Mestre jubilat i exdirector de l’Escola Anxaneta de Mataró, Ricard Aymerich va viure la gestació de la LEC com a president de la Federació de Moviments de Renovació de Catalunya (2004-2009). Avui forma part del Consell d’Educació de Catalunya, en tant que personalitat de reconegut prestigi.
Quinze anys després de la LEC, quin balanç en fa? Sisplau, no se centri únicament en els aspectes negatius.
La LEC és un marc necessari per al nostre sistema educatiu, però que, en ser la primera llei catalana, va arribar 15 o 20 anys massa tard; el 2009, any de la seva aprovació, la transició ja quedava una mica lluny i als anys 80 ja havíem fet el debat a fons sobre el model d’escola catalana, el d’escola pública catalana i a nivell estatal ja havia quedat establert el status quo de la concertada.
La LEC ha determinat la singularitat del nostre sistema, com el paper primordial de la nostra llengua, l’autonomia dels centres com a criteri de funcionament que té en el projecte educatiu el seu referent, amb la carta de compromís de les famílies; l’educació en sentit ampli més enllà de l’horari lectiu amb la incorporació de conceptes com la comunitat educativa —a més de l’escolar— que va donar moltes esperances a les entitats d’educació en el lleure; els drets de l’alumnat, a més de les seves obligacions; la col·laboració amb els municipis; la creació d’una nova agència d’avaluació del sistema que orienti les millores de manera contínua… Evidentment, alguns d’aquests elements no han pogut desenvolupar-se del tot ni en el sentit que esperàvem, però sens dubte la LEC marca un camí.
¿Considera que s’hauria d’obrir el meló d’una nova llei que doni resposta als nous reptes que té avui el sistema educatiu o opina que la LEC és un marc normatiu encara amb molta vigència?
Penso que és moment de plantejar les bases d’una nova llei, sens dubte. Corregir el que no es va ser capaç (o prou valents) per deixar establert de forma clara: que la planificació educativa ha de ser competència exclusiva i irrenunciable dels poders públics i no deixar marge a la llei de l’oferta i la demanda. I recuperar la idea i l’exigència del Servei Públic d’Educació, recollit i perfectament definit al Pacte Nacional per l’Educació (PNE), que faria més possible la corresponsabilitat i homologació de centres públics i concertats per resoldre de forma conjunta i constructiva els problemes endèmics del nostre sistema educatiu que avui semblen irresolubles, com la segregació escolar i les desigualtats entre alumnes i centres. Per altra banda, i citant només un altre element dels molts que ho justificarien, cal replantejar la forma de cooperació entre administracions, donant molt més protagonisme i eines a l’administració de proximitat, la local. Els poders públics, tan necessaris, estan representats sobretot per aquestes dues administracions i és urgent que la seva forma de col·laboració sigui molt més eficient, equilibrada i justa.
De la LEC el que molta gent té clar és que estableix un termini de vuit anys per assolir el 6% del PIB en educació, un percentatge del qual encara estem lluny fins i tot amb els càlculs que inclouen els pressupostos d’universitats i municipis. S’ho explica?
S’explica perquè una cosa són les paraules i una altra ben diferent són els fets. Demostra que no hi ha una convicció assumida pels principals partits que han governat el país que aquesta és una prioritat. Només amb un gran acord social i polític, que comprometi de veritat i aboqui els principals partits polítics a assumir-lo en la seva literalitat, avançarem en aquest tema. Com a signant del Pacte Nacional per l’Educació he de recordar que aquest compromís ja estava recollit en aquest pacte signat el 2006, amb el compromís d’assolir el 6% en sis anys. I el més calent…
El concepte ‘Servei d’Educació de Catalunya’, en comptes de l’original ‘Servei Públic d’Educació’, va ser un gol que algun partit polític va colar a un altre
A parer seu, quin altre aspecte de la LEC no s’ha desenvolupat prou?
