Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Bogeria, segons s’atribueix a Albert Einstein, és fer el mateix una i altra vegada esperant obtenir resultats diferents. Així que en aquest text, des d’una mirada de més de cinquanta anys dedicada, amb passió, a l’educació pública, vull proposar seny, vull plantejar el repte de deixar de fer el mateix per un moment, una bogeria, i intentar fer quelcom diferent, un seny. I ho faré en una sola dimensió, perquè no estic tan entenimentada com per convidar-nos a atrevir-nos amb tot.
Situo el meu seny en el camp de l’enorme quantitat de publicacions i missatges en els diferents mitjans de comunicació, analògics, digitals, tradicionals, emergents, fòrums varis i un llarg etcètera, relatius als problemes i solucions per a l’educació escolar. Cabal que ha experimentat una ingent crescuda al voltant de l’aplaudida i injuriada Lomloe (o Llei Celáa) que recull l’enèsima reforma encaminada a millorar l’educació.
Com tota nova proposta de canvi en el sistema educatiu, des de la primera a la qual vaig assistir en directe –la Llei General d’Educació de 1970–, ha arribat carregada d’un torrent de publicacions i declaracions apocalíptiques –és la liquidació del sistema educatiu”!– i integrades –“és la solució a tots els problemes educatius”!–. En aquest escenari, carregat de monòlegs que s’autoescolten i desconsideren el que pensen els altres, he trobat molt poques veus interessades per “aprendre de la discrepància”, com sàviament ens convidava Donald Schön fa gairebé trenta anys[1].
També m’han faltat arguments basats en la recerca i no en la mera opinió i, sobretot, aportacions del professorat i els membres de la comunitat educativa que acullen a tot l’alumnat, independent del seu codi genètic o postal i de la motxilla que carreguin; que tenen la missió d’ajudar-lo a donar sentit al món en el qual habiten, al fet que puguin aprendre sobre ells mateixos, els qui els envolten i el món en el qual els ha tocat viure; que dia a dia acullen les seves alegries, les seves penes, les seves decepcions, les seves esperances. Aquest grup, fonamental en l’educació, no sol tenir temps ni l’oportunitat per pujar a l’escenari, així que no solen tenir qui els escolti.
La Lomloe ha arribat carregada d’un torrent de declaracions apocalíptiques (és la liquidació del sistema educatiu”!) i integrades (“és la solució a tots els problemes!”); en aquest escenari de monòlegs que s’autoescolten he trobat molt poques veus interessades per “aprendre de la discrepància”
A la fi del curs passat, després d’haver llegit i escoltat una infinitat de manifestacions contradictòries i que mai interactuen, i d’haver mantingut llargues converses amb professorat i alumnat, gràcies a la recerca que continuo realitzant, vaig pensar que necessitàvem una mica de silenci i d’escolta. Sempre m’ha fascinat el silenci, em permet descobrir l’inesperat de mi mateixa i el meu entorn. El que més gaudeixo de la música clàssica són els silencis que em reverberen tots els sons que els precedeixen. D’altra banda, he après molt de l’escolta al meu alumnat, als companys i a les famílies. Viatjo en transport públic i durant anys he escoltat sucoses converses de l’estudiantat de Pedagogia, Educació Social, Magisteri i Psicologia que m’han permès aprendre el que no he trobat en els llibres ni se sol parlar en les universitats.
En tot aquest context, em trobo una notícia que em va fascinar. “Per què vaig deixar de parlar voluntàriament durant 17 anys”. El 1971, l’estatunidenc John Francis va quedar impactat pel desastre produït per la col·lisió entre dos petroliers que va contaminar la badia de San Francisco amb gairebé dos milions de litres de cru. Va intentar fer alguna cosa, entre altres coses, convèncer als seus conciutadans de desprendre’s del cotxe i tot el que comportés consum de petroli. Va veure que les múltiples discussions i arguments plantejats xocaven amb el seu rebuig i inacció. Es va cansar del so de la seva pròpia veu, va decidir deixar de parlar i es va dedicar a escoltar. Va recórrer caminant una bona part dels Estats Units, des del silenci, va aconseguir un grau universitari i un màster amb la tesi «Peregrinació i canvi: guerra, pau i medi ambient» (1986) i un doctorat en recursos de la terra. El 1990 va decidir que tenia alguna cosa a dir sobre el medi ambient incloent com ens tractem els uns als altres. Quelcom que diu no haver escoltat en els seus estudis però que va aprendre “caminant i estant amb gent de tot el país».
Aquesta història em va portar al seny que m’agradaria compartir. Voldria convidar a tots els que ocupen els escenaris a quedar-nos en silenci (un dia, una setmana, un mes, un any) i que ens dediquem escoltar-nos i a escoltar. Potser podríem establir el dia del silenci. Potser descobriríem veus, paratges i terres ignotes. Potser…
[1] Hernández i Sancho, (1994), Cuadernos de Pedagogía, 222, 88-92
