La Saloua, el Fran (Francisco Javier), l’Andrea, la Verónica i el Mario (Marin George) són cinc estudiants del CFPA Vicent Ventura de València. Estudien GES II (l’equivalent a 4t de l’ESO en educació de persones adultes). A primers de maig, aquestes cinc persones i cinc companys més de classe, acompanyats de Coloma Mestre i Isabel Pascual, les seves professores, van viatjar a la ciutat de Bolonya a compartir al costat d’un grup també d’adults de la ciutat una experiència de cinc dies en la qual dugués a terme el projecte Lingue amiche.
Tot comença amb la voluntat de millora i perfeccionament de Mestre i Pascual. Una voluntat que les porta a pensar en la possibilitat de sol·licitar un projecte Erasmus amb el qual obrir una finestra perquè el seu alumnat canviï durant uns dies la seva realitat quotidiana i s’acosti a la d’altres països i cultures. Bona part de l’alumnat del seu centre és estranger. Li ha tocat “viatjar”, migrar, en realitat, a la recerca d’una mica millor. En qualsevol cas, com comenta Coloma, viatjar no entra en l’imaginari de la majoria d’ells. No, almenys, amb un cert aspecte de gaudi.
Es van tirar a la piscina no sense pors. “La setmana anterior a la mobilitat estàvem gairebé penedint-nos”, explica Mestre. I és que les dificultats de posar en marxa un projecte com aquest sempre són presents. I més quan parlem d’adults estrangers. “Havíem hagut de dissenyar l’acord d’aprenentatge, coordinant-nos amb el professorat de Bolonya, gestionar els bitllets d’avió amb l’afegit que no tot el nostre alumnat té DNI, la reserva de l’hotel, la preparació de les classes i visites culturals. I, sobretot, la inseguretat d’estar fent alguna cosa per primera vegada”, resumeix aquesta docent.
La Isabel explica que dins del seu projecte Erasmus (n’hi ha de formació per al professorat i també perquè l’alumnat gaudeixi de les estades en l’exterior), ambdues van passar un temps fent jobshadowing en el centre d’adults de Bolonya. Es tracta, amb això, que les docents passin un període en un centre, triat per la seva similitud amb el CFPA Vicent Ventura, sent l’ombra del professorat d’allà. Amb aquests vímets es construeix un programa en el qual, ja sí, l’alumnat pugui desplaçar-se.
L’objectiu d’aprenentatge és que l’alumnat del Vincent Ventura adquireixi més competències lingüístiques, es llanci a utilitzar altres idiomes i guanyi autonomia a l’hora de comunicar-se en una llengua que no és la seva natal. D’aquesta manera, es posen en joc tres llengües “amigues”: l’italià, el valencià i l’espanyol. Tres llengües romàniques que haurà de fer durant uns dies de llengües franques. Una meta implícita és que l’anglès no sigui una eina necessària, sinó que tothom pugui apanyar-se amb les tres llengües anteriors.
Perquè això sigui una realitat, a més del compromís de l’alumnat, es desenvoluparan durant aquests dies diferents actuacions a l’aula, on coincidiran el grup del Vicent Ventura amb els seus homòlegs de Bolonya, tant alumnat com professorat. Faran tallers de ciències (amb anàlisis d’ADN); compartiran vocabulari sobre, per exemple, productes d’ús quotidià en les diferents llengües; s’ensenyaran les unes a les altres com se saluda en cada idioma o es visitaran llocs de la ciutat que a les unes i els altres els “toquin el cor”.
Malgrat els dubtes previs, de les complicacions burocràtiques, “aviat tot va cobrar sentit”, diu Coloma Mestre. “Quan, relata, vam fer el trajecte a peu amb les maletes a l’hotel i vam percebre la sorpresa del nostre alumnat per cada cosa que veien (la dona que estenia la roba, els edificis, les paraules en italià que pescaven al vol…) ens vam mirar la meva companya Isabel i jo i vam dir: ‘Només per això ha valgut la pena’”.
Un canvi “personal”
Després de parlar amb estudiants i docents, la impressió és que els aprenentatges i ensenyaments han anat molt més enllà del coneixement sobre l’italià, el valencià o el castellà.
