Quin és l’impacte de la globalització en el sistema educatiu? Aquesta és la pregunta que ens havia de respondre Sami Naïr i, de fet, amb aquest objectiu estava convidat a impartir una xerrada a la Universitat de Girona. Però els atemptats de París divendres ho han sacsejat tot: també, com no podia ser d’una altra manera, les preguntes de la conversa amb aquest catedràtic de ciència política, filòsof, sociòleg i expert en moviments migratoris. Sense buscar les causes concretes que han empès alguns joves a cometre aquestes atrocitats, amb Nair intentem esbrinar el per què de l’exclusió social profunda que pateixen les perifèries franceses, el paper que juga la laïcitat en les escoles d’un país que es qüestiona contínuament sobre la seva identitat -“el Déu de l’escola és la raó”, proclama- o com la globalització està minant allò comú -on s’hi troba el sistema escolar- en benefici de l’interès privat.
Es compleixen 10 anys de l’esclat de violència a les banlieues de París. Però el problema ve de lluny. La haine, rodada el 1995, ja deixava constància de l’exclusió profunda en què viuen milers de joves. Què ha passat durant tant temps a les perifèries franceses?
Primer de tot, cal deixar clar que els atemptats no tenen res a veure amb les banlieues. A França n’hi ha moltes, de banlieues, sobretot en ciutats industrials. Són barris d’exclusió i marginació, on hi viuen cinc o sis milions de persones. És una catàstrofe a nivell d’habitatge, sanitat i integració laboral. I és una situació econòmica i social que depèn del fracàs de les polítiques econòmiques de l’Estat. A més, a les banlieues hi ha poblacions determinades, sobretot provinents de països excoloniztats, com Argèlia, el Marroc, Tunísia o d’altres subsaharians.
Què entén per exclusió?
A més del que li deia, les famílies ja no juguen el paper tradicional de vector de la transmissió de valors, perquè es troben en situació d’esclat. Són problemàtiques, els vincles estan desapareixent… Això és el que fa que una part molt petita dels joves, veient-se sense futur, es transformin en presa de l’estratègia de movimens integristes a escala regional, sobretot de l’Orient Mitjà. Es tracta d’un problema social global.
Per què s’ha arribat a aquest extrem de marginació a França?
Igual que a Espanya, Itàlia, Grècia: 25 anys de polítiques econòmiques dictades per la comissió de Brussel·les han reduït dràsticament les despeses dels estats, perquè el que interessa és el Pacte d’Estabilitat. Han tansformat la funció dels estats, de creació d’equilibri social amb polítiques públiques, en austericides.
Davant una problemàtica tan global, amb unes famílies descapacitades per la seva funció, quin paper juga el sistema educatiu?
Depèn de les polítiques de l’Estat. Un sistema educatiu sense recursos està condemnat al fracàs. És així de senzill. N’hi ha prou de treure recursos a escoles i universitats perquè tot vagi malament. La resposta dels que volen retallar és: ‘Ho fem perquè la gent no treballa i cal privatitzar’. Un sistema educatiu privat significa que els que tenen diners poden accedir a l’educació i els que no, són carn de banlieu. El sistema francès, però, segueix sent molt competitiu en general, per la vella tradició republicana i per l’esforç dels mestres. Però quan s’ofega el sistema no se li pot demanar tenir èxit.
De fet, li demanem molt al sistema educatiu com a compensador d’unes desigualtats que provenen de la pobresa de les famílies i d’un urbanisme que les arracona.
Tot va junt. Les famílies no transmeten la cultura com abans. Per raons sociològiques, són cercles familiars de sectors molt poc cultes. La televisió, les xarxes socials… tot això fa que la capacitat de transmetre unilineal de les famílies hagi esclatat.
En aquesta Europa mestissa sobre la qual vostè escriu, i que ja és una realitat, quins valors de convivència pot transmetre una mestra que té un 90% d’alumnes d’origen en una dotzena de països diferents? Quina és la identitat comuna que cal reforçar?
Primer: no s’ha de fer èmfasi en les diferències. A l’escola no hi ha diferències d’origen, es queden a la porta. El color de pell, la religió… No existeixen. A l’escola allò important és el saber: els alumnes passaran, però el saber es queda. La ideologia de la diferència no ha d’entrar a l’escola, que és territori d’allò comú. El bé comú. Segon: s’ha de transmetre la cultura del país d’acollida, en el vostre cas la catalana. Conèixer la història, transmetre el passat… Jo a França em vaig identificar amb els filòsofs del segle XVIII. I tercer: hem d’inculcar els valors que ens permeten viure conjuntament. El valor de la raó, el de la crítica, el de la igualtat, la llibertat i la solidaritat. Aquest és un nucli de valors comuns, que integren dins seu tota la resta, i l’hem de transmetre de manera sistemàtica. I a l’escola, amb el valor de la raó per sobre de tots. El Déu de l’escola és la raó.
