Entrevista

Rosa Vidiella: «Fer de mestra del 0-3 vol dir tenir grans coneixements i una gran sensibilitat»

La Rosa Vidiella es defineix com a treballadora de l’ensenyament i especialista en formació de mestres i famílies. Parlar amb ella és descobrir la història de les escoles del barri des del franquisme i de les reunions en clandestinitat, perquè reunir-se per debatre millores socials i polítiques estava prohibit. L’atenció adequada als infants des de la bressol i des del conjunt de la comunitat ha estat la seva militància i anteposa els drets de la infància per sobre de tot. Ella, que encara imparteix formacions a mestres, continua formant-se i actualitzant-se, si bé assegura que amb qui més ha après és amb les criatures. En aquesta entrevista, parla també de les mobilitzacions actuals del 0-3 i considera que moltes de les reivindicacions de fa dècades, com la visibilitat d’aquesta etapa educativa, continuen vigents.

Vas començar com a mestra a l’escola bressol en l’època del franquisme, quan llavors en deien “guarderies”. Com era la situació del 0-3 a Barcelona?

Jo no m’havia plantejat treballar en educació. Vaig començar a treballar als 14 anys, cosint, amb un sastre. Com moltes famílies modestes, havia de portar un sou a casa. Llavors, els pares, el que pretenien era que pugessis de categoria, i somiaven que fossis administrativa, així que, després de la feina, anava a fer comptabilitat, mecanografia, taquigrafia, francès… Ho vaig fer a l’acadèmia José Antonio Girón, “para los hijos de los trabajadores del textil”. El pare treballava al tèxtil i vaig tenir dret a anar a aquesta acadèmia.

Vaig començar a estudiar per a assistent social, però el segon any la meva mare va emmalaltir i va morir, i vaig haver de deixar aquesta diplomatura, perquè tenia dos germans més joves i el meu pare, i havia de seguir treballant. Als 25 em vaig casar i als 31 vaig tenir el primer fill. Va ser quan em vaig quedar embarassada quan em van néixer totes les responsabilitats, polítiques i de tot tipus. Vaig voltar per tot el barri mirant què hi havia d’educació i vaig anar al districte, de l’Ajuntament franquista. Encara recordo la taula buida del regidor, sense cap paper. Aquella gent vivia del cuento, com es deia popularment. Li vaig preguntar què hi havia a Sants de guarderies, com li dèiem aleshores, i ell no en tenia ni idea. Ni idea. Llavors, vaig començar a voltar, a preguntar, i les coses que veia… Se’m queia l’ànima als peus.

Què vas veure?

Recordo una escoleta que era fins als 6 anys, vaig veure una aula amb 80 criatures, amb l’abric posat, i la mestra, sola, amb una estufa al costat. Més lumpen no podia ser. Vaig mirar escoles pel barri, hi havia l’escola Perú, ara escola Cal Maiol. Saps d’on ve el nom Perú? Molta gent pensa que és pel país. Era per un vaixell-presó del bàndol nacional que estava al port de Barcelona durant la Guerra Civil. De públic, hi havia el Perú i la Escuela Nacional de Niñas, a la Bordeta. Allò també era una aula de 80 nenes i cap pati.

Feia un parell d’anys que s’havia creat l’Escola Proa, vinculada a la parròquia de Sant Medir. Allà hi havia gent progressista interessada en fer una bona educació, però era privada, i jo en buscava de públiques. I em van explicar que això seria més endavant, i és veritat que van formar part del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), però quan va arribar la votació per poder ser pública es van tirar enrere.

Coneixes la història de totes les escoles del barri. Què en vas treure de la teva recerca a peu de carrer?

En aquests moments, a la parròquia de Sant Medir hi havia una assistent social, érem amigues perquè havíem coincidit a la formació i es va engegar, amb ella i un grup de famílies, una enquesta al barri per saber si feia falta una guarderia. I és aquí on vaig entrar jo. Primer van anar a un pis que hi havia a la Carretera de la Bordeta. La parròquia ens va deixar un pis antic i ens vam posar allà amb dues mestres. Després, vam anar a una botiga, i després aquí dalt.

En aquest edifici, el Centre Social de Sants?

