Fa uns dies, el Diari de la Sanitat anunciava la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).
Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?
Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.
Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?
En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.
Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.
Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.
Què ve a aportar la nova càtedra?
Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.
Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.
Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.
Què s’hauria de fer perquè no fos així?
Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això, en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.
Com?
Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres, menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.
I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?
Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.
Ningú no ens prepara psicològicament per a la professió
Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.
Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme. I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.
Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.
Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.
Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?
Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.
I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.
Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.
El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert
De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.
De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.