Quin paper juga en tot això, precisament a França, la laïcitat? Una part de la dreta ha fet campanya per la retirada dels menús ‘halal’ als centres emparant-se en la laïcitat. Li sembla correcte?
El problema és de fons. Els musulmans i els jueus diuen que mengen ‘halal’ i ‘kosher’, respectivament. Però és que en algunes cantines el divendres no es menja carn, sinó peix. Per què uns sí i altres no? Darrere d’això hi ha el debat sobre la laïcitat. Els francesos van fer una guerra social per aconseguir-la. La religió és un assumpte privat, no públic. Però en cap cas es tracta d’una guerra contra les religions: la laïcitat és una ideologia de l’emancipació, no de la dominació. És la Il·lustració. Però les esglésies, mesquites i sinagogues mai han renunciat a guanyar espai públic. El seu somni és tornar a ser el centre de l’educació.
Hi haurà qui li dirà que, si fem del sistema educatiu un espai únicament d’allò comú, estem negant les diferències. L’escola no hauria de poder celebrar també la diversitat?
Les diferències no s’han de negar, però són un assumpte pivat. Posar èmfasi en la diferència desemboca en la petició de diferències de drets. I si tens drets diferents, em pots demanar de no venir a classe dissabte, per exemple. No. Al Canadà van arribar a acceptar que musulmans tinguessin dues o tres dones en nom del dret a la diferència. Podem discutir filosòficament sobre això, però els cinc valors de què parlàvem abans han de ser el nucli dur de l’educació, perquè representen el millor de la civilització avui.
Què més pot fer l’escola per revertir les bosses d’exclusió?
Moltíssim. Pot engegar una política de recuperació escolar. La gent exclosa del sistema ha de ser recuperada. És absolutament necessari. S’ha d’obrir l’escola als que l’han deixada. I l’escola –sé que és difícil, però hi ha bones experiències– ha de fer un treball cap a les famílies. Sensibilitzar els pares i les mares. L’alfabetització de famílies, sobretot de les mares, és essencial.
Aquí a Girona hi ha escoles que fan venir les famílies a fer els deures amb els seus fills. Són experiències crucials. I la majoria són dones.
Les dones són el vector més important de la modernització cultural. S’ha de fer una feina de recuperació i d’ajuda a les mares en els espais en què viuen els immigrants. Que els mestres tinguin un espai horari consagrat als espais de vida de la gent, a les cases de cultura. És la reconstrucció del teixit social. Però per a això calen dues coses: recursos i confiança en els mestres.
Com afecta a tot això la globalització? Aquests espais que comenta, el temps per al debat, per a l’intercanvi, per parlar de valors, queden relegats davant un sistema que es regeix cada cop més, i exigeix amb més freqüència, resultats.
És curiós que el que es globalitza és la competència mercantil i no el saber.
Per què?
Perquè es privatitza el vincle social, tots els espais de la vida comuna. És aquesta, la lògica de la globalització: destrossar el bé comú per l’interès privat. Davant d’això hem de defensar els espais de producció dels bens comuns, com el saber. En la transmissió del saber no hi ha d’entrar la competència. La UE introdueix competència en nom de la construcció del gran mercat. Mirem el Pla Bononya: ha estat un fracàs! Ha destrossat la capacitat de creació cultural de quasi tots els països que tenien un bon sistema. Si no separem l’educació del mercat, aquesta desapareixerà i tindrem un sistema com el dels EUA. Anti bé comú. No ho podem acceptar. S’estan creant desigualtats com mai havien existit aquí a Europa. Hem de lluitar contra això.
Vostè dirà com.
D’entrada, no podem dir que no a Europa. És un procés històric. Però calen regles. En primer lloc, cal arreglar la situació del sistema monetari internacional, que és causa de competència deslleial a escala planetària. I en segon lloc, cal estabilitzar la situació geopolítica mundial, i el gran focus a escala planetària és ara mateix el Mediterrani. Allà hi són totes les contradiccions: identitàries, migratòries, ecològiques, econòmiques, militars. La comunitat internacional ha de proposar a aquesta regió un Pla Marshall perquè es pugui desenvolupar econòmicament.
