Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és un article publicat a eldiario.es
En Samir (nom fictici) va entrar a Espanya el 2010 amagat en un camió des del Marroc, país on va néixer i l’escut del qual llueix a la tapa del seu passaport. Una documentació que acreditava que era menor d’edat, però a la qual les autoritats espanyoles no van donar credibilitat. Van sotmetre’l a unes proves mèdiques per determinar l’edat -consistents en radiografies de canells i exploració de genitals, entre d’altres- per ordre de la Fiscalia General de l’Estat, que va concloure que era major d’edat. Així que, en lloc d’assumir la seva tutela i protecció, el van deixar a la seva sort, al carrer.
“Retornar el seny al sistema”. És l’objectiu de l’informe Solo por estar solo de la Fundació Arrels, en col·laboració amb la Fundació Advocacia Espanyola, en el qual s’exposen les males pràctiques de l’Administració espanyola en la determinació de l’edat dels menors migrants no acompanyats que arriben a Espanya. “L’Estat, que és qui hauria de defensar-los, els condemna a viure al carrer mitjançant unes proves amb un marge d’error enorme”, denuncia la presidenta de la Fundació Arrels, Lourdes Reyzábal.
Aquestes proves van ser criticades durament per la Defensora del Poble en el seu informe de 2013 perquè “no s’ajusten a les recomanacions efectuades pels experts forenses”. La institució cita una sèrie d’irregularitats, com “l’absència d’una forquilla d’edats entre les quals s’han de trobar els examinats, proves mèdiques insuficients i la manca d’intervenció forense”.
Segons la Fundació, les proves tenen un marge d’error de més de dos anys. “Hi ha casos tan desgavellats com els d’un noi a qui un examen li va atribuir 13 anys i un altre, passats dos anys, una edat de 19”, exemplifica Reyzábal.
La Defensora del Poble també va denunciar que, encara que els exàmens d’edat van ser creats per als menors que arribaven indocumentats a Espanya (segons recull l’article 35 de la Llei d’Estrangeria), hi ha denúncies que es practiquen a joves que porten la identificació dels seus països.
Condemnats a viure al carrer
Ara, Fundació Arrels recull en el seu informe 40 casos detallats, com el d’en Samir, en els quals els passaports i partides de naixement van ser desestimats per la Fiscalia General de l’Estat. La situació d’aquests menors canvia radicalment si són considerats majors d’edat. L’Estat no se’n responsabilitza, quan hauria integrar-los en el sistema de protecció de menors en situació de desemparament i assumir-ne tutela. Quan les proves mèdiques els atorguen la majoria d’edat, es queden al carrer, sense cap conegut, i sense la possibilitat d’exercir els seus drets d’adults, com treballar o sol·licitar el permís de residència.
“Perquè aquesta documentació, a la qual no dóna crèdit la Fiscalia, no se’ls retira. Ells conserven els seus passaports que acrediten la minoria d’edat i que, de fet, no és qüestionada per altres administracions, com el Ministeri de l’Interior”, relata la presidenta de la Fundació Arrels.
Com a exemple, el cas d’en Mahdi (nom fictici), procedent de Mali i sol·licitant d’asil, al qual la Comunitat de Madrid va expulsar del sistema de protecció gràcies a una d’aquestes proves d’edat. Mahdi encara no ha complert els 18 anys, segons marca el seu passaport, però porta dos anys a vivint a casa d’una de les educadores de la Fundació Arrels. El seu passaport, poc creïble davant la Fiscalia, és el document que el Ministeri de l’Interior té en compte en la seva petició d’asil, encara per resoldre.
L’informe porta per títol una de les principals denúncies de l’organització. “A aquests menors els passa això per estar sols, perquè la documentació dels mateixos països de procedència no és posada en dubte quan arriben com adults o en els casos de nens acompanyats pels seus pares”, assenyala Reyzábal. Carmen Moles, advocada i autora de l’informe, incideix en la mala pràctica de l’Administració, que “posa en dubte la credibilitat dels registres civils de molts països sense cap fonament legal”.
A més, Reyzábal destaca la gravetat dels casos de menors procedents del Marroc, com Samir, per als que l’Estat s’hauria de basar en el Conveni de Cooperació subscrit el 1997, pel qual “les certificacions del Registre Civil no necessiten ser legalitzades per ser vàlides”. “Aquest és el mateix conveni que utilitzen per justificar les expulsions en calent a les fronteres de Ceuta i Melilla”, apunta.
Recentment, set immigrants que havien arribat a l’illa de Chafarinas van ser retornats al Marroc després practicar les proves d’edat en què van declarar tenir menys de 18 anys. Tots els resultats van concloure que ja eren adults.
La Fundació posa sobre paper la seva experiència amb aquests joves, acumulada des de 2009, per “canviar el que està passant, les vulneracions dels drets fonamentals d’aquests joves”. Encara està pendent la normativa del Protocol Marc de menors estrangers no acompanyats, tal com va assenyalar la defensora del poble en la seva anàlisi anual, de manera que l’organització anima les autoritats a donar la volta a aquestes irregularitats.
Entre les recomanacions de l’estudi destaquen la concreció de les proves d’edat per llei; el requeriment d’assistència lletrada per a aquests menors, per fer efectiu el seu dret a ser escoltats; i el compliment de l’article 35 de la llei d’estrangeria: “que les proves d’edat només es practiquin als menors indocumentats”.