Sí. Llavors teníem un grup de barri, per temes clandestins. Ens reuníem al SOS. Era un edifici de beneficiència i aquí es van fer visites mèdiques fins que va aparèixer la Seguretat Social. Es va anar treballant i aquí dalt vam posar l’escola bressol, fins que va haver-hi amenaça de ruïna i vam haver de marxar. Ara hi ha una escola nova, al mateix carrer Olzinelles, que es diu Guinbó.

Hauria d’haver-hi dues mestres per grup i un especialista extern

En quin moment et vas plantejar que aquests centres no eren només un lloc on deixar infants de famílies treballadores, sinó que hauria d’haver-hi un projecte pedagògic?

Això ho vam aprendre de les criatures. Les mestres érem gent amb bastanta consciència i ens vam adonar que el que fèiem no era tenir les criatures netes i tipes fins que venien els pares de treballar, sinó que era un lloc de convivència per a les criatures, a vegades inclús per a les famílies de Sants. Tot això ens va fer entendre que era una feina que requeria molta formació i vam començar a anar a les escoles d’estiu de Rosa Sensat.

En aquella època, es parlava de “drets de la infància”?

Hi havia persones que tenien aquesta consciència. Jo vaig estar en un grup que es deia Moviment Democràtic de Dones, als anys 60 i tants. Allà, d’alguna manera, transformaves el pensament. Era prohibit també, no sé com ens ho fèiem. Ens reuníem dins les esglésies, potser un cop al mes, i com convocàvem la gent, no ho sé, però ens trobàvem, parlàvem de la injustícia de la Guerra del Vietnam, o sigui, a favor dels drets humans. Això també ho feien a altres llocs. I en aquesta reflexió política o social era on entraven les escoles bressol, la necessitat de tenir algun espai per a aquests infants, de pares i mares que treballaven.

Jo hi vaig estar fins a l’any 1976. En aquell moment va néixer el Patronat Municipal de Guarderies Infantils, que el vam fer néixer la coordinadora de guarderies. Guanyàvem poc i necessitàvem el sou, i vam fer instàncies a les delegacions dels ministeris, d’Indústria, del Social… Però vam arribar a la conclusió que qui se n’havia de fer càrrec era l’Ajuntament. I vam començar a anar a l’Ajuntament amb criatures, amb famílies, amb mestres… I, quan va néixer el Patronat Municipal de Guarderies, van oferir una plaça de tècnic amb la idea de traspassar la pedagogia que les cooperatives havien creat a l’Ajuntament. Perquè l’Ajuntament ja tenia sis guarderies.

I vas ser tècnica del Patronat. Què reclamàveu?

Reclamàvem que jurídicament es fes càrrec l’Ajuntament, i vam començar a reclamar el dret a ser mestres. La llei deia que tothom que feia una feina havia de tenir la titulació i la majoria no eren mestres. L’Autònoma va fer un pla especial, i Rosa Sensat també, i molta gent s’hi va apuntar per poder treure’s el títol de mestres en un parell d’anys.

Jo no ho vaig fer perquè vaig tenir la segona criatura, però va aparèixer una formació que es deia Escola d’Educadors Especialitzats, que ja no existeix, on anava gent que volia reformar l’educació especial, social, intel·lectual i física. Jo vaig ser molt pesada insistint que per mi era molt important treballar amb bebès, que hauríem de considerar especials perquè no se’n sabia res, i em van admetre. Hi vaig estar tres anys, i és la millor formació de la meva vida. Vaig aprendre de tot.

D’alguna manera, reclamàveu la importància d’aquesta etapa inicial educativa?

Sempre.

Avui dia continua la reivindicació. Precisament, un dels lemes de les mobilitzacions és que el 0-3 existeix.

Saps per què ho diuen, això? Perquè en el col·lectiu de formadors encara no existeix. Encara que diguin que sí, no hi compten amb el 0-3.

I com pot ser que hagin passat més de 50 anys i encara es reclami la visibilització del sector?

