Un canvi sobtat i irreversible

El 15 de juny de 2021 va començar com qualsevol altre dia calorós al Masnou per al Quim, un nen d’onze anys definit per la seva mare i el seu pare com a afectuós i tranquil. Res en les seves rutines habituals feia preveure el tràgic gir que faria la jornada. A mig matí, però, la trucada del director de l’escola va trencar la normalitat: el Quim s’havia marejat i es trobava malament. El que en un principi semblava un contratemps menor va adquirir una gravetat immediata quan el seu pare, el Xavi, va arribar al centre i va trobar el nen estirat, encara respirant però ja sense consciència.

La urgència de la situació va mobilitzar dues ambulàncies i, finalment, un helicòpter per traslladar-lo ràpidament a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. En aquells moments, la impotència s’apoderava de la família davant d’un succés que ningú podia comprendre. “Et sents molt impotent perquè veus que se t’escapa tot de les mans i que està passant aquí i no ho entens”, rememora el Xavi.

El diagnòstic mèdic va ser devastador: el Quim havia patit una hemorràgia cerebral fulminant. Malgrat una intervenció d’urgència, l’evolució no va ser l’esperada i, l’endemà, davant d’un pronòstic irreversible, es va haver de prendre la decisió de desconnectar-lo. Enmig d’aquella pressió i dolor, l’Elisenda, el Xavi i la Martina —la germana gran—  van decidir donar els seus òrgans per oferir una oportunitat de vida a altres infants. “En qüestió d’hores has de decidir un munt de coses que no t’havies plantejat mai per a un fill”, explica l’Elisenda.

Cinc anys després, encara recorden el que va suposar tornar a casa. “Entres per la porta i et trobes les seves sabates, les seves coses… Comences a viure un malson”. Per a la unitat familiar, continua sent un record dolorós. Des d’aquell moment, han hagut d’aprendre a viure amb l’absència. El repte més gran per a la parella ha estat intentar sostenir i tenir cura de la Martina mentre ells mateixos lluitaven per mantenir-se dempeus enmig d’un malson que va canviar la seva realitat per sempre.

Reconstruir una nova vida

La pèrdua del Quim ha obligat la seva família a emprendre un procés de reconstrucció vital extremadament complex, marcat per una oscil·lació constant entre el dolor i la cerca de la calma. En aquest camí, l’Elisenda i el Xavi miren enrere amb una gratitud profunda cap a aquells que van acompanyar el seu fill en els últims moments: des del mestre que el va sostenir en braços abans que es desmaiés, fins a la difícil tasca del director de l’escola en avisar-los i la humanitat dels sanitaris de l’UCI pediàtrica.

La realitat després de la tragèdia s’ha viscut en dues etapes. Els primers dies van transcórrer amb una sensació d’irrealitat, com si fossin espectadors d’una pel·lícula aliena: “Dius: ‘m’està passant això, però no m’està passant a mi’, és com si no fos real”. Tanmateix, en Xavi destaca que el veritable pes apareix amb la “tornada a la realitat”, quan toca intentar mantenir l’essència de la vida anterior mentre s’incorporen noves rutines per fer front a moments que, sovint, resulten insostenibles.

Aquest trànsit està ple d’alts i baixos inevitables. Les dates assenyalades, com el Nadal o els aniversaris, així com certes celebracions, olors o cançons, els fan connectar automàticament amb el dolor. Per sobreviure, s’esforcen per sortir del bucle del “per què?” i han après a redefinir les seves aspiracions: ja no busquen la felicitat, sinó la calma i la tranquil·litat necessàries per seguir avançant. En aquest aprenentatge, han verbalitzat les seves necessitats davant l’entorn. Paraules com “bon dia” o preguntes sobre si ja estan “bé” resulten doloroses perquè no reflecteixen la seva realitat. Amb honestedat, han après a verbalitzar què necessiten escoltar. L’Elisenda ho diu amb claredat: “Quan tinc confiança, ho dic. Prefereixo que em desitgin “un dia de calma”.

