“És veritat que és bastant alarmant si llegeixes el que els adolescents arriben a dir, però m’agrada contextualitzar”. Són paraules de Nerea Boneta, una de les investigadores principals de l’estudi Culpables fins que es demostri el contrari. Percepcions i discursos d’adolescents espanyols sobre masculinitats i violència de gènere, publicat pel Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut.
D’alguna manera, és el tercer lliurament d’una sèrie d’informes que ha publicat la Fundació recentment. L’últim d’ells, titulat La caixa de la masculinitat, revelava que una quantitat bastant important de joves, més nois que noies, es mostraven contraris al feminisme i les idees que promou.
“Ens interessava aprofundir en aquest percentatge de joves que afirmen que el feminisme busca perjudicar els homes, que no es preocupa de problemes reals”, explica Boneta. Es tracta d’un gens menyspreable 44,7% de nois i noies, diu la investigadora, posicionats en postures “postmasclistes, antifeministes o banalitzadores de la violència de gènere”. És a dir, l’estudi, qualitatiu i sobre entrevistes amb persones expertes, així com amb grups de discussió mixtos i no mixtos d’adolescents, ha intentat aprofundir en les raons d’aquests discursos antiigualitaris: “No sabem molt bé com es construeix el discurs, com es filen els arguments”.
Per a la investigadora, existeix un brou de cultiu més o menys clar, en el qual s’han anat reproduint unes certes idees. La font més llunyana, però que a poc a poc va calant entre els joves, és l’àmbit del que es coneix com a manosfera, aquests espais d’internet que han anat creant els homes que s’han sentit atacats pel feminisme. Homes com els denominats incel (involuntary celibates, cèlibes involuntaris) o homes cabrejats com també es coneix a part d’aquests grupuscles. Grups que en alguns casos als Estats Units han arribat a atacar dones.
A més d’aquests espais de masclisme, misogínia i negacionisme de la violència contra les dones, els joves es troben amb un futur immediat bastant complicat. Des de la crisi financera del 2008 i, després, la recessió i la pandèmia de la covid, “veuen el futur amb pessimisme i molts malestars”, explica Boneta. El problema es produeix quan els xavals “creuen que la culpa que no es tinguin en compte els seus malestars la tenen les feministes, que posen sobre la taula la seva agenda i qüestions que no són tan importants o que estan sobredimensionades”, des del seu punt de vista.
En aquests elements que han anat escalfant l’aigua en la qual es va coent la granota masclista del descontentament, també cal sumar el que una certa agenda feminista ha arribat a les institucions, a ocupar un Ministeri que, segons veu un percentatge més o menys importants de nois (i algunes noies) ha vingut a complicar les seves relacions de parella amb la seva Llei del només sí que és sí. Veuen, segons explica Boneta, el consentiment en les relacions sexuals com un contracte necessari per a esquivar la possibilitat que a algun li caiguin denúncies falses.
“Hi ha una falta enorme de comprensió sobre el que és el consentiment sexual, com una manera de tenir unes relacions sexuals sanes, segures i plaents en les quals les parts el gaudeixin i hi hagi menys possibilitats de contreure malalties de transmissió sexual”, explica Boneta. “Havien absorbit la idea que és necessari un contracte per a tenir sexe”.
Què passa amb la masculinitat?
Fa sis anys, i sobretot en el 8M del 2018, el feminisme va tenir un important suport popular en el que, sostenen les expertes, s’ha convertit en la quarta ona del feminisme. Una mica més d’un lustre després, les coses han canviat molt, precisament, segons sembla, com una reacció davant aquest flux de pressió.
La masculinitat hegemònica, aquesta de l’home tradicional que sosté la família, que no té emocions (o les oculta), que pensa que és superior a la dona i que determinades feines (per no dir totes les que es desenvolupen fora de la casa) són coses d’homes, no viu els seus millors moments. Però com explica Boneta i recull l’informe, el masclisme, el patriarcat i unes certes formes de desigualtat segueixen molt presents entre els nois (i entre els homes).
