Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 2022 es va celebrar l’Any Ferrater, en commemoració del centenari del seu naixement a Reus, i el cinquantenari de la seva mort a Sant Cugat del Vallès. “És una doble ocasió per commemorar l’obra d’un dels grans poetes catalans de tots els temps, que va excel·lir també com a crític d’art i de literatura i va renovar l’estudi i l’ensenyament de la lingüística. En els pocs anys que van des de mitjans dels anys cinquanta del segle XX fins a les primeries dels setanta, Ferrater va encarnar com ningú més, segurament, la figura de l’intel·lectual independent i rebel, que exerceix la llibertat de pensament al marge de manaments ideològics“, en paraules del poeta, traductor i editor Jordi Cornudella i Martorell, biògraf i curador de l’obra del poeta, que va ser el comissari dels actes realitzats arreu del territori.
Gabriel Ferrater (1922-1972) va revolucionar la lírica catalana amb només tres llibres de poesia: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), tots tres corregits i aplegats per ell mateix en un sol volum a posteriori: Les dones i els dies (1968). En paraules de Cornudella, aquest clarificador títol d’aquest llibre recopilatori apunta els dos grans temes ferraterians: «El pas difícil del temps i les dones que han passat per mi», com el mateix Ferrater va reconèixer en una entrevista. Els seus poemes són una amalgama formada per les seves experiències vitals reals, amb un estil que es pot catalogar com de «poesia de l’instant», amb una intenció realista que fuig de l’estil dels clàssics romàntics del segle XIX, que tant havia influenciat als autors coetanis del poeta.
Ferrater advocava per un realisme sensat, que evoluciona des dels versos sensuals i eròtics als més racionals i lògics, més empírics i fugint de sentimentalismes. I els escrivia pels seus amics, d’aquí la seva tardana obra (el seu primer llibre el publica als trenta-vuit anys), i d’aquí també la seva escassa producció, ja que tenia la sensació que ja havia dit tot el que havia de dir en cada cas. També explica la necessitat de tenir anotacions de la seva obra, per tal de contextualitzar de què i, sobretot, de qui estava parlant (els seus amics, òbviament, sí que estaven al corrent). Avui en dia se sap, per exemple, que el llibre Teoria dels cossos (1966) està dedicat a la relació que va tenir amb la jove escriptora Helena Valentí i Petit (1940-1990), divuit anys més jove, i abans que aquesta comencés la seva producció literària.
El poeta va decidir estudiar a la universitat passats els trenta, i la titulació li va permetre exercir de professor a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona. La coneguda amb l’acrònim UAB va crear, entre d’altres, la Facultat de Filosofia i Lletres, que es va instal·lar inicialment al Monestir de Sant Cugat del Vallès, on Ferrater va exercir com a docent en lingüística durant diversos cursos fins a la seva mort. Els estudiants recorden com les classes s’estenien fora de l’horari escolar, a les tertúlies realitzades al Bar El Mesón, situat llavors just al davant del mític Monestir. La seva prematura desaparició va deixar inacabada la seva idea d’escriure un tractat sobre gramàtica catalana, però va potenciar el mite per la singularitat de com ho va fer, amb un suïcidi prenent barbitúrics. El seu cos el va trobar dos dies després de la seva mort la seva parella en aquell moment, la poeta Marta Pessarrodona, que va ser una de les moltes persones a les quals va advertir en reiterades ocasions que no pensava arribar als cinquanta, que no pensava convertir-se en un vell. I així ho va fer, un mes abans del seu aniversari, aprofitant un curt viatge de la seva companya (ell no tenia telèfon i no va descobrir el fatal desenllaç fins a la seva tornada).
Pessarrodona va cedir el seu exemplar de la primera edició del llibre Teoria dels cossos, de 1966, signat i dedicat pel poeta, perquè aparegués, literalment, a la pel·lícula homònima que s’ha estrenat a les sales de cinema el 27 de desembre de 2023, i que realitza un homenatge a l’obra del poeta, incloent-hi durant el llargmetratge diversos dels seus poemes, recitats per diversos actors i integrats perfectament a la trama dels personatges. Teoria dels cossos (2023) és l’òpera prima del director Joan Ramon Armadàs, que signa el guió conjuntament amb Santi Lapeira, actuant tots dos com a productors executius (una pel·lícula en català que fa un mestissatge amb la poesia, és tot un repte de producció i, també, de distribució i exhibició).
La pel·lícula és protagonitzada en els seus papers principals per Miquel Sitjar i Ivana Miño que interpreten, respectivament, al director de la Biblioteca Central Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès i a una professora de literatura catalana de l’Institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus. Tots dos es coneixen al Monestir de Sant Cugat, en un dels actes de celebració de l’Any Ferrater, i s’aniran retrobant al llarg de l’any en diferents indrets amb motiu de la commemoració. L’afinitat personal que mostren tots dos personatges i la química manifesta entre els actors fa que l’espectador faci d’observador de la progressiva aproximació fins al desenllaç final, en una comèdia romàntica que intercala poemes seleccionats de Ferrater que s’integren perfectament en les diferents escenes, i que estan interpretats per Marc Hernández, Lara Fusalba, Ricard Balada, Jordi Calmet (que versiona el poema Ídols en forma de cançó) i en Francesc Orella, que s’interpreta a si mateix recitant el poema Fe a Torre Negra a Sant Cugat del Vallès, en el context de les lectures organitzades durant l’Any Ferrater.