La realitat és que cobren menys. No pot ser que cobrin pitjor les mestres que, des del meu punt de vista, han de saber més en tots els sentits, perquè fer de mestre del 0-3 vol dir tenir grans coneixements del creixement i l’evolució de les criatures i, a més, un gran cor, una gran sensibilitat. Si no ets capaç de mirar als ulls a una criatura, no pots ajudar-la ni acompanyar-la amb el seu saber.

De fet, abans has comentat que vau ser conscients de la importància de la convivència amb els mateixos infants. Us van fer de mestres?

Ens sorprenien sempre. Recordo anècdotes a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat de persones amb títol, de medecina i sobretot de psicologia, que afirmaven coses en les quals nosaltres no hi estàvem d’acord i ens vam començar a atrevir a demanar la paraula i a dir-ho, “no, això no ho fan als vuit mesos”, “això…”. Era la nostra opinió creada pel coneixement, per l’experiència. Avui dia, en David Bueno, biòleg i neurocientífic, ens ha obert el món. Seixanta anys després, està afirmant coses que nosaltres ja afirmàvem.

Què has après dels infants?

Si tu estàs en contacte amb un bebè, cada dia aprendràs coses. Si l’escoltes, si te’l mires. Però no si només li dius el que ha de fer o només poses límits.

El límit seria la perillositat?

Un exemple, quan estan en un sorral. Els encanta tirar sorra a l’altre, però no es pot fer perquè molestes els altres. Tampoc no cal fer un discurs quan té un, dos o tres anys. Encara hi ha mestres que diuen “oi que no t’agradaria que t’ho fessin a tu?”, unes explicacions i unes moralines que no tenen a veure amb el que senten les criatures d’un any i mig o dos anys, que el que els regeix és l’impuls i el gaudir de les coses. Has de dir «no», posar-hi la mà si cal, i punt. Perquè això ho entenen.

Les treballadores de la petita infància demanen menys ràtios. Això ha millorat, ha empitjorat o està igual?

Crec que ha empitjorat una mica perquè vam arribar a un màxim de 18 i ara hi ha llocs on arriba a les 20 criatures de tres anys. Jo crec que no hauria d’haver-hi una persona adulta per cada 15 criatures. Hi ha escoles que tenen dues educadores per grup. Hi ha una diferència tremenda d’ambient, de convivència, de pau i de tranquil·litat entre les escoles que tenen les ràtios més altes i més baixes. Hi ha una altra cosa, les mestres se senten soles. Hi ha molts interrogants que han de resoldre soles en el dia a dia. Hauria d’haver-hi dues mestres per grup i un especialista extern.

La teva lluita a favor de la infància no s’atura i també has donat suport i has participat en les mobilitzacions d’aquests dies i setmanes del 0-3.

Jo no sé si s’ha d’anar o no s’ha d’anar a la vaga. Això només ho poden saber els treballadors, però la majoria de les coses que m’arriben es refereixen als drets dels adults, i en això no estic d’acord. Hem de defensar el dret dels infants. Una cosa que m’ha passat, en una escola bressol, veig una criatura, i dic ‘em sembla que aquesta criatura reclama la seva mestra’, i em diu ‘sí, però és que ara té els seus 20 minuts per anar a esmorzar per dret sindical’.

A més dels drets dels adults, hi ha els drets dels infants, i el primer dret d’una criatura petita és que no se l’abandoni des que marxen els pares fins que tornen a vindre els pares. Hi ha d’haver una persona de referència, amb la qual ella miri i senti que està acollida, que hi ha un vincle que va creixent cada dia.

Trobes que hi ha una mirada adultocèntrica? A les manifestacions sí que reivindiquen millorar la qualitat en l’educació de la petita infància…

Se’n reivindiquen poc. Hi ha una mica d’egocentrisme. Ells dirien que no, perquè quan jo ho comento diuen que no és així. Als anys 70, posàvem per davant de tot els drets dels infants, ara no estic segura que sigui així. I no hi ha un altre camí.

Als anys 70, posàvem per davant de tot els drets dels infants, ara no estic segura que sigui així

L’altre dia sentia per la ràdio que els alumnes amb necessitats especials s’han duplicat en quatre anys, i he pensat molt en això. Per què, això? Des del meu punt de vista, és per dues raons: una, perquè seguim sense acompanyar correctament els més petits i les famílies. Parlo en general, hi ha mestres i famílies que ho fan molt bé. Però, en general, no fem allò que necessiten les criatures petites. I l’altra, és que abans no se li donava tanta importància, es parlava despectivament de les dificultats de les criatures, no es coneixia el que es coneix ara.

