Manel Belda és director de l’institut de secundària Ferran Tallada
Estem acostumats als horaris de les escoles. No em refereixo a l’hora d’entrada i sortida sinó a l’estructura horària interna del centre, al quadre que veiem a principi de curs, on s’explica en quins moments es farà matemàtiques o anglès. Aquesta eina és superpoderosa en un centre escolar, però l’estructura es manté pràcticament. No cal, com a mínim, plantejar-se la necessitat de repensar-la? El fet és que, com a columna vertebral de l’organització escolar, el seu immobilisme suposa un immobilisme de tota l’estructura escolar, però les regles del joc en totes les organitzacions humanes han canviat molt els darrers anys. L’escola ha de quedar exclosa del canvi?
Analitzem un horari. En primer lloc, la divisió de les assignatures en blocs d’una hora amb un descans al mig és el més habitual per aquestes contrades. També cal dir que la divisió del saber en especialitats és una tradició del nostre món occidental que ja la podíem observar en temps de la Grècia Clàssica, fa més de 2400 anys. D’aquí van néixer els especialistes. La tendència no ha fet més que enfortir-se al llarg dels segles, amb especial incidència als darrers 500 anys, amb l’especialització progressiva dels diferents sabers científics. Des d’aquest punt de vista, escoles i instituts s’ajusten a la nostra tradició més profunda.
Però no sempre aquests especialistes han repartit el formatget horari en trossets d’una hora de forma continuada i constant. La tradició aquí és més curta i va lligada a l’educació obligatòria, a l’educació universal, a l’educació en massa. Aquest moviment ha estat francament satisfactori, ja que ha augmentat de forma brutal l’accés a la cultura a grans sectors de la societat, que d’una altra forma segurament no haurien tingut la possibilitat de gaudir-ne. En qualsevol cas, cal reconèixer, per altra banda, que aquesta situació està lligada al treball en cadena sorgit de la revolució industrial: grans quantitats de nens, organitzats per blocs d’edat (de maduració), que fan tots el mateix i que van construint-se, gràcies als professors (com a obrers de la cadena de muntatge), fins a arribar a la graduació final, quan els nois ja són grans i poden anar a treballar (sortir de la fàbrica-escola com a producte-treballadors).
Acceptem que el model, així explicat, no sona gaire bé i segurament a molts dels lectors els hi haurà agitat les entranyes. Si és el cas, us demano disculpes.
Acceptem que el model està exhaurit, pràcticament no hi ha cadenes de muntatge. No volem això pels nostres fills, les empreses tampoc. Aquestes necessiten persones creatives, que puguin treballar en equip, que siguin capaces de ser crítiques, que siguin autònomes. Les necessitats de la societat no coincideixen amb el desenvolupament actual de l’estructura escolar.
Tornem als horaris. Aquests són, sens dubte, símptoma d’un model amb necessitats de canvi. L’actual és endreçat i habitual, però ja no es correspon amb el model d’escola que necessitem i volem.
S’han fet experiments, és clar: ruptura dels marcs horaris, ruptura dels marcs classe, funcionament per racons i eixos d’interès, treball per projectes… Quan visites alguna d’aquestes escoles, de vegades recordes les escoles bressol i els seus racons, amb nois que s’agrupen al voltant d’interessos i que canvien de forma lliure entre les feines que tenen assignades. Nois i noies lliures, creatius, feliços, que no pateixen l’encasellament tenaç de l’horari, que no pateixen la dictadura del rellotge com tots els humans des de la Revolució Industrial.
Us animo a pensar-hi i, si us és possible, a practicar alguns moviments, ni que siguin tímids. És el futur, no ho dubteu.