Tots dos confessen la dificultat de trobar un sentit a la vida quan aquest sembla haver desaparegut per complet.

La desigual tornada a l’escola: el repte de conviure amb el dol

La represa de la vida laboral després de la pèrdua d’un fill no segueix un camí únic ni previsible. En el seu cas, el curs següent a la tragèdia va evidenciar dues maneres d’afrontar la realitat quotidiana: mentre el Xavi va optar per tornar a la feina perquè la llar se li feia feixuga, l’Elisenda va trobar a casa seva un refugi indispensable, sentint-se literalment incapaç de trepitjar una escola. Malgrat aquesta divergència, tots dos compartien la voluntat de no quedar-se a casa simultàniament per tal de transmetre a la seva filla, la Martina, la importància de mantenir la rutina dels estudis, respectant sempre els tempos individuals de cadascú en el procés de dol.

Davant d’aquesta situació, l’Elisenda va necessitar dos cursos de baixa abans de plantejar-se el retorn, i la reincorporació s’ha hagut de fer a mitja jornada. Aquesta no ha estat una decisió de comoditat, sinó una mesura de cura personal i supervivència emocional. Tanmateix, aquesta necessitat topa amb una realitat institucional freda: no existeixen ajudes ni protocols per a una incorporació gradual en casos de dol traumàtic, ni reduccions de jornada amb condicions salarials favorables per motius emocionals. Actualment, ella es troba en una situació dubtosa. Com a especialista de música, una jornada completa l’obligaria probablement a assumir una tutoria, una responsabilitat que avui veu “complexa” a causa del desgast i les tasques que suposa. Però la tria de la mitja jornada comporta una reducció econòmica que complica la gestió familiar. Ella denuncia la buidor legal existent: mentre que la cura de fills petits o familiars dependents està protegida per permisos específics, el buit emocional de la pèrdua d’un fill o filla no consta enlloc, deixant els progenitors en una situació de desemparament quan no poden estar al cent per cent.

El Xavi, que va tornar a la feina d’immediat, viu ara una cruïlla professional dolorosa; tot i l’amor per la feina, s’està plantejant deixar l’especialitat de música: “Ens agrada molt estar amb la canalla, transmeten vida, i ens encanta la música. Però a mi actualment em costa moltíssim posar-me a cantar i a ballar. Entres per la porta de l’escola amb una màscara, perquè l’alumnat no té cap culpa i en aquesta situació has de donar el millor de tu”. L’esforç d’animar una classe de música ha esdevingut una càrrega insostenible: “Que em motiva ara mateix? No. Que deixaria l’especialitat? Sí. Puc continuar amb les tutories, però quan em toca música és un sobreesforç afegit”.

Com a mestres i especialistes de música, el seu dia a dia a les aules s’ha convertit en un mirall dolorós. Treballar amb infants de l’edat del Quim els transporta contínuament a la seva absència. Qualsevol detall quotidià —un alumne que es troba malament, un nom compartit, una samarreta similar o una conversa sobre dinosaures— actua com un vincle directe amb el buit que va deixar la seva mort física. L’Elisenda comenta que “el fet que estiguem en contacte cada dia amb nens i nenes de l’edat del nostre fill dificulta avançar, perquè connectem diàriament amb la pèrdua”. Aquesta realitat li ha deixat seqüeles com la falta de concentració, una profunda manca de motivació i una inestabilitat emocional que s’agreuja en dates assenyalades. D’altra banda, afirma que fer d’especialista de música, amb “l’exigència de mostrar alegria per cantar i ballar amb l’alumnat esdevé, sovint, una tasca difícil”.