Però, com explica la investigadora, els xavals se saben la teoria de memòria, li ho han explicat en el col·legi i l’institut moltes vegades. No escolten. A això se suma que no tenen referents clars sobre masculinitats que no siguin tòxiques. “Parlant amb persones expertes que intervenen amb adolescents, ens deien que tenen problemes a l’hora de tenir referents que s’ajustin a masculinitats més igualitàries perquè els que troben ja no són persones molt joves o són homes homosexuals amb els qui els xavals heterosexuals no se sentiran identificats perquè hi ha un estigma enorme de ser considerat marieta”.
Molts d’ells veuen que el feminisme no té res a veure amb ells, que els assenyala indistintament com a masclistes, violents o violadors. I encara que en no pocs casos entengui que és necessària una certa quantitat de discriminació positiva perquè les dones ho han tingut (i tenen) més complicat en molts aspectes, s’entenen, d’alguna manera, com a víctimes.
Què fem?
“No caure en l’individual”, diu Boneta. “Caiem ràpidament a culpabilitzar conductes individuals, quan hi ha coses que estan en la nostra cultura, la nostra manera de veure el món, inundada de patriarcat i masclisme”. La investigadora creu que a hores d’ara “no es transformaran amb un taller que es doni en l’institut”. És el moment “d’altres agents” com podrien ser les “polítiques públiques que enfrontin malestars legítims que no tenen només els homes sinó tota la joventut”.
Les possibles solucions no només estan en el fet que les administracions públiques millorin les condicions de vida de milers de joves que no ho tenen fàcil per a accedir a uns certs estudis pels preus o al mercat laboral. Cada any milers de xavals es queden sense poder estudiar per les taxes d’FP i la falta d’oferta, i pel cost de la universitat, al mateix temps que l’atur entre les i els joves segueixen en nivells altíssims.
El problema d’aquest postmasclisme que es regira davant un feminisme molt més dividit que el de 2018 i que, a més, ha arribat a les institucions, és social i també implica altres institucions, més enllà de l’Administració. “Veiem important el paper dels mitjans de comunicació i l’ús de les xarxes socials. Lluny d’una mirada tecnòfoba”, assegura Boneta. Exemplifica amb el que ha succeït amb portals com Hispavista que van ser tancats per albergar continguts que incitaven a l’odi i a la violència contra les dones, a més de ser un espai en el qual es compartien imatges de dones sense el seu consentiment. “Cal fer molta pressió perquè els llocs obertament hostils i violents” es tanquin.
“Ningú els ha ensenyat (als xavals) a fer un cert ús, a buscar informació i analitzar la que reben en un món en el qual rebem constantment missatges descontextualizados”. “El problema és quan s’alimenten de faules, informació falsa i injúries i calúmnies. És informació que circula i no pots controlar”.
El problema amb els mitjans de comunicació i les plataformes de xarxes socials l’algorisme de les quals afavoreix i encoratja la crispació i l’enfrontament és que el marge de maniobra de governs i persones és limitat. “Al final, no podem fer molt més enllà d’aconseguir que les persones sàpiguen d’on ve la informació que consumeixen”.
Preguntada pel que pot o no fer l’escola, el sistema educatiu, Nerea Boneta admet que no és experta en la qüestió. Encara així, afirma, “ho veig des d’altres temes, com l’educació sexual. Al final no pots deixar en mans de la voluntat d’un equip directiu que uns xavals rebin o no una certa educació o formació que com a societat considerem bàsica per a manejar-nos en el món i tenir millors relacions amb els altres i nosaltres mateixos”.
Llum al final del túnel
La sensació és bastant més agra que dolça quan es recorren les pàgines de l’informe, així com les d’uns altres que ha publicat la FAD en aquest sentit. Fa la sensació que tot que s’ha recorregut en el discurs de la igualtat o dels drets sexuals i reproductius, s’està recorrent en l’altre sentit. La polarització política que ha ajudat a pujar l’extrema dreta en molts països també ha arribat al feminisme i la joventut. Elles mantenen la seva posició enfront del masclisme, mentre molts dels seus companys es radicalitzen en un intent de defensar-se del que creuen que són atacs injustificats.
