Close Menu
El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    EL més llegit

    ‘El Diari de l’Educació’ lidera un manifest “per un debat educatiu responsable i respectuós”

    Redacció

    Hem millorat. Els resultats PISA desorienten

    Joan M. Girona

    El menyspreu al professorat

    Rosa Cañadell

    En defensa de la renovació pedagògica

    Joan Domènech

    Canviem el batxillerat, plegats i en veu alta

    Fanny Figueras | Susanna Soler Sabanés | Maribel Tarrés Fernández
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Facebook X (Twitter) Instagram
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    COL·LABORA
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • El Diari de l’FP
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    Inici » Vuit de cada deu docents consideren que els discursos de l’odi han augmentat a l’aula

    Anàlisi
    Vuit de cada deu docents consideren que els discursos de l’odi han augmentat a l’aula

    La Fundació Neus Català i Mediam editen una guia per ajudar a desarticular la discriminació i la intolerància entre l’alumnat
    Ana Basanta19 - novembre - 2026 · 18:156 Mins Read
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link
    Segueix-nos
    X (Twitter) Instagram LinkedIn Telegram Facebook RSS
    | GettyImages
    Share
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link

    Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
    Clica aquí i ajuda'ns!

    El 79% dels docents catalans creu que els discursos de l’odi han augmentat a l’aula i el 59% detecta enaltiment del feixisme entre el seu alumnat. Aquestes són algunes de les conclusions d’una enquesta elaborada pel Projecte Abril a 872 docents de tot Catalunya, a partir de la qual la Fundació Neus Català i Mediam han elaborat una guia per al professorat, “Com abordar els discursos d’odi a l’aula. Guia per a qui educa”.

    El silenci incòmode després d’una broma homòfoba, una rialla còmplice davant d’un tòpic racista o frases com “Ja no es pot dir res” poden convertir-se en quotidians, deixant de ser una anècdota per esdevenir una realitat que desborda el professorat.

    Segons dades del Projecte Abril, set de cada deu assenyalen les xarxes socials com el principal altaveu d’aquestes idees, entre les quals predominen el racisme i el masclisme. A més, gairebé sis de cada deu professionals que detecten aquest repunt hi identifiquen un preocupant enaltiment del feixisme, mig segle després de la mort del dictador. De fet, el document s’ha presentat coincidint amb el 20 de novembre, dia de la seva defunció.

    Davant aquesta radiografia, la Fundació Neus Català i l’entitat especialitzada en mediació Mediam, han unit forces per editar una guia docent que fuig del sermó moralitzador i s’obre a ajudar el docent a sostenir converses difícils i a acompanyar l’alumnat a pensar per ell mateix. “La polarització i els discursos d’odi deixen de ser conceptes abstractes per convertir-se en formes de vincular-se. Formen part del llenguatge del grup i de la pròpia identitat i acaben entrant a l’escola sense demanar permís. El professorat se sent sol davant d’això”, indica la guia.

    El document parteix de la premissa que l’aula és un espai polític, entès no com a partidisme, sinó com un lloc on un grup de persones decideix cada dia qui parla i qui calla, de què es riu i què es considera acceptable. Així, si un docent tracta un atac discriminatori com una opinió més, pren partit per omissió. Tanmateix, el text alerta que imposar la resposta correcta des de l’autoritat o tallar el debat en sec, tampoc no funciona.

    Per tal d’evitar tant la passivitat com la desproporció, el manual proposa distingir amb precisió de què parlem i preguntar-se, quin és el missatge d’exclusió que s’està enviant? Pot ser per l’origen, el gènere, l’orientació sexual, la religió o la classe social. Si bé la majoria d’expressions desafortunades a l’aula no suposen un delicte penal ni un crim d’odi -que requereix agressió o amenaça i obliga a activar els protocols institucionals-, la guia sosté que són incidents que vulneren els drets i exigeixen una resposta pedagògica.

    La importància d’actuar sobre allò que sembla menor s’explica a través de la «piràmide de l’odi» de l’Anti-Defamation League. Aquest model demostra que les violències extremes, com les agressions físiques o el genocidi, no sorgeixen del no-res, sinó que necessiten que s’hagin normalitzat prèviament els graons inferiors: els estereotips, l’humor que ridiculitza, les burles i la discriminació quotidiana.

    “Vivim en un ecosistema de sobreestímuls constants: xarxes socials, vídeos breus, titulars impactants, opinions categòriques que circulen sense context… El cervell adolescent, que encara està en construcció, rep més informació de la que pot integrar amb calma. Davant d’aquest soroll constant, és natural reaccionar abans de reflexionar. La saturació accelera les respostes i empobreix la mirada, perquè sense espai la creativitat i el pensament crític no apareixen”, indica l’estudi.

