La crisi econòmica ha obstaculitzat una de les principals garanties d’autonomia: l’ocupació. Un lloc de treball és inabastable per més de la meitat dels joves a Espanya, amb un 52,39% de taxa d’atur juvenil. Quan la família no hi és per mantenir els joves, molts acaben al carrer. “Una realitat invisible però que existeix”, afirma Ángeles Díaz, coordinadora de l’informe ‘Nens, nenes i joves sense llar a Espanya’, que forma part del projecte europeu “Children Rough Sleepers” (CRS). L’estudi a Espanya denuncia l’abandonament de les polítiques socials durant la crisi, amb exemples com els escassos resultats del Fons Social d’Habitatge del Govern i la insuficiència de la Renda Minina d’Inserció davant l’augment de persones sense recursos.
En teoria, menors de 18 anys vivint al carrer, sense sostre, “no n’hi hauria d’haver cap perquè el sistema de protecció de menors s’encarrega de cuidar-los”, explica Ángeles Díaz, presidenta també de Fundación Simetrías, organització encarregada de l’estudi a Espanya. A més, altres nou països han pres el pols als seus carrers per aprofundir en les causes de la desprotecció dels més joves (Regne Unit, República Txeca, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania i Eslovènia). El proper 10 de desembre cada delegació presentarà les seves conclusions davant la Comissió de Justícia de la Unió Europea.
No obstant això, tenir llar supera el concepte de quatre parets i un sostre. El dret a un habitatge digne -que exigeixen diàriament les plataformes en contra dels desnonaments- es cola en la classificació d’altres nens i joves que, tot i que no passin les nits a la intempèrie, no gaudeixen d’un del dret reconegut en l’article 47 de la Constitució: “un habitatge digne i adequat”. Per això, l’informe també inclou dins de “joves sense llar” a aquells que viuen en infrahabitatges, en pisos massificats en els quals sobreviuen diverses famílies, en cases amenaçades per ordres de desnonament, en albergs i cases d’acollida temporals, etc. El nombre total d’afectats? “No es pot estimar”, diu Ángeles Díaz, que demana no minimitzar el problema.
Segons l’Informe de Càritas 2014, almenys 1.500.000 famílies a Espanya viuen en risc d’exclusió severa. Per la seva banda, Unicef apunta que les llars amb fills s’han vist més afectats per la crisi. Segons les estadístiques de l’agència de l’ONU, mentre que la taxa de pobresa en llars amb dos adults sense fills era d’un 14,8% el 2013, la de famílies amb un o més fills ascendia fins al 23,3%.
Les fugues de joves és una altra de les realitats que ajuden a dibuixar el panorama de desprotecció. Segons dades de la Policia Nacional recollits en l’estudi, el 2013 es van cursar unes 13.000 denúncies de fuites de joves, de les que romanen actives 460. “Alguns viuen situacions de conflicte en les seves famílies i se’n van per uns dies però després quan es veuen sense res, tornen”. Els que no tornen “són carn de canó”, lamenta Àngels Díaz.
A l’associació Opció 3, que treballa amb xavals en situació de carrer a Madrid, són testimonis de com alguns d’ells es veuen obligats a ficar-se en cases massificades, amb altres joves en la seva mateixa situació, o en infrahabitatges. En alguns casos, quan pot la desesperació, recorren a la prostitució oa activitats delictives. En la seva organització atenen a uns 100 nois i noies, “50% espanyols i un altre 50% estrangers, aproximadament”, explica un dels seus membres, un percentatge que s’ha mantingut estable en els últims anys. “No vol dir que tractem a tots els joves sense llar, perquè la majoria amaguen la seva situació. Nosaltres som la punta de l’iceberg”, prossegueix. El temps que romanen al carrer és determinant per al seu futur: “Alguns acaben amb problemes amb la justícia o de consum de substàncies, trastorns mentals…”.
