Abans pensava que els aniversaris no serveixen per a res, que són un mer recordatori del temps sempre en relació amb les nostres vides. Però aquest cinquantè aniversari de l’aparició de Momo ha fet que tornés a agafar aquest preciós llibre de Michael Ende i el rellegís amb ulls d’avui. No sé què tenen els bons escriptors que quan creen una història aconsegueixen que tingui diferents lectures, segons el lloc, el moment, el lector… i que es pugui considerar actual encara que hagin passat molts d’anys.
Momo va ser publicat en alemany l’any 1973. Els lectors catalans vàrem conèixer aquesta novel·la primer en espanyol l’any 1978, i deu anys més tard, el 1988, en català, en ambdós casos de la mà de l’editorial Alfaguara.
Momo és una nena que no té res però té temps. Té temps i sap escoltar. Amb això fa possibles canvis importants en la gent que viu a prop seu. Tot això l’autor ho exposa en una primera part que constitueix un ric elogi del joc i de la imaginació. Després s’immisceixen a la història uns homes grisos que són en realitat lladres del temps i les coses es compliquen. Trobem aquí una crítica de les joguines que ho fan tot totes soles i no permeten imaginar, una crítica de la vida apressada on els pares no tenen temps per estar amb els seus fills, una crítica dels impediments que es posen als infants per a jugar lliurement als espais públics i sobretot una reflexió sobre el temps, què és guanyar temps i què és perdre temps.
Momo és una nena que no té res però té temps. Té temps i sap escoltar
A continuació i seguint l’estructura de rondalla tradicional l’heroïna, amb l’ajuda dels personatges benefactors, la tortuga i el mestre del temps, aconsegueix vèncer els malignes i que el temps torni a pertànyer a cada persona a qui havia estat robat. La saviesa d’aquests personatges i la bellesa amb què són descrites les situacions són imatges que ens queden tatuades per sempre. Hi trobem moltes relacions amb la literatura, amb la filosofia, amb la mitologia… Els mateixos noms de la protagonista, Momo, i de la tortuga, Cassiopea, corresponen a personatges de la mitologia grega. La tortuga, que ajuda silenciosament però transmet missatges amb lletres que apareixen a la seva closca, ens remet a la mitologia universal, com a l’Yijing xinès on, segons la llegenda, els signes bàsics de l’escriptura varen ser trets dels dibuixos que es formen a la closca d’una tortuga.
Michael Ende (1929-1995) és conegut entre nosaltres per moltes altres novel·les entre les quals destaca La història interminable, que també constitueix un elogi de la capacitat d’imaginar i de somiar. Ell no ens vol alliçonar, ni tan sols ens vol transmetre els seus valors. Simplement i senzillament ens explica una història i juga amb les paraules i les situacions amb el mateix esperit que un infant que juga, amb llibertat, amb creativitat i dins els amplis marcs de la poesia i de la fantasia. Aquesta actitud és molt d’agrair en un món com el nostre on tot, i fins i tot la literatura, ha de tenir una utilitat i ha de ser un instrument per a alguna cosa.
Momo ha estat classificada com a novel·la juvenil i és veritat que és una bona lectura per a joves però també ho és per als adults ja que amb les imatges que ens proporciona aquesta narració podem reflexionar sobre les presses del món d’avui, sobre el temps que tenim i el que no tenim, sobre els límits difosos entre la veritat i la fantasia, i sobre la importància del temps per a compartir i del temps per a escoltar. Tots aquests valors són especialment importants de recordar per a pares i mestres, no per a fer-ne sermons, sinó per a viure’ls i per a deixar que transformin les nostres vides.
