Opinió

Més enllà del mòbil, i molt abans…

He dit mantes vegades que l’administració (i per inèrcia i mediatització, també els mitjans i els ciutadans) només sap posar pedaços als problemes que van sorgint,  de fer un diagnòstic humil i valent de les causes, i d’abordar-les decididament.

Problemes com la crisi d’autoritat, els baixos resultats de les competències bàsiques, que no podem oblidar que són les bàsiques!!! I Déu nos en guard de tenir la temptació de comprovar les “competències excel·lents”, perquè són gairebé inexistents. Problemes de desinformació, d’assetjament, de pornografia, de salut mental, de suïcidis…

Els experts en salut mental ens diuen fa molt de temps que aquesta meravellosa andròmina en mans de persones en procés de formació és un greu error, i experts en educació diuen que les pantalles, per als infants, són perjudicials en els seus processos de maduració i aprenentatge.

Les administracions educatives i els seus habituals palmeros ens van fer creure que la incorporació de pantalles i tecnologies educatives serien l’Arcàdia feliç de l’educació; potser encegats per la pressió de les grans corporacions, han fet un déu d’una eina més que qüestionable per a infants i adolescents. Potser també condicionades pel que l’OCDE i la UNESCO deien, sospito que atiades per les mateixes grans corporacions tecnològiques, l’objectiu de les quals no és formar persones ben educades sinó disposar de consumidors compulsius de dispositius i continguts.

Si les famílies som les primeres i principals responsables de l’educació dels nostres fills, som nosaltres els primers que hi hem de posar seny i exemple

Ara, quan un altíssim percentatge d’infants i gairebé tots els adolescents ja estan ben empastifats i molts d’ells malalts, en veuen les conseqüències i se’n preocupen? Ara “matisen” el seu missatge els que ens desgovernen i hem de posar el fre de mà i, fins i tot, fer marxa enrere? I qui li posa el cascavell al gat?

Si les famílies som les primeres i principals responsables de l’educació dels nostres fills, som nosaltres els primers que hi hem de posar seny i exemple. I cada família, ben informada i segons les seves circumstàncies, hauria de fer el que sigui millor per a l’educació humana, cívica i tècnica dels seus fills. No hem de donar el poder a l’administració de dir-nos com hem d’educar els fills… I diria que, en general, la solució passa per evitar els mòbils a infants i adolescents; i m’atreviria a dir que fins que tinguin el graduat d’ESO a la mà. Ho diuen els experts i la meva pròpia experiència.

Fa anys que s’alerta d’això arreu, però als pares sovint ens ha resultat més fàcil anestesiar els nostres fills amb pantalles que prestar-los el temps i l’atenció i les alternatives que necessiten. Que necessiten!

Fa uns 40 anys, hi havia molt jovent que deia el mateix “jo controlo”, i encara ho diu. I els fets ens diuen justament el contrari

L’altre àmbit educatiu principal és l’escola. Han de prohibir, regular, educar? Ha de donar l’administració les pautes o ja valdria el sentit comú i l’autonomia de centre? Però, en tot cas, cal ser valent i prendre decisions i executar-les. Ja n’hi ha, de valents, que surten als diaris com si fossin herois, que sovint ho són. Només cal que s’escampi el bon exemple (ara en diuen “bona pràctica”) perquè només hi ha beneficis. A d’altres països, les administracions són valentes. I Aquí?

I amb quines dificultats cal lidiar per posar-hi solucions? La potència mediàtica, els eslògans enganyosos, la mandra dels adults, la pandèmica crisi d’autoritat, els criteris “políticament correctes” sobre el progrés i la crítica a tot el que sembli “tradicional”, les rebequeries dels infants o els atacs d’ansietat dels joves enganxats. Però estic convençut que cal “innovar” amb aquesta fórmula: educar el caràcter dels infants des de la família i l’escola, a una. Ara bé… cal el compromís de les famílies i dels mestres i professors. Cal que tinguin la formació i els recursos, tots, per poder fer-hi front. Cal que les famílies tinguem clar que som els primers i principals responsables i educadors, i que tenim a les mans gran part de la solució.

Ja sabem que tot el dolent només passa a casa dels altres. Que els nostres són ben normalets i que “controlen”, tot justificant-los per la nostra pròpia inacció. Fa uns 40 anys, hi havia molt jovent que deia el mateix “jo controlo”, i encara ho diu. I els fets ens diuen justament el contrari. Perquè no volem entendre que és la naturalesa humana i que la formació del caràcter, és a dir, la formació en virtuts (hàbits operatius bons) la clau de la solució. I per això cal conèixer amb profunditat la naturalesa humana. L’antropologia i l’humanisme cristià fa segles que es fan les preguntes, i ens donen les respostes. En educació mai és tard; costarà més temps, esforç i recursos, però fugir d’estudi o anar posant pedaços no és la solució, sinó abordar els problemes de soca-rel amb humilitat i valentia.