L’altre dia, escoltant la ràdio, vaig sentir amb estupor que la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat catalana reaccionava malament davant el recent informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l’agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de govern (2011-2013) fet pel Xavier Bonal i Antoni Verger. Els reconeguts sociòlegs no s’han deixar enlluernar per la voràgine d’intel·lectuals que li fan la gara-gara a la política educativa, sinó que en les seves conclusions deien que les retallades en educació, entre d’altres coses, eren selectives, en perjudicar més l’escola pública i tots els seus serveis, i també severes, ja que Catalunya està en el grup de països europeus amb més retallades.
També apareixen en el text interessants aspectes que tots sabem i el professorat pateix, que fins ara no s‘havien posat en xifres, com la comprovació de l’aplicació d’un model liberal, el menyspreu territorial i no lluitar realment contra el fracàs escolar. I aleshores s’entén que reaccionés malament dient que era un pamflet i que no era veritat el que deia, ja que únicament s’havia retallat el sou dels mestres. De la indignació radiofònica de la Consellera vaig passar jo a la meva consternació.
“Com es pot dir això?”, vaig pensar ràpidament, no únicament en la baixada de sou als mestres, sinó en la falta de suport especial, que fan més hores, que hi ha més alumnes, el que es paga per fer la FP, la falta de beques de menjador, la carmanyola que han de portar, el tancament de centres, la manca de subvenció a les AMPA…
Però com l’informe no entra en detall en la formació permanent del professorat, sinó en la política sobre professorat (demostrant que no compleixen el programa electoral de 2010) i una mica més en les polítiques de formació inicial, voldria endinsar-me en aquest article únicament en les retallades en la formació permanent del professorat.
Tot el professorat sap que l’estructura de la formació permanent a Catalunya és diferent a la resta de l’Estat Español. Una de les característiques destacades del nostre sistema organitzatiu és que no existeixen els Centres de Professors, sinó uns centres de recursos (actualment 75 Centres) que realitzen la tasca de donar suport a l’activitat pedagògica dels centres i a la tasca docent de mestres i professorat, especialment, en temes de formació permanent, de recursos pedagògics i de dinamització de projectes de centre i de la zona (web de la Generalitat). També es manté la pervivència dels ICE de les Universitats en tasques delegades per l’Administració de formació permanent del professorat (són els encarregats de desenvolupar alguns o part de blocs del Pla de Formació).
Doncs en els darrers dos anys la subvenció destinada als Centres de Recursos Pedagògics ha estat de 0 euros. I els Instituts de Ciències de l’Educació de les universitat catalanes han reduït quasi a la meitat el personal de professors de primària i secundaria en comissió de serveis. Per això no és tot, sinó que el pressupost, que per conveni dedica el departament d’Ensenyament per formació permanent a un Institut de Ciències de l’Educació d’una Universitat, en el darrers cursos ha estat:
Curs | Infantil, primària i secundaria | Formació professional |
2008-2009 | 335.148,15€ | 50.597,70 € |
2009-2010 | 283.500€ | 37.039,20 € |
2010-2011 | 166.008,25 € | 32.288,55 |
2011-2012 | 149.407 € | 13.081,25 € |
2012-2013 | 63.655,12 € | 16.151 € |
2013-2014 | 0 | 16.000- 18.000 € (encara no ingressat) |
I això què vol dir? Doncs molt fàcil de deduir: que totes les activitats que es fan de formació permanent del professorat s’han d’autofinançar, o sigui, tot s’ho paga el professorat excepte les activitats que vol el Departament. També han trobat una solució per no invertir un euro en la formació permanent : La formació interna de centre (FIC), els seminaris de formació d’equips de centre en competències bàsiques i el fòrum de competències bàsiques és un punt de trobada virtual de docents, argumentant que tot això dóna valor a la seva experiència i saber, per afavorir l’increment de l’èxit educatiu de l’alumnat. O sigui, que passen la formació al centre entre el propi professorat i la virtualitat i sense un gran suport extern (els centres de recursos fan el que poden) ni econòmic, per suposat. No estaria malament la tendència de passar la responsabilitat de la formació als mestres en els seus centres, però ja sabem fa anys, per la recerca en innovació, que una formació innovadora decau per falta de suport, per falta de lideratge o per intensificació del treball del professorat. I les tres coses s’estan donant pel càstig que està reben el professorat.