Els dilluns acostumen a portar alumnes somnolents que paguen el preu d’haver passat el cap de setmana tan connectats com han pogut, que s’han despertat a la matinada per consultar el mòbil per saber quina era la situació a Instagram, Snapchat, Facebook o Call of Duty.
Elles, habiten més les xarxes socials perquè “són més per fer-se fotos”; ells, els videojocs. Durant el cap de setmana hi troben gairebé tothom. No han sortit, no els ha calgut res més que jugar en línia o exhibir-se a les xarxes socials. I saben perfectament què haurien de fer les seves famílies: posar límits, marcar horaris, sortir amb els fills perquè no estiguin tant a casa, respectar la normativa de +18 i no comprar-los aquests videojocs tan addictius, prohibir el mòbil, la tauleta i l’ordinador a l’habitació, reduir el temps d’accés a internet i d’ús del mòbil. Però els adolescents saben que la família no se’n surt i, sense esma, els deixa fer.
I l’institut?
Davant d’aquesta xacra social, l’institut hauria de promoure’n el coneixement i actuar preventivament. Això vol dir, posar a l’abast de la comunitat educativa la informació disponible i fer un seguiment dels alumnes, observar si es produeixen canvis en la personalitat, si estan més irritables, si descuren la higiene més enllà de la proverbial desídia adolescent, si hi ha un increment notable de les hores que inverteixen a internet, si menteixen sobre el temps real que estan connectats, si tenen la necessitat de sortir del centre per connectar-se immediatament, si hi ha hagut una pèrdua de les activitats d’oci, una disminució de la comunicació amb la família, si utilitzen la xarxa per lliurar-se de sensacions negatives, si neguen la magnitud del problema: la disminució de les hores de son, el deteriorament físic (cefalees, insomni, dolors cervicals, augment de pes, ansietat, depressió, pensaments obsessius en relació a la xarxa). I, una vegada detectats els símptomes, alertar la família i fer costat a l’alumne, perquè l’adicció conductal de l’adolescent és, en bona part, una addicció afectiva: té la necessitat de ser estimat, dubta a l’hora de prendre decisions, és submís a les decisions de la colla, sent angoixa davant la separació, experimenta una pèrdua progressiva de les activitats d’oci i fins es culpabilitza pels conflictes familiars.
Aquesta, és clar, no serà una tasca fàcil, perquè les addiccions comporten la impossibiliat d’abandonar una conducta malgrat les conseqüències negatives que comporta; en el cas dels adolescents: d’estudi, socials i familiars.
Fotografia de l’aula
Diu la literatura sobre l’addició conductual que el 90% llarg dels alumnes tenen un smartphone, i un 20% es consideren addictes, malgrat que només un 6% tenen problemes freqüents per aquest motiu i un 10% han tingut problemes relacionats amb la pèrdua de control. Els alumnes de 14 anys són els que tenen problemes amb més freqüència. La dependència emocional del mòbil és tan alta que fins i tot hi estan connectats a classe.
Per la seva part, les famílies paguen la despesa del mòbil, entre 30 i 70 euros mensuals.
I, pel que fa als videojocs, en disposa més d’un 80% dels alumnes, un 70% dels quals no reben cap tipus de control pel que fa al temps i el tipus de joc.
I ells, què en pensen?
Tenen 14 anys. Ho han escrit anònima i voluntàriament. De les xarxes socials, en pensen:
“Món on hi poden haver perills i felicitat”.
“És una vida plena de recursos, però també perillosa”.
“Crec que les xarxes socials no són un mitjà molt bo, encara que tothom les utilitza”.
“Les xarxes socials són un perill”.
“Si les utilitzes de manera civilitzada no poden suposar un perill, però si ho fas amb molta freqüència i parlant amb persones desconegudes, et poses en perill, i també els que t’envolten”.
“Jo considero que les xarxes socials la majoria de les coses que ens aporten no ens beneficien ja que són una manera d’allunyar-nos de la realitat i de les persones que ens envolten”.
I dels videojocs:
“Em fan sentir més lliure i relaxat”.
“M’entretenen quan estic avorrit, però fa que no fem altra cosa que jugar”.
“Addicció, violència, temor i llibertat”.
“Pensem que un videojoc ens porta coses bones, però només crea addicció. I l’adicció és una malaltia, per això hem de posar-hi tots de la nostra part”.
“Crec que els videojocs només t’angoixen”.
Parlem-hi? Una proposta
Als alumnes els pot interessar el nostre comportament a internet? És més que probable, per tant expliquem-los des d’on ens connectem, quants dies a la setmana ho fem, quantes hores ens hi connectem de dilluns a divendres, quantes hores ho fem els caps de setmana, quin és el màxim de temps que hi estem connectats. Expliquem-los si perdem la noció del temps quan estem connectats, si ens sentim culpables per passar-hi massa temps.
I preguntem-los si es consideren addictes al mòbil, si dormen amb el mòbil engegat, quantes hores l’utilitzen cada dia, quantes el cap de setmana, si perden temps de classe a causa del mòbil, si pensen que el seu aprofitament escolar es veu disminuït per aquest motiu, si menteixen a la família pel que fa a la freqüència i la durada de les connexions, si pensen que la vida fora d’internet és avorrida, si s’enfaden quan algú els interromp quan estan connectats, si tenen alteracions de la son, si cada cop hi han de dedicar més temps per sentir-se bé, si han deixat de sortir amb els amics, si estan malhumorats quan no es poden connectar, si els resulta més fàcil relacionar-se amb amics per internet, si juguen a jocs no recomanats per a la seva edat, si se senten culpables per dedicar massa temps als videojocs, si alguna vegada han intentat de no jugar i no han pogut, si algun familiar els controla les hores que juguen i el contingut dels videojocs, si s’han despertat a hores intempestives per jugar.
Epíleg
Parlem-hi i anem amb compte. Són massa joves, però no trigaran a fer un pas més, a adquirir els comportaments dels addictes adults: a jugar amb diners. El fet que no tinguin edat per tenir un compte corrent no és cap problema, tot té solució. Abans que ens n’adonem, poden entrar a les xarxes del joc lucratiu. L’esperit del nostre temps en fa propaganda abans, durant i després dels grans esdeveniments competitius, els seus herois són un clar exemple de com és de natural tenir una vida fàcil. I de com és no només desitjable, sinó possible. Sobretot si ets conscient de les teves habilitats perquè portes un munt d’anys entrenant-les.