Quins recursos hi havia?

Amb l’equip de Guinbó teníem prohibit dir la paraula “problema”. Això de dir “aquest nen té un problema, i com que els seus pares…” i a sobre davant dels pares, no es feia. Aquest nen no té un problema, aquest nen té una dificultat. Hem de veure d’on ve aquesta dificultat i mirar si podem ajudar a superar-la. Jo sí que ho he viscut això, veure una criatura que no entenies massa què feia i ho repetia i ho repetia, però abans de crear l’alarma “d’aquest nen té un problema”, primer, mirar en quin moment passa, amb quines joguines, etc. I també, consultar, plantejar-te recursos pedagògics; per exemple, en el tema del balanceig. El balanceig, a vegades, és un símptoma de criatures que busquen uns ritmes i s’encallen en aquests ritmes. Tu estàs a la vora i pots sumar-te a aquest joc, i llavors trenques l’obsessió. I si facilites altres joguines de moure’s, eixamples aquesta possibilitat. Si buscant recursos pedagògics no te’n surts, el que havíem establert a l’Educació Especial era consultar un especialista.

Aquí, al barri, coneixíem una psicòloga que ens agradava i quan li dèiem, «mira, ens preocupa una criatura que fa això», ella ens orientava, i si la cosa no tirava endavant, parlàvem amb la família i li explicàvem que vèiem una cosa que no la vèiem clara i que potser valdria la pena mirar-ho una mica més a fons. Llavors és el moment, però no davant del nen, no espantant les famílies. Jo recordo una criatura que el que tenia era una sordesa important, no era que estigués en una altra dimensió… El procés és, primer, observar i, després, facilitar recursos que el puguin ajudar. La majoria de les vegades, així se solucionen les coses, i si no és així, parlar amb les famílies sense alarmisme, perquè ara sembla que tothom els porti al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç).

Entenc, pel que expliques, que les mobilitzacions no haurien de ser només de les treballadores del 0-3, sinó del conjunt de la societat? Des de les famílies fins a totes les etapes educatives, perquè és la base.

Sí, són drets humans. Que és la base ho diu tothom: “Hem de pensar que els tres primers anys de vida són els essencials per a tota la vida”. Però ho diuen i es queden tan amples. Polítics, tècnics i tothom. Francesco Tonucci ho explica molt bé, ell mira les criatures i busca l’absurd de les respostes de l’adult. Una vinyeta clàssica d’ell és d’alumnes de parvulari de 3 a 4 anys. L’adult diu ‘avui anirem a veure botigues, agafeu-vos’. I van tots agafats. I quan tornen a l’escola la mestra diu, ‘dibuixeu el que heu vist’, i els que ja saben dibuixar, dibuixen el clatell del nen del davant.

Què es pot fer per millorar la vida dels infants, des de les escoles bressol i des de la comunitat? Què ens falta?

Mirar d’entendre’ls més, escoltar-los més i respectar-los més. S’aprèn molt mirant la criatura. Als tres o quatre mesos, per exemple, si mou la mà i la mira, no hi ha un moviment voluntari, no és que el nen digui ‘vaig a mirar-me la mà’, és que es mou, i passa aquella mà, i de cop, aconsegueixen deixar-la quieta i seguir-la mirant. Després, tornen a buscar-la i no poden, fins que tornen a poder. Així neix el moviment voluntari, amb la pràctica. Potser aquella criatura necessita mitja hora per veure’s les dues mans, i nosaltres si no ho sabem, al cap de cinc minuts ja estem preocupats i ens preguntem què fa. Deixem-los, en la seva edat, que facin el que ells senten. Deixem-los que aprenguin al seu ritme.

El camí sempre serà aprendre més dels infants i també de nosaltres mateixos per anar trobant les respostes adequades i millorar les condicions dels entorns (mestres, ràtios, espais físics, etc.)