Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’estudi, basat en una enquesta realitzada a 10.000 docents, dels quals 3.000 són espanyols, no entra en grans valoracions sobre causes i conseqüències dels resultats que presenta però, en qualsevol cas, obre la finestra a la necessitat d’atendre determinades qüestions.
Entre elles, el fet que, efectivament, el 27% dels que treballen en educació, si haguessin de tornar a triar, no tornarien a ser docents. Aquestes dades van molt en la línia d’un altre 25% que opina que l’ambient de treball al seu centre no és bo o és molt dolent.
Una situació que, potser, podria explicar-se pel fet que una bona quantitat de docents, el 40%, creu que, al centre, el nivell de disciplina no és especialment bo. De fet, un 10% creu que és molt dolent i un altre 30%, que no és especialment bo.
Malgrat que només un 10% del professorat enquestat se sent insegur al seu centre educatiu, un 25% ha estat objecte de violència durant el darrer any, i un 44% n’ha estat testimoni. Quan se’ls pregunta si han estat, objecte, per part de l’alumnat, el 56% respon afirmativament; per part de personal del centre ho corroboren un 47%; el 31% quan se’ls demana si van ser les famílies i un 7% comenten que van ser persones alienes al centre.
A això se suma el fet que un 25% té males relacions amb la direcció; un 12% amb les companyes i els companys; un 11% amb les famílies i un 5% amb l’alumnat.
Tots aquests ingredients es van acumulant sobre les espatlles de moltes i molts docents. Com ho fa el fet que el 48% no estigui especialment satisfet amb l’estat del seu centre educatiu, o que la meitat no ho estigui amb les condicions materials amb què han de treballar.
La majoria de les persones enquestades, no només a Espanya, són dones, al voltant del 70%. Potser per això, quan es pregunta quantes proporcionen ajuda a algú proper (fora de la feina) contesten afirmativament un 69%. La vida personal té un fort impacte, i no sempre es viu una conciliació correcta entre les dues àrees, fins al punt que un 51% dels que van respondre a l’estudi no sent que tingui un bon equilibri entre vida personal i laboral. De fet, el 12% creu que és molt dolent.
A més, el 54% del professorat enquestat ha tingut sentiments de desequilibri entre la seva vida personal i familiar. Un 10% els té sempre; el 24, moltes vegades i, un 20, sovint. Una xifra molt pitjor si es té en compte que el 31% en té de vegades.
Un 41% creu que els avantatges de la seva feina no compensen (ni del tot, ni en absolut) els inconvenients que suposa. Una xifra que es duplica quan es demana si senten que la seva professió està socialment valorada. El 85% creu que no i, de fet, el 43% creu que no ho està gens.
En aquesta línia, el 65% declara que la seva feina a l’inici de curs ha estat força o molt estressant; un 39% ha tingut alguna baixa per malaltia durant l’últim any (el 26% per raons psicològiques), mentre que el 83% ha treballat estant malalta (49% pel seu compromís amb l’alumnat i un 30% amb el professorat).
Totes aquestes coses conflueixen que un 29% no estigui satisfet amb la seva feina.
Al llarg de tot l’informe es poden comparar les opinions del professorat en llocs tan diferents socialment i culturalment com el Quebec, el Japó, el Camerun, el Marroc o França. Tot i això, la major part dels problemes són similars, amb variacions, potser, en la magnitud d’alguns dels temes que es tracten.
