La fòbia és un sentiment poderós, que envaeix tot el cos i impel·leix a moure’s, a actuar en una determinada direcció. Es tracta d’un sentiment amb diversos perfils: pot ser de por, de pànic, davant d’una persona, lloc o situació; d’odi, que tant es pot transformar en antipatia com en hostilitat; de rebuig, de repugnància… En tots els casos se’n segueix una actitud que defuig el contacte, nega cap possibilitat d’una relació raonable o positiva, i s’afirma en una certesa invariable i rocosa.
Algunes fòbies són antigues i conegudes, com la claustrofòbia; d’altres han fet forat recentment per qualificar actituds i comportaments de sempre, com l’homofòbia. Aquí ens referirem a la xenofòbia, la por, l’odi i/o el rebuig a l’estrany, a l’estranger.
Hi ha qui argumenta que la xenofòbia no és més que un sentiment natural, propi de les espècies animals, que tendeixen a delimitar clarament fins on arriben els nostres i a partir d’on comencen els altres, que s’apropien d’un territori determinat, en marquen les fronteres i el defensen com a propi, de manera que, preventivament, aquell que no és dels meus, més val considerar-lo com un enemic, en potència o en acte, si no avui, demà. Certament formem part de l’univers i fa molts anys ja que vam descobrir que no n’érem el centre. Però la transposició sense més ni més de les lleis naturals a la vida i a la història humanes, el darwinisme social, no és més que una ideologia que, com totes, mira d’explicar i d’orientar el comportament de les persones i de la humanitat (amb conseqüències nefastes, en aquest cas), que obvia que som també éssers culturals –a més de naturals-, és a dir, amb capacitat d’aprendre, amb voluntat d’anar més enllà de les pròpies condicions materials i amb la necessitat de viure junts tribus diferents.
Encara més: la xenofòbia vol dir també convertir tots els altres un tot indiferenciat, portadors d’intencions, amenaces i perills comuns contra la integritat i la supervivència personal o nacional. L’experiència ens demostra que això és pura fantasia, que el món és enormement divers i, a vegades, fins i tot contradictori. En definitiva, la xenofòbia no és sinó una maniobra de distracció, una justificació fàcil per excloure i marginar els altres, una manera de servar els propis privilegis o avantatges, de mal defensar amb arguments racionals i moralment presentables.
Tanmateix, la fòbia més present avui, tant a Europa com als Estats Units, és la islamofòbia, l’hostilitat i la por envers tot el que té a veure amb l’islam. La islamofòbia es pot entendre com una variant específica del racisme cultural, aquell que busca i troba els arguments del seu menysteniment no pas en els trets físics de les persones, sinó en factors culturals, en aquest cas en una lectura essencialista i anacrònica de l’Alcorà. Resulta, però, que una lectura de la Bíblia des d’aquests paràmetres, sobretot de l’Antic Testament, faria aparèixer les societats d’arrel cristiana com a essencialment bàrbares. Aquest odi a l’islam s’alimenta també d’una mena d’obsessió per la decadència de les tradicions, de la moral i de la identitat occidental, que vindria propiciada per les esquerres revolucionàries i laiques que actuarien, des d’aquesta òptica, com a cavalls de Troia d’aquesta dissolució civilitzatòria amb la connivència, fins ara silent, però qui sap fins quan, de la nombrosa comunitat islàmica assentada a Europa, permanentment sospitosa… Un discurs –poca broma- que han fet seu els partits populistes i antiimmigració, amb una presència i resultats no gens minoritaris a Europa (com hem vist fa poc a França).
Resulta que l’islam, com qualsevol entitat històrica, és fill del seu temps i ha anat evolucionant amb els seus practicants i amb el món. Des de finals del segle XVIII es podria parlar de tres grans moviments de revitalització i reforma davant l’embranzida d’Occident i la sensació d’encarcarament i decadència que es vivia en el món islàmic.
Hi hauria, com passa sempre, un corrent fonamentalista, que reivindicava que calia tornar als orígens, practicar l’islam autèntic, el del profeta i els primers califes, eliminant totes les adherències més o menys occidentals. És el que va predicar Abdul Wahhab (1703-1792), emparat pels Saud, la família que encara avui regna a la península d’Aràbia, tan amiga dels Estats Units i de l’ex-rei d’Espanya…
Un segon corrent, iniciat per l’indi Sayyid Ahmad Aligarth (1817-1898), en canvi, propugnava que l’islam havia de seguir un camí paral·lel al que havia fet Occident en relació al cristianisme: convertir l’islam en un sistema ètic, fidel a l’esperit original i a les tradicions, però compatible i diferenciat del món laic, que havia de tenir la seva pròpia dinàmica. Durant molt temps i a molts països, aquesta va ser la versió de l’islam que va triomfar: Atatürk a Turquia, el sha Reza Pahlavi a l’Iran, Nasser a Egipte, Mohammed Ali Jinnah a l’Índia o la família dels Àssad a Síria… En algun moment, tots van tenir el recolzament occidental, tots van promoure el capitalisme i l’economia de mercat i gairebé tots ells van implantar dictadures sanguinàries i classistes…
Finalment, hi hauria una tercera via, la que propiciava una modernització necessària de l’islam, modernització que no s’havia de fer en clau occidental, sinó en clau pròpia, no només a la vista del que realment succeïa a Occident, sinó també a la vista del que el colonialisme occidental havia fet al nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà i al sud d’Àsia… Considerava que l’islam era una religió perfectament racional i un sistema de valors homologable i útil per als temps moderns. Ayyid Jamaluddin-i-Afghani (1836-1897) en fou l’iniciador i un dels seus deixebles intel·lectuals, Hassan al-Banna, a Egipte, fou el fundador dels Germans Musulmans que, recordem-ho, foren els guanyadors indiscutibles de les úniques eleccions democràtiques que hi ha hagut en aquest país, un corrent amb molt predicament al món islàmic, vist el fracàs de la versió més laïcista i el cinisme de l’islamisme fonamentalista…
No és fàcil combatre la xenofòbia, ni la islamofòbia, perquè se situen més enllà de la racionalitat i de la moralitat. Però sí que podem insinuar alguns camins: el primer de tots el contacte, el coneixement en directe de l’altre. Sabent que el contacte sol és insuficient, que pot acabar fins i tot reforçant els sentiments i prejudicis preexistents. Per això seran necessàries situacions propícies, intercanvis verbals i no verbals, objectius comuns, fer coses junts, celebrar plegats… I informar-nos, i fer-ho críticament, utilitzant fonts diverses avui que és més fàcil que ahir, escoltant totes les versions versemblants, mirant de comprendre les lògiques dels altres. I llegir, per exemple, la magnífica novel·la-assaig de l’intel·lectual islàmic, afincat a Gran Bretanya, Ziauddin Sardar, Buscando desesperadamente el paraíso, publicat per Gedisa. Fent, senzillament, un exercici d’interculturalitat.
