra totes les tempestes i els cants de sirena que sorgeixen a l’horitzó, té molt clar què vol que siguin les seves filles –les altres tenen molt poca presència en la història llevat de ser les germanes que donen un suport absolut a les dues tenistes que van revolucionar aquest esport– i amb el seu caràcter dur, tossut, però ple de tendresa aconsegueix que el seu somni sigui també el d’elles i el de la resta de la família. Esplèndida la relació que estableix amb la seva dona i com aquesta es converteix en la defensora de les seves filles quan el pare envaeix massa un territori que no li és propi.

De vegades els somnis dels pares –i dels  mestres– son imposicions que marquen els fills i filles d’una manera traumàtica i castradora. I de vegades tenen un final feliç, com passa aquest cop. Depèn del mètode? Parlem-ne.

Un biopic entretingut, ben filmat, emocionant en segons quins moments, i que no demana que estiguis interessat pel tenis per seguir les seves peripècies que es mostren.

Guanyarà en Will la seva primera estatueta? Aviat ho sabrem.