Però, comenta Boneta, no tot està perdut. Entre altres coses perquè el seu estudi no parla de pràctiques, sinó de discursos i aquests poden modificar-se. “Les dades no els diuen res, no connecten, creuen que són manipulades, irreals. I han vist en TikTok algú explicant la seva experiència i empatitzen molt més amb això”, explica la investigadora. I és aquí on pot buscar-se una part de la solució, on pot fer-se alguna cosa.
Durant la realització dels grups de discussió van poder observar com els discursos variaven en conèixer les històries de vida d’algunes de les persones participants. “L’experiència és una manera de connectar amb el problema molt fort, tant a favor de les mesures com en contra”.
“Un d’ells (dels nois) va explicar que té una familiar que havia sofert violència de gènere i va relatar com ho havien passat i això va fer canviar la dinàmica del grup; els va portar a defensar que en realitat hi ha mesures que, encara que vagin en contra dels homes, és important que es prenguin. Veiem que, encara que és complicat, hi ha desplaçaments en els discursos. Creiem molt en aquests desplaçaments en l’adolescència”.
Per a la investigadora, una de les coses positives de l’informe, més enllà de conèixer d’on surten els discursos postmasclistes o banalitzadors de la violència de gènere, està a descobrir que no són monolítics, “no hi ha un argumentari molt elaborat, un fil conductor”. Això sí, Boneta no es mostra ingènua perquè el discurs de molts joves està a “un salt del negacionisme militant, però ningú pot dir que a futur succeeixi així, no sabem què pensaran al cap d’un temps”.
“Veiem que en l’etapa de l’adolescència, encara es pot parlar de molts temes i hi ha possibilitat d’acostar postures. Això per a nosaltres és la part més positiva de tot el que hem vist en el treball de camp. I el que intentem reflectir en l’informe”, resumeix la investigadora.
2 comentaris
No m’estranya. Fem una analogia que pot il·lustrar alguns aspectes del problema. Justament aquests dies he estat analitzant la infografia que el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya va publicar el passat 8 de març per parlar de la discriminació de les professionals de les dones en el món laboral. Em vaig quedar escandalitzat.És cert que tot el que diu és cert. El contingut el podria haver fet qualsevol associació feminista. Alhora és alarmant que essent el “Col·legi de Psicòlegs” no anessin més enllà. És un reflex de les dificultats de canvi de mentalitat entre els “experts”. Mal senyal.
Fixem-nos en alguns errors greus i observem la relació amb el text de l’article:
> el missatge es limita a sensibilitzar sobre els efectes, el que fa és contribuir a generar els mateixos efectes negatius que està denunciant. Aquest tipus de campanyes són molt greus perquè en comptes de generar visualització sobre l’origen del problema, el que fan és generar sensibilitat sobre els efectes. El resultat, per tant, no és generar consciència del problema sinó augmentar els extremismes, tant de les víctimes com dels agressors. No emet un missatge feminista pròpiament dit, ja que evita les formes comprensives.
> No sensibilitza sobre les causes
> No proposa cap eina de treball col·lectiu, institucional, ni tampoc privat o individual. Sense eines ni consciència de les causes, el que farem és generar malestar sense curar les ferides. Clar que joves se senten atacats! Perquè no estan rebent els missatges adequats (ni tan sols dels col·lectius feministes). Clar que elles se senten soles i desemparades!
No m’estranya que llavors els joves tinguin malestar. És un tema de causa efecte. En fi, hi ha molta feina a fer. El mateix passa amb la violència de gènere, s’inverteixen molts milions d’euros, però no es transmeten ni els missatges adequats, ni s’inverteix en les eines adequades. És evident que el feminisme està estancat (desgraciadament), que les campanyes institucionals generen molt de malestar (fan molt de mal), que la violència de gènere augmentarà (tot apunta en aquesta direcció), com moltes altres violències (depenen de les mateixes accions). Els estudis de la FAD, una mica pobres.
L’adoctrinament és un perill, per qualsevol ideologia i per qualsevol mitjà. I tal com està l’ ensenyament, l’educació i els valors, la societat avui en dia només hi ha doctrina sense reflexió.