En la seva experiència en Opción 3 ha comprovat com és de difícil trobar aquests nois i noies. “No van als albergs perquè no es consideren el prototip de persona sense llar. Van a cases okupades, espais com trasters i, quan el temps és millor, parcs i llocs així. Són invisibles i així, la desprotecció és màxima”, prossegueix el voluntari. Però quan accedeixen als seus programes, “s’aprecia les seves ganes de tirar endavant. Són víctimes, molt maltractades des que la infància, però amb ajuda poden superar aquesta situació”.
Un dels perfils de joves que es troben sols sense cap alternativa habitacional són els xavals extutelats, que en complir 18 anys no tornen amb les famílies dels que van ser separats en la seva infància pels serveis socials o no tenen a ningú a qui acudir, com els nens estrangers que van arribar sols a Espanya. “A Espanya no hi ha un seguiment d’aquests nois i fer-ho podria ajudar a saber si estem fent les coses bé i corregir errors”, afegeixen en Opción 3.
L’augment de la violència a les llars, fruit de la precarietat i de les situacions límits que s’enfronten les famílies, també provoca la sortida de joves del seu nucli familiar. L’estudi recull 9.000 expedients oberts per denúncies de pares agredits pels seus fills el 2013. “Unes 4.500 a Madrid. I parlem de famílies molt heterogènies, de tots els perfils. Què passa amb les famílies que no poden més amb els seus fills i els fan fora? Si no hi ha una teràpia de llarg recorregut per a aquests joves, i ara no existeix, poden acabar al carrer”, afirma Ángeles Díaz.
Les retallades redueixen la capacitat d’intervenció
La Fundació Simetrías, que aquest dimarts discuteix a Espanya les possibles solucions per a aquesta generació especialment vulnerable, presentarà a la Unió Europea la fotografia d’un país que afegeix pobres a les seves files i que redueix cada vegada més les vies d’intervenció, els serveis socials. “S’estan reduint els programes de prevenció als barris, que poden evitar que aquests nois acabin als carrers. També el personal en els serveis socials quan a hores d’ara són més necessaris que mai”, assenyala Díaz.
A més, moltes de les organitzacions socials que actuaven on l’Estat no arriba han desaparegut o han reduït els seus programes a causa de la reducció de la inversió pública. “Les entitats més grans aguanten gràcies als voluntaris i les aportacions de particulars”, apunta Ángeles Díaz per a la qual “l’Estat del Benestar com ho enteníem fa deu anys ha desaparegut”.
El Consell General del Treballador Social adverteix que l’Administració està deixant de banda l’atenció pública i que el pes de l’emergència social que ens ocupa no pot quedar en mans del Tercer Sector, on les ajudes vénen i van. “Cal aclarir que l’atenció s’ha de donar des del públic i la resta ha de ser complementari”, va apuntar en un recent acte la seva presidenta, Ana Lima.
Per a la coordinadora de “Nens, nenes i joves sense llar a Espanya” les polítiques per garantir un habitatge digne ha de ser, a més de les polítiques de prevenció amb les famílies, un dels pilars per lluitar contra el fenomen sense sostre dels joves. I, segons la seva opinió, els esforços no estan sent els suficients. “Com pot ser que hi hagi milers de cases buides, com ha dit la Defensora del Poble, i que facin fora famílies al carrer?”, es pregunta Ángeles Díaz, que considera que el Fons Social d’Habitatge del Govern s’ha demostrat ineficaç : “Hi ha 6.000 habitatges i només se n’han adjudicat 1.000“.
El Banc d’Espanya calcula que 19.565 famílies van perdre el seu habitatge habitual en els primers sis mesos de 2014, tot i que la magnitud de les execucions hipotecàries varia entre els diferents organismes que mesuren aquesta realitat.
Ángeles Díaz espera que aquest informe doni una major visibilitat a aquest problema, “que no és una prioritat i ha de ser-ho, de la mateixa manera que la societat s’ha mogut amb els bancs d’aliments o altres causes”, diu. Si no, la presidenta de la Fundació Simetrías tem una generació perduda: “No es pot deixar fora del sistema a gent jove que no tingui habitatge ni formació. Si no s’intervé, el dia de demà pot trencar la pau social”.