“La meva experiència personal ha estat molt enriquidora. Jo no havia viatjat mai i he tingut l’oportunitat de conèixer un altre tipus de cultura i un altre tipus de gent”. Parla Andrea Sanchís. Es nota quant li ha tocat el viatge perquè, malgrat censurar-se, necessita parlar de l’experiència.
“Aquesta experiència per a mi és fascinant, he viatjat molt però aquest viatge ha sigut molt especial”. Així opina Saloua Fadil, marroquí de naixement establerta a València des de fa un any i mig. Ho fa després de demanar disculpes pel seu maneig del castellà, que utilitza amb fluïdesa. Una dona per a qui aquests dies a Itàlia han estat “una oportunitat de practicar el meu espanyol”.
Per a Fran Periche també ha estat el seu primer viatge, “la primera vegada que surto d’Espanya”. “És una cosa a repetir”, diu, com la seva companya Verónica Villena qui, particularment emocionada, assegura que “ha sigut una experiència enriquidora en tots els sentits; per a créixer”. Amenaça de posar-se a plorar per l’emoció, encara que no compleix. Sí que assevera que “es pot créixer en diversos nivells si un vol i et donen la llibertat i creïn en tu”.
Per a Villena, “sempre que viatges tornes diferent però jo, amb aquest viatge, crec que s’han tocat molts aspectes”. Entre aquests factors, destaca “l’enriquiment personal i el fet de saber que pots, per què no, confiar en tu”. Per això vol “agrair a les profes i als qui han format el projecte”. Un agraïment al qual se suma la resta del grup al llarg de la conversa.
Isabel Pascual concorda. “S’han impulsat coses personals”. Coses en les quals, diu, “potser et veus una mica limitat quan estàs en el teu entorn. Però quan surts fora i veus que ets capaç d’estar en una altra ciutat i desenvolupar-te amb altres persones, això t’ho emportes (de tornada) i ho pots fer a casa”.
– “Això empodera”, sentencia Verónica Villena.
– “És veritat, t’empodera, tenim a tots empoderats”, assegura Pascual, entre els riures de tots.
Llengües amigues
El projecte, certament, s’assenta sobre la base d’aprendre altres llengües, de comparar aquelles que són similars: italià, valencià i castellà. Totes amb arrel llatina. A aprendre similituds i diferències i, sobretot, en precisament, aquest apoderament a l’hora de llançar-se a utilitzar un idioma que no és el matern.
“Hem après molt d’italià… molt dins del que cap. Per a moure’ns. Vam poder expressar-nos molt bé, vam aprendre paraules noves”, comenta Andrea. Una cosa relacionada amb una anotació que fa Saloua en parlar de les diferències entre les dues escoles d’adults. “La majoria del temps, els nostres professors no han de traduir les paraules italianes (…)”. En la seva hora de tutoria, explica, “sempre ens han parlat de com expressar-nos, com deixar la por, no ser tímids… Hem vist el resultat” amb els companys de Bolonya.
Isabel Pascual explica que el projecte, després d’haver realitzat l’estada de jobshadowing ella i Coloma Mestre per a buscar escoles de perfil similar al seu tracta que “vegin que hi ha coses semblants fora d’aquí” i que més enllà de fer la comparació entre llengües, puguin “veure que em puc comunicar sempre que sigui una llengua llatina. Podem comunicar-nos, és fàcil, ho hem vist”.
Gràcies a aquestes vivències i a la feina “s’han trencat barreres amb el valencià”, comenta Pascual; “hem parlat més valencià que mai”, prossegueix. Per a Mestre, els alumnes “van activar al màxim la pràctica de la seva capacitat plurilingüe”. “A una de les nostres companyes li costava parlar molt el valencià, deixar-se anar i allí es va llançar i es va deixar anar més. De fet, ara, quan ve a classe parla amb mi en valencià. Això mola molt”, explica l’Andrea.
