Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Estimada Maria Josep,
La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans.
Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la Fede! Quantes tecles per algú com jo que soc més de corda.
Tu i en Jordi a tocar de dits per fer-me entrar en una associació que ha tingut, té i tindrà una importància enorme en la vida educativa d’aquest país i en el meu món personal. I en el teu.
Ara que la Desconeguda -recorda com m’agrada Foix, el poeta pastisser- ha vingut -malparida com és- a reclamar-te, ho ha fet en un temps que permet evocar-te amb més intensitat. Si tirem uns anys enrere eren dies plens de feina. Mes de juny i a les portes de l’Escola d’Estiu. Cursos, diari, matrícules, espais, publicacions, reunions i més reunions, comunicació exterior quan encara no hi havia internet, subvencions… – dies bojos de treball i de nervis i tu fent que tot rutllés, sense desanimar-te mai -potser la processó anava per dins, però tu feies de la discreció bandera-, sense cap queixa, perquè jo no recordo mai haver-te sentit rondinar i motius n’hi havia. Tu tocaves tots els instruments d’aquella meravellosa orquestra amb traça i amb tacte i amb un sentit de l’humor envejable. I amb humilitat, t’amagaves de la primera línia. Escrivies una declaració. Posaves lletra a una auca. Redactaves amb precisió una acta. Revisaves els cursos d’estiu i els d’hivern, lligaves caps, desfeies nusos i recordaves allò i allò de més enllà… I sempre amb un somriure que no es rendia. Jo et portava un text que havia escrit i tu el revisaves. Si el text me’l donaves per bo -l’altre que opinava sobre el que escrivia en nom de l’Associació era en Jordi Tomàs. Ara deveu estar junts en aquest no-espai i no-temps on us trobeu, com us trobeu dins del meu cor i del meu cervell, on tot perdura amb la plenitud dels dies- jo ja el donava per definitiu. Ah! I escrivies rodolins.
Generosa, simpàtica, acollidora, treballadora, discreta, humil, creativa
Un dia, Maria Josep, en un curs algú va diferenciar eficiència d’eficàcia i avisava que sovint les dues coses es confonien i poca gent podia presumir d’encarnar els dos significats. Tu sí, tu eres eficient i eficaç. I bona persona, redena, Maria Josep, que bona persona eres! Quina sort conviure a la teva ombra, sentir el teu escalf, com reies de les meves bajanades. Sempre estaves on et tocava estar però sense fer enrenou.
Qui s’encarrega d’aquest tema? La Maria Josep. Doncs no ens cal patir i a més a més en farà una auca. O uns quants rodolins i tots a riure.
Encara em tremola el cor quan recordo aquell dia que parlàvem de coses personals -quantes confidències no ens havíem arribat a fer, que fàcil, ho feies tot- i et vaig comentar que sempre m’hauria agradat fer de rei mag en una cavalcada. La cosa va quedar així. Al cap d’un temps, quan vas ser regidora de Cultura de Castelldefels em vas telefonar i em vas proposar que fos el rei negre perquè la persona que ho havia de fer li havia sortit un inconvenient. I jo vaig dir que sí -somni fet realitat- i ja em tens pintat de negre -ara seria impossible en els temps que corren- recollint les cartes de les criatures que emocionades me les donaven i jo conversava amb totes elles i tu vas acostar-te on era al cap d’una bona estona per dir-me a cau d’orella: Jaume, que tots els altres reis ja han acabat la feina o sigui que fes via. I jo pintat i sense ulleres, perquè aquells dies els reis no portaven ulleres, vaig enllestir ben emocionat la recollida de les cartes.
I evoco ara amb enyorança les estones de conversa sobre fills i filles i sobre escoles i mestres administracions. I evoco… i sempre amb un somriure i amb agraïment.
Ahir vam fer la cerimònia del dol al tanatori de Castelldefels. Vaig veure els teus, nets i netes que cantaven i de tant en tant algú que es trencava rebia el consol dels altres. Vaig abraçar en Pep, que va fer un parlament preciós, els fills, la Berta, sobretot la Berta i el teu fill parlant en esperanto, llengua que tu havies après. Van dir tantes coses boniques de tu, Maria Josep i totes certes: Generosa, simpàtica, acollidora, treballadora, discreta, humil, creativa… I, repeteixo, totes certes.
I un prec, des del no-espai, des del no-temps on ara habites, fes-nos arribar un rodolí. Venint de tu segur que serà esplèndid i segur que ens ajudarà a fer més suportable aquesta vida.
Ja saps que t’estimo.
El Diari de l’Educació, 2025
No hi ha comentaris
Jo he anat pensant tot això mateix -menys les auques i els rodolins, que ho desconeixia-.
Una persona magnífica que sempre he recordat.
Gràcies per TOT M Josep.
Fins ara no m’he adonat de la teva partida, per aquest article d’en Jaume, per les Paraules de la Mariona i no he sortit encara de l’ensurt i la tristesa.
Estimada Ma Josep, Jo et recordo de Rosa Sensat, de l’Ajuntament, dels MRP’S i de tantes tecles que vas tocar Sense Fer Soroll… (qualitat teva particular) …però tinc sobretot molt present la vostra vinguda als anys 90 a El Salvador, tu i la Marta Mata. Jo vivía i treballava allà i va ser increíble, Tot viscut plenament, amb el contacte amb els Mestres de la Xarxa pública i amb els Mestres Populars de les comunitats. Van ser intenses les xerrades, les complicitats, les coincidències i fins i tot recordo la meva dutxa al vostre hotel, quan jo no tenia aigua. Quins dies viscuts juntes. Jo estava orgullosa de vosaltres i de l’ajuda que ens vau donar i recordo molt bé l’energia que ens vau transmetre i la confiança i unió que ens va quedar mutua. Res a dir del que ja ha apuntat en Jaume. Gràcies infinites estimada per Tot.