Pere Solà Gussinyer és catedràtic d’Història de l’Educació a la UAB.
Fa una colla d’anys l’associació de veïns del meu barri (a Barcelona) va fer-me fer de rei mag a la cavalcada de Reis del districte. Va ser una experiència impressionant, colpidora. Durant tota la desfilada, els infants t’anaven seguint, quasi perseguint, amb aquells ulls de pam i aquella il·lusió, acompanyats per sol·lícits familiars, per donar-te les seves cartes. I no era fàcil moure’s engavanyat com anaves amb aquell vestit gruixut i la capa règia. Al sortir del tren, perquè arribàrem en tren, el rei blanc fins i tot va ensopegar i caure. Val a dir que vaig acabar amb tendinitis al braç dret de tant repartir caramels.
Bé, on vull anar a parar és que vaig guardar una mostra nodrida de les dotzenes de cartes de reis per pura deformació professional d’historiador de l’educació. Vaig intuir que amb el pas del temps aquest material seria una font per saber l’imaginari lúdic d’uns infants i unes famílies ben bombardejats de capciosa i sostinguda propaganda comercial.
Ara bé, fet i fet, no sembla gaire que el nostre petit país es preocupi prou, a aquestes alçades del segle XXI, del seu patrimoni històric/educatiu. “Una societat es defineix no només per allò que crea sinó també per allò que no vol destruir”, va dir en una ocasió John Crittenden Sawhill, un il·lustre acadèmic novaiorquès, president que fou de The Nature Conservancy. Això ve a tomb de quelcom que em preocupa: no hi ha a hores d’ara cap pla articulat, que jo sàpiga, per conservar el patrimoni educatiu català.
Hi ha, sí, interessants iniciatives aïllades, però cap acció amb cara i ulls per tal de conservar, preservar, restaurar el nostre patrimoni educatiu (a tots els nivells i en tots els aspectes que tenen a veure amb l’educació, dintre i fora de les escoles). Segons una font del Servei de Coordinació General d’Arxius del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, únicament un 6% del total de centres d’ensenyament tenen llur fons sota conservació d’un arxiu. Davant d’això, una de les preguntes seria: després de 40 anys de democràcia formal, no es podria fer a Catalunya un pla integral coordinat per tal de subvenir a aquest dèficit clamorós en matèria de conservació de patrimoni educatiu i escolar, ja que se suposa que en el decurs dels anys es perd material sensible de forma irrecuperable?
És imprescindible recuperar terreny perdut per tal que col·lectius i administracions, començant pel Departament d’Ensenyament, “es posin les piles” pel que fa a preservar, restaurar patrimoni educatiu (a tots els nivells i en tots els aspectes que tenen a veure amb l’educació, dintre i fora de les escoles), i, de l’altra, fer passes coordinades per fer possible un centre de memòria integral, un arxiu/museu/biblioteca del patrimoni educatiu català.