Teníem grans esperances en el fet que l’Agència d’avaluació i prospectiva definida a la LEC fos el centre d’estudis de referència que anés aportant de forma continuada elements de millora en l’aplicació de la LEC en tots els àmbits: equitat, qualitat, segregació escolar, professorat, alumnat, paper de les famílies, administracions, gestió dels recursos econòmics i materials, competències de les administracions, recerca, innovació, avaluació a tots nivells… I penso que el paper de la inspecció educativa continua tan desdibuixat i poc concretat com fa quinze anys.
I quin s’ha desenvolupat en un sentit contrari o esbiaixat respecte al que s’havia acordat?
El concepte “Servei d’Educació de Catalunya”, que va substituir l’original “Servei Públic d’Educació” recollit al PNE, va ser una formulació fruit de la negociació d’última hora dels partits polítics d’aleshores (2009) per aprovar la llei al Parlament, que ha desvirtuat completament la nova relació de col·laboració i homologació entre xarxes de centres que es necessitava aleshores. Aquí algun partit polític va colar un gol, i a algun altre li van colar per l’escaire… El 2009 ja teníem prou evidències sobre el fet que la distribució desigual de la diversitat de l’alumnat generaria encara més desigualtat entre centres i entre la població, com així ha estat i és. Aquest SEC, doncs, no ha impedit que aquestes diferències entre xarxes de centres i població escolar atesa s’hagin anat consolidant i en alguns casos eixamplant.
L’autonomia de centres que s’apunta a la LEC ha quedat totalment condicionada, i a parer meu desvirtuada, amb alguns decrets posteriors com el de Direcció. El subjecte de l’autonomia ha passat del centre i el projecte, com s’apuntava a l’inici, a la direcció. Una concepció de l’autonomia més simple però errònia, perquè la responsabilitat d’un projecte col·lectiu, ampli, en contínua construcció, es deixa en mans d’una sola persona amb l’abast i el recorregut particular. I això té poc a veure amb l’envergadura i la significació dels projectes col·lectius consolidats que ofereixen moltes més garanties de continuïtat i d’adaptació als canvis perquè la mirada col·lectiva, quan es té la responsabilitat directa perquè les coses funcionin, és molt més rica i complerta.
Hi ha alguna posició que en aquells moments defensava i que ara no defensaria o ho faria amb diferents matisos?
Defensaria amb molta més contundència que la planificació escolar és responsabilitat exclusiva i prioritària dels poders públics. Tot i ser un convençut del sistema parlamentari, no deixaria sols als partits polítics en la negociació final d’una cosa tan important com aquesta: les presses finals per tancar un acord com sigui poden ser males conselleres.
I no deixaria tan obert el tema de la formació inicial del professorat i els seus inicis professionals en els centres; ara posaria moltes més condicions d’entrada per assegurar que les persones que s’han equivocat escollint uns estudis adreçats a l’educació d’infants i adolescents siguin conscients del seu error molt abans que arribin a les aules.
Recordi’ns alguna anècdota dels anys que va durar la tramitació de la llei.
La compareixença parlamentària durant la tramitació de la llei em va semblar una sessió prou curiosa. Els grups parlamentaris, que ja coneixien la nostra posició a partir del Pacte Nacional per l’Educació, van demanar-me que em pronunciés exactament sobre els mateixos temes i, pel que suggerien les preguntes, en els mateixos termes que ens havíem pronunciat públicament a través dels mitjans en relació als canvis que el projecte de LEC feia de capítols signats en el Pacte. Va resultar, lògicament, una compareixença senzilla i –comtemia– que poques coses farien variar als parlamentaris de la Comissió d’Educació del Parlament. I per escenificar aquestes diferències, el suplement Presència va treure un monogràfic de cap de setmana en el qual el conseller Ernest Maragall i un servidor conversàvem amistosament sobre com vèiem cadascú el diferent camí (segons el particular punt de vista) que seguia la transició del Pacte Nacional cap a la Llei d’Educació. Tot plegat, curiós i entretingut…
El subjecte de l’autonomia havia de ser el centre i el projecte, i ha passat a ser la direcció
