Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dels eixos que està molt present en aquest pensar l’educació del futur és, sens dubte, el de la sostenibilitat, aquesta paraula complicada que s’ha fet present de manera insistent en el nostre dia a dia. Ho resumeix bé aquest informe quan diu: “(…) En el nostre afany per créixer i desenvolupar-nos, els humans hem sobreexplotat l’entorn natural, posant en risc la nostra pròpia existència. Actualment, els alts nivells de vida coexisteixen amb unes grans desigualtats. Cada cop hi ha més gent implicada en la vida pública, però el teixit de la societat civil i la democràcia s’està esquinçant en molts llocs del món”.
Per això, a les escoles i als equipaments culturals com els museus, estem treballant de valent per sumar-nos a la tasca que implica la denominada Agenda 2030 de les Nacions Unides i els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que la composen.
Sens dubte, una de les línies d’aquesta agenda i aquella que està més present en el nostre dia a dia és la d’adoptar mesures urgents per combatre l’emergència climàtica (ODS 13). El grau de conscienciació i sensibilitat entre els nens i nenes i sobretot entre una part important de la gent més jove és elevat. Les conseqüències d’aquesta emergència són malauradament cada vegada més visibles i quotidianes: pluges torrencials, onades de calor, pèrdua de biodiversitat, focs de sisena generació… Totes elles configuren missatges de distòpies amb els que es fa difícil generar il·lusió i confiança, condicions indispensables per ajudar-los a créixer com a persones i com a societat.
Des del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla pensem que, en aquest context, mirar enrere i fer ús dels coneixements relacionats amb el treball de la terra, amb els oficis tradicionals, amb la vida en petites comunitats molt properes al territori i la natura, pot ensenyar-nos maneres diferents d’afrontar la realitat.
La responsabilitat de l’educació no pot ser sinó compartida i el món de la cultura no pot defugir la crida
Quan parlem d’educar culturalment per la sostenibilitat volem dir que posem a disposició d’aquells i aquelles que volen imaginar futurs possibles, una memòria i uns sabers que sumats a l’art i la ciència contemporània ens ajuden a imaginar, a pensar i a fer-nos preguntes rellevants.
Cada vegada son més els qui, partint d’aquest patrimoni històric i cultural que conservem en arxius, en biblioteques i museus, investigant-lo i re-interpretant-lo des de la creació contemporània, és a dir, des del disseny, des del cinema, la música, la poesia o d’altres llenguatges artístics, el converteixen en valor d’innovació, en alternativa vital, en possibilitat com diu Edgar Morin, encara invisible. Heu sentit a parlar, per exemple, del plàstic vegetal? De la cosmètica basada en les plantes? De la moda sostenible amb teixits orgànics i naturals?
La incertesa i la complexitat defineixen el nostre present i hem de saber donar eines als nens i nenes per fer-hi front. El nou currículum de l’educació per la sostenibilitat assenyala que caldrà treballar aquestes competències, enfortir-nos i saber ser resilients enfront les situacions complicades que tocarà viure. Ens caldrà saber negociar i arribar a consensos, saber planificar i tirar endavant projectes, ser molt imaginatius i creatius, aportar cadascú des de la seva específica realitat i identitat, comprometre’ns amb la lectura crítica i desenvolupar la capacitat de connectar coneixements i possibilitats.
La responsabilitat de l’educació no pot ser sinó compartida i el món de la cultura no pot defugir la crida. Museus, artistes, gestors i productors culturals: quan parlem d’educació ho fem en un sentit ampli, de comunitats educatives, de famílies i escoles d’adults, del món del lleure i del món social que treballa amb col·lectius vulnerables.
Mestres, educadors i educadores: quan parlem de cultura l’entenem no només com a equipament o proposta lúdica i estètica sinó com a espai de trobada, d’acollida, de transformació i de debat crític i rigorós sobre com volem viure. Un debat que, sense eludir el conflicte ha d’acabar trobant les maneres de canalitzar emocions i reaccions que massa sovint ens han dividit i separat. Ha de fer possible arribar a propostes concretes i resultats.
Amb aquest esperit sorgeix per exemple el FES (Festival d’Educació per la Sostenibilitat) que agrupa el món educatiu i el món artístic i cultural en dues jornades professionals i festives que tenen com a principal objectiu recuperar la sensació que sí que es pot canviar i transformar el nostre present si ens ho proposem com a societat. Amb un esperit divulgatiu el primer dia i festiu el segon, volem esdevenir un espai de referència on docents i famílies puguin experimentar activitats que eduquin per a construir futurs més sostenibles.
Quan un artista o un científic, un investigador sòcio-cultural es fan una pregunta, investiguen primer quines solucions s’han trobat en altres moments i realitats. Després, cerquen camins diferents però complementaris per arribar a les respostes, per fer experiments i assajos. Aquí resideix la seva capacitat educativa, la de les arts i la cultura, la de la ciència i la tecnologia. Utilitzem-la per dissenyar, per inventar, per construir, per tenir cura de les coses que de veritat son importants. El moment és ara i és urgent educar-nos per fer possible la continuïtat.
[1] https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000379381_cat