L’Article 25: Una necessitat de protecció emocional

En el camí per recuperar la seva vida laboral, l’Elisenda va descobrir una escletxa d’esperança: l’article 25 de la Llei de Protecció de Riscos Laborals (LPRL). Aquesta norma estableix que l’empresari ha de garantir la protecció dels treballadors especialment sensibles per les seves característiques personals o estat biològic. L’esperit de la llei permet l’adaptació del lloc de treball sense necessitat de tenir una invalidesa, facilitant que el Departament d’Educació doti els centres amb personal de substitució.

L’Elisenda i el Xavi sostenen que aquest article s’hauria d’estendre al vessant emocional. Actualment, se senten “desemparats”. Tots dos reclamen una mirada més humana de l’administració. Creuen que el dol traumàtic hauria de rebre un tractament similar a la reincorporació progressiva per malaltia física. Critiquen que «no hi ha un terme mitjà»: o s’està de baixa o es treballa al cent per cent. Aquesta mancança de sensibilitat queda palesa en una comparació punyent: “Com pot ser que per casar-te tinguis un permís de 15 dies i per la mort del teu fill només siguin tres dies? Tres dies”.

Tots dos coincideixen a expressar una gratitud profunda i sincera pel tracte, el respecte i la comprensió que han rebut des del primer dia; un suport que ha arribat tant dels equips directius com dels seus companys i companyes de claustre. Aquest escalf moral no ha estat una qüestió menor, sinó que s’ha convertit en un pilar fonamental per poder transitar els moments més punyents i difícils dins l’escola.

Tanmateix, xoquen amb la rigidesa d’un sistema que no ofereix garanties. Són conscients que, malgrat la bona voluntat dels centres, la falta de recursos fa impossible assegurar-los cert benestar. Aquesta dualitat entre el caliu dels companys i la fredor de l’administració referma la seva lluita: la protecció davant el dol no hauria de dependre de la bona fe de l’entorn, sinó d’un marc legal que empari realment la fragilitat emocional del docent.

Una realitat invisible: la necessitat de protecció laboral

Davant la buidor legal, reclamen una revisió dels drets laborals. El seu objectiu és obrir un debat necessari: “El nostre cas no és únic; potser per sort som una minoria, però cal cuidar els qui ho vivim”, afirma l’Elisenda. Demanen mecanismes d’acompanyament que facin viable la tasca docent, ja que l’impacte de la pèrdua afecta directament la capacitat laboral. Segons l’Elisenda: “La teva rutina laboral continua quan tu ja no tens ni una rutina ni una normalitat. M’agrada estar amb infants, però ara mateix, soc incapaç d’anar de colònies, per exemple”.

El text planteja una reflexió sobre les prioritats del sistema: si hi ha mecanismes per cuidar els fills i filles, on queda el dret a la cura d’un mateix/a després d’un trencament vital? “Aquest permís per tenir aquesta cura de tu, no existeix? S’ha de visibilitzar”, insisteix el Xavi, demanant dignitat per a tothom qui es trobi en una situació similar.

Xalinam

Arran de la mort del Quim, l’Elisenda va sentir la necessitat de posar paraules a l’abisme emocional. Així va néixer Xalinam, un llibre que és una declaració d’amor. A través de les seves pàgines, ens convida a conèixer el Quim real: un nen empàtic i sensible, un observador nat a qui feia patir profundament el plor dels altres.

El llibre és també una crònica honesta de la supervivència. L’Elisenda hi descriu què significa sentir-se buida i trencada: “Et sents estranya, ja no ets la mateixa persona que coneixies. Tinc por d’oblidar el més màgic que he tingut”. Relata la incomprensió davant d’un món que continua girant mentre per a ella tot és nou, trist i difícil. Tot i el pes de l’absència, la família està aprenent a integrar aquest buit. Avui, predomina un sentiment de gratitud pels onze anys compartits. Xalinam ens recorda que, malgrat el trencament, la família segueix construint el seu camí amb una certesa lluminosa: “l’amor és, i sempre serà, molt més fort que la mort“.