Queda poc per fer del titular “joves i extrema dreta” una frase feta. Moltes enquestes d’opinió i estudis demoscòpics suggereixen un viratge de les generacions que avui tenen entre 16 i 26 anys cap a posicions anti-feministes, lgtbifòbiques i escèptiques amb la necessitat de protecció del medi ambient; en definitiva, una afinitat amb posicions d’extrema dreta. A grans trets, el pla electoral revela una realitat correlativa, essent sovint en aquests grups d’edats on les formacions de signe reaccionari tenen un gruix important de suports. Cal dir, per ser més precisos en l’explicació d’aquestes dades, que és una tendència molt més pronunciada entre els individus de sexe masculí, ja que per a les dones en alguns casos s’aprecia fins i tot una sensibilitat contrària.
Des del meu punt de vista, no ens estem prenent prou seriosament aquestes dades. És cert que hi ha qui les utilitza per fer titulars tendenciosos, o que fins i tot juga amb elles per confirmar prejudicis existents a la societat, però això no pot ser excusa per conformar-nos amb la mera refutació d’aquestes pràctiques. Els nois joves seguim essent un grup heterogeni i ple d’incoherències –com tots els altres–, i ni molt menys es pot dir que entre nosaltres predominin els postulats de l’extrema dreta. Ara bé, crec que no cal esperar a que sigui així per reaccionar: el fet que tantes fonts constatin una tendència notablement més de dretes ja expressa l’existència d’un fenomen que mereix atenció.
Amb tot, jo m’atreviria a dir que el més rellevant d’aquesta realitat no és la relativa dretanització dels nois joves, sinó les tendències de fons que poden estar contribuint-hi. En aquest article pretenc, en primer lloc, explicar una hipòtesi personal al respecte, que evidentment no està contrastada i ni molt menys és l’única capaç d’explicar aquest fenomen. Però, sobretot, vull aportar a l’obertura d’un debat seriós entorn aquesta qüestió, un debat que ens reuneixi en una posició intermèdia entre l’alarmisme sensacionalista i el conformisme negligent.
Crec que, per entendre bé aquestes dades, és necessari fer un repàs als canvis socioculturals que han experimentat les nostres societats –principalment les occidentals, però no només– en els darrers quinze anys. Fruit de la crisi econòmica iniciada el 2008, la dècada anterior va estar marcada per l’auge de lluites socials contràries al neoliberalisme. Paral·lelament, el moviment feminista feia un salt d’escala enorme, arribant al punt de guanyar-se el qualificatiu de Quarta Onada Feminista i empenyent, a la vegada, altres lluites per la igualtat com la del col·lectiu LGTBIQ+ o l’antirracisme. Finalment, tancava la dècada una creixent preocupació per la crisi climàtica i la qüestió ecològica, impulsada per vagues d’estudiants arreu del món.
La meva tesi és que aquest impuls progressista ha reportat a l’esquerra una limitada victòria moral. El vocabulari feminista, les idees igualitàries i la sostenibilitat, entre d’altres, són avui majoritaris en l’esfera pública. No entenguem, amb això, que no segueixen essent lluites justificades; dic deliberadament que es tracta d’una victòria moral, no material, i que és en tot cas parcial. No obstant, això ja és suficient perquè avui aquests valors d’esquerres siguin percebuts com l’statu quo. El relat per la igualtat és present a pràcticament totes les institucions, malgrat que la desigualtat segueixi imperant, i tothom es pinta de verd fent gala de la sostenibilitat, fins i tot aquelles multinacionals que duen dècades lucrant-se amb la crema dels combustibles fòssils. Per més que nosaltres tinguem clar que tot això és del tot insuficient i, en alguns casos, fins i tot hipòcrita, no podem evitar que unes idees els símbols de les quals ja no ens pertanyen exclusivament es confonguin amb el sistema imperant. I és per aquest motiu, precisament, que poden passar per subversives idees que en el fons no són més que l’expressió de models hegemònics tradicionals: masculinitat, supremacisme blanc i normativitat cis-heteropatriarcal, així com la reproducció de modes de vida insostenibles.
A aquesta nova situació cal sumar-hi l’actitud d’una esquerra més impregnada de neoliberalisme del que li agrada reconèixer. Crec que darrerament moltes de les nostres pràctiques semblen menys orientades a canviar el sistema que a escarnir l’individu que n’expressa les misèries. En aquest sentit, alguns feminismes parlen en primer pla d’una desconstrucció individual –el famós “treballar-se a un mateix”– mentre d’altres aposten pel Codi Penal com a principal eina d’intervenció política. En canvi, només sectors avui minoritaris admeten les limitacions estructurals –de gènere, classe o origen– en què es mou l’individu o tenen en compte el caràcter burgès i conservador de l’Estat on s’insereix el dret penal. El mateix si fa no fa passa amb l’ecologisme, alguns corrents del qual han semblat fins ara estar més preocupats per una acció individual “sostenible” que no pas per identificar i combatre las causes sistèmiques de la crisi ecològica. Aquests són només alguns exemples, però crec que són suficients per constatar una certa tendència puritana que, en la meva opinió, denota una renúncia més o menys expressa a canviar el món.
Havent acceptat aquests premisses, tornem a posar el focus en els joves. Cal tenir en compte que les generacions de menys edat s’han socialitzat en un món en què els moviments contestataris ja no estaven en auge, sinó que en molts casos es trobaven ja institucionalitzats. Per molts d’ells el feminisme no és una força disruptiva emergent, sinó que és el llenguatge que els ha parlat l’escola; la preocupació pel medi ambient no és un discurs trencador, sinó que és un relat present a tot tipus de campanyes polítiques, publicitàries o institucionals; i les esquerres anti-neoliberals no són l’alternativa al sistema, ja que ocupen ministeris del govern del seu país. Res d’això no vol dir que calgui abandonar aquestes lluites, que segueixen essent del tot necessàries, però sí que hem entendre que no les lliurem en les circumstàncies que segurament ens agradaria.
Crec que tot això ens situa en condicions de poder explicar parcialment la colpidora realitat –molt matisable i susceptible de debat– de la dretanització dels nois joves. L’adolescència i la joventut en general són etapes en què les actituds contestatàries prevalen especialment, tant a nivell personal com col·lectiu. No hauria de sorprendre, per tant, que a molts nois joves, que a la vegada senten un greuge cap a una esquerra no sempre del tot assertiva, els sigui avui molt llaminera l’oposició a uns valors percebuts com a dominants. Quan els moviments que confronten el sistema perden l’aparença contestatària i adopten una actitud moralista, deixen caure la bandera de la rebel·lió als peus dels monstres reaccionaris.