    L’informe desmunta un dels arguments més habituals a les classes de secundària: la invocació de la llibertat d’expressió per justificar l’insult. Recolzant-se en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, els autors recorden que aquest dret fonamental no és il·limitat i que no pot emparar la humiliació de col·lectius vulnerables. Si una broma o un comentari provoca que una part de l’alumnat deixi de sentir-se segura per parlar, l’aula no guanya llibertat d’expressió, sinó que en perd.

    La guia planteja convertir el conflicte en matèria primera educativa mitjançant la mirada mediadora i la Comunicació No Violenta. Com a recomanació, per exemple, quan una frase feridora ressona a l’aula, el primer moviment del docent ha de ser cap endins: practicar l’autoempatia per identificar la pròpia ràbia, por o impotència i evitar respondre des de l’impuls. Un cop ordenada la reacció interna, arriba el moviment cap enfora per comprendre què s’amaga darrere de la provocació, ja sigui inseguretat, desconeixement, influència del grup o necessitat de reconeixement. Contextualitzar no significa excusar ni renunciar als límits, sinó obrir una escletxa perquè el diàleg sigui possible.

    Així, es planteja «l’art de preguntar sense conduir». Preguntes tancades com «No t’adones que això és ofensiu?» desplacen el judici de l’adult cap a l’estudiant i activen la seva defensa. En canvi, interrogants oberts com «Què et fa pensar això?«, «A qui fa riure aquesta broma i a qui deixa fora?» o «Què pot estar veient l’altra persona que tu no veus?» conviden l’alumnat a baixar de la idea abstracta a l’impacte real de les seves paraules. L’objectiu no és guanyar un combat dialèctic ni convèncer des de fora, sinó despertar una consciència interna perquè l’estudiant descobreixi que canviar d’opinió o dubtar forma part de l’aprenentatge.

    Tanmateix, la guia estableix una frontera: la protecció de les persones sempre passa per davant del debat d’idees. Quan un comentari creua la línia vermella de la humiliació, l’assetjament o l’atac directe, la prioritat és aturar la situació amb serenitat i fermesa per garantir la seguretat del grup. Els autors insisteixen a no perdre de vista qui rep el comentari. Sovint, tota l’atenció de l’aula se centra en qui ha llançat l’atac, mentre la persona agredida queda silenciada i exposada.

    Més enllà de la paraula, el document aposta per dinàmiques corporals, teatrals i de posicionament físic a l’aula per trencar els automatismes del pensament, entenent que l’argumentació racional sovint no basta quan hi ha emocions en joc. També adapta les estratègies segons l’etapa educativa. A primària, on l’odi s’expressa en jocs i exclusions subtils, la clau rau en el vincle afectiu i l’establiment de límits clars. A secundària i batxillerat, cal incorporar l’anàlisi crítica dels continguts virals que consumeixen als mòbils. A la formació professional i d’adults, on les creences estan més arrelades i l’autoritat pel rol docent es dilueix, es recomana partir de situacions reals del món laboral. Finalment, en l’àmbit del lleure educatiu —com caus, esplais i colònies—, se suggereix respondre amb breus preguntes al moment i reservar la reflexió profunda per als cercles de paraula o assemblees de final del dia.

    La guia conclou recordant que la gestió dels discursos d’odi no pot recaure sobre les espatlles d’un docent aïllat. Exigeix una resposta col·lectiva de tot el claustre i la complicitat de les famílies. Cuidar els espais de trobada entre professionals per compartir la vulnerabilitat i el desgast emocional que suposa sostenir aquestes tensions és, segons l’estudi, una condició indispensable per preservar l’escola com un espai segur, democràtic i lliure d’odi.

    Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.



    contra el discurs de l'odi Fundació Neus Català mediació
    Share. Twitter Bluesky LinkedIn Facebook WhatsApp Telegram Email Copy Link
    Previous Article
    Opinió
    Cuidar la vida, també quan no es pot curar
    Ana Basanta
    • X (Twitter)

    Directora del Diari de l'Educació. Llicenciada en Història i en Ciències de la Comunicació. Especialitzada en temàtiques socials. Autora dels llibres "La aldea del silencio", "Días que valieron la pena", "Doctor, no voy a rendirme" i "Líbano desconocido", entre d'altres.

    Related Posts

    Entrevista
    Elena de Juan García: “Era entrar al col·legi i sentir que estava entrant en una presó”

    13 - novembre - 2026 · 10:00

    11N, crònica d’una vaga convertida en revulsiu

    12 - novembre - 2026 · 17:17

    Actualitat
    11N: La vaga general amb l’habitatge de fons

    10 - novembre - 2026 · 10:01
    Leave A Reply Cancel Reply

    Type above and press Enter to search. Press Esc to cancel.