La trama avança des del punt de vista del bibliotecari. De 44 anys (al llarg del llargmetratge celebrarà el seu quaranta-cinquè aniversari), en fa cinc de la separació de la seva darrera parella, i l’espectador intueix les dificultats de trobar-ne una de nova. Bé, s’intueix i ens ajuden a veure-ho a través de les converses amb el que és el seu millor amic, interpretat per Juli Fàbregues, que li fa de còmplice en els seus plans per apropar-se a l’atractiva docent. Una professora que acredita tenir 43 anys, i que interacciona a classe de batxillerat amb el jovent de quasi divuit anys (excel·lents tant els joves actors com el text, amb argot actual i la seva forma de parlar, més pròpia de la generació Tinder), i que es pregunta en algun moment «si no t’espanta fer-te vell». La veiem també, en les seves converses amb les seves amigues i companyes d’institut, com se sent sorpresa per les inquietuds emocionals de la de 50, amargada per una llarga relació de parella que ja no la motiva, i per la de 30, que sorprèn pels seus comentaris de relació oberta amb el seu company formal, amb tot el que implica.
Interpretades, respectivament, per Mercè Rovira i Sònia Masuda que, juntament amb Juli Fàbregues, fan un trio (i mai millor dit) contrapunt i còmic que contribueix a afavorir el desenvolupament de la relació dels dos protagonistes. Les converses entre tots ells per separat i junts traspuen versemblança i frescor, molt en consonància amb l’obra de Ferrater, on els seus poemes també es recomana llegir-los en ordre, perquè hi ha una història implícita en els versos, d’amor i desamor. Aquest estil irònic i autoparòdic del guió es destaca especialment en el cameo de l’actor Joan Frank Charansonnet, fent de mossèn al Reial Monestir de Santes Creus, en la seva hilarant conversa amb la incipient parella quan aquesta el visita en una escapada romàntica.
I és que al llarg de la pel·lícula acompanyarem als dos protagonistes en les seves diferents trobades en el territori, a més dels dos monestirs citats i els seus respectius llocs de treball, visitarem, entre d’altres, el Museu de la Ràdio de Roda de Berà, les vinyes i caves del Pere Ventura Family Wine Estates de Sant Sadurní d’Anoia, el Calafell Aventura Park o el Mercantic de Sant Cugat i, en concret, la llibreria El Siglo, la llibreria de segona mà més gran del país, convertida en un excel·lent plató de cinema, ideal per una història entre un bibliotecari i una professora de literatura. També tindrem oportunitat d’assistir al Festival Nits de Cinema Oriental de Vic o endinsar-nos a la Festa Major de Reus.
La producció de la pel·lícula ha tingut el suport específic dels Ajuntaments de Sant Cugat del Vallès i de Reus, en una iniciativa lloable en el marc de l’Any Ferrater, any en què es va gravar la pel·lícula, per cert, amb talent català a la part tècnica, on destaquen els treballs d’Albert Bové i Aina Graupera Salicrú en la fotografia, de l’Oriol Bonals a la direcció de so, de la Maria Carreté a la direcció d’art i d’en Roger Comella en el muntatge i mescla musical.
La millor manera de promoure el cinema català és ajudar en la seva producció i difusió i, especialment, consumint-lo, i ara tenim una bona oportunitat amb una òpera prima que transmet la professionalitat, estima i dedicació de l’equip artístic i tècnic, coordinats també per la productora associada (i, multitasca, ajudant de direcció i actriu secundària al llargmetratge), l’Esther Nubiola.
Si l’impacte de la poesia de Ferrater va ser destacat, amb la publicació de la seva obra pòstuma, tant la recopilació dels articles i informes editorials, així com amb el reconeixement del crèdit com a traductor i la seva tasca de professor com a lingüista a la universitat, es va constatar la seva influència com un dels intel·lectuals més interessants de la cultura catalana del segle XX. Cal dir que va traduir al català obres de l’alemany, del francès, de l’anglès, del polonès, del rus i del suec, entre d’altres, a més de traduir obres cabdals de la lingüística americana i europea. La seva obra denota una mirada peculiar del seu entorn i un sentit de l’humor marcat per la seva intel·ligència i la seva vida cosmopolita (va viure en diferents països), amagant (o no del tot) una vida convulsa i intensa. Només cal recordar l’esperit del poeta en paraules del personatge interpretat magistralment per Ivana Miño a la pel·lícula: «Tot hauria de ser més fàcil».