A la Saloua, no obstant això, li ha servit per a deixar-se anar amb el castellà. “Havia d’expressar-me; era una oportunitat per a estar amb els espanyols o amb altres nacionalitats amb les quals només puc comunicar-me en castellà o valencià. També en italià, però no podem dir que ho parlem molt bé (fa broma), però entenem que són llengües que venen del llatí i hem de dir que hi ha moltes paraules que són semblants”.
Compartir vivències
Un dels punts forts del viatge ha estat compartir les vivències amb els companys del centre italià. A tots ells els han xocat algunes de les diferències entre la seva classe i la bolonyesa. “Nosaltres tenim més disciplina a l’hora de respectar-nos entre companys, respectar els professors”, assegura l’Andrea. “Alguns haurien d’haver-se comportat millor”, diu. La Verónica està d’acord, encara que afegeix que “tampoc sabem la situació d’aquestes persones, no sabem en quin context són allí”.
En qualsevol cas, tot ha anat bé també. Més enllà d’aquestes diferències de comportament a l’aula, una de les activitats va consistir en el fet que els estudiants “d’acolliment” fessin una presentació dels llocs de la ciutat que els agradaven, que els “omplien el cor”. L’endemà, l’activitat es va materialitzar fent una passejada per la ciutat per a conèixer aquests llocs mentre les i els companys els hi explicaven. Un d’ells va incloure la visita al treball, on els van convidar a menjar focaccia.
L’alumnat de la classe de Bolonya, expliquen, el conformen persones 100% estrangeres, mentre que en el Vicent Ventura hi ha persones d’origen espanyol i altres migrades, un fet que, diu la Saloua, “permet integrar-nos. Però allà són només estrangers, no hi ha italians amb ells. Per això crec que són molt tancats. Encara no s’han obert a la cultura”. Aquesta alumna explica també que els seus docents, Coloma i Isabel, els van demanar que, en arribar al centre en Bolonya, s’asseguessin separats, entre l’alumnat italià, però que aquest volia mantenir-se junt, sense barrejar-se amb aquests nouvinguts que van envair la seva aula durant una setmana.
“L’escola d’adults a Itàlia va ser totalment diferent de la nostra escola. A vegades hem d’experimentar una cosa nova per a aprendre el que tenim”, continua Saloua.
Andrea i Fran (a la dreta) durant una de les activitats amb els estudiants de Bolonya | Cedida
No han compartit vivències només amb l’alumnat i el professorat que els va acollir, sinó amb el propi grup. Les 10 persones que van viatjar des de València a Bolonya destaquen la convivència entre elles.
El Fran comenta que “ha estat una experiència per a connectar entre nosaltres, per a estar més a prop, Aquí estudiem junts, però no convivim”. Ho han fet perquè els ha tocat compartir habitació, han hagut de posar-se d’acord en molts moments o fent els projectes a l’escola italiana. I compartien el temps lliure, cosa que no fan a València. “Aquí acabes les classes, cadascun se’n va a casa seva, a treballar…”.
Coincideixen Andrea i Verónica, que assegura que li “ha agradat molt conèixer-nos fora de classe. Tens una perspectiva en classe i fora és totalment diferent. A mi m’ha agradat molt, els he conegut com són ells”. El Mario ho confirma: “Hem viscut noves experiències, en grup. Ens hem pogut conèixer millor. Ha estat molt bé”.
Andrea explica que “era molt divertit perquè, al cap i a la fi, com som un grup havíem de connectar per a veure si demanarem una cosa, o fer una altra… buscàvem sortides per a tot, era molt divertit. Aprendre viatjant és el més divertit que m’ha passat mai”.
L’experiència, organitzada amb molt d’esforç i dubtes, per les mans de Mestre i Pascual, sense més exemple que les seves ganes de fer-ho, té un resultat que, segurament, anava més enllà del que van imaginar quan van idear un Erasmus per al seu grup de GES II. “M’ha omplert molt aquest viatge”, relata la Verónica. “Estic emocionada. Ha estat molt bonic, compartir amb els companys, estar lluny de casa, viatjar amb avió… és una cosa que portaré en el meu cor i agraïda a les profes que han fet aquest projecte. Tothom hauria de poder fer-ho, perquè viatjar, aquest viatge, canvia les persones”.
