Opinió

De què parlem quan parlem d’innovació?

“La innovació consisteix en una sèrie d’intervencions, decisions i processos, amb cert grau d’intencionalitat i sistematització, que tracten de modificar actituds, idees, cultures, continguts i pràctiques pedagògiques. I, al seu torn, suposa una altra forma d’organitzar i gestionar el currículum, el centre i la dinàmica de l’aula”. Aquesta és una de les definicions que més em va agradar quan, fa ja alguns anys, vaig escriure L’aventura d’innovar. El canvi a l’escola (Morata: Madrid, 2001). Avui segueix semblant-me vàlida, però li afegiria, almenys, aquests altres atributs: la necessitat de partir de les experiències personals per a ser reflexionades i compartides, la possibilitat d’establir relacions entre els diferents sabers per adquirir una perspectiva més elaborada i complexa de la realitat, el major protagonisme i llibertat de l’alumnat, i l’autonomia i l’empoderament docent per a fomentar l’intercanvi i la cooperació; la modificació radical dels temps i espais, no supeditats a les inèrcies del passat sinó a les necessitats actuals del desenvolupament infantil, i la conversió de les escoles en llocs més dignes per a la relació i el bon tracte, més atractius per a l’aprenentatge i més estimulants per a la participació democràtica de tots els agents educatius.

Hi ha tres verbs compostos que es conjuguen en les escoles innovadores: aprendre a mirar, aprendre a conversar i aprendre a pensar. Una cosa porta a l’altra. Educar la mirada per llegir l’entorn i interrogar-lo. Conversar per obrir la ment a altres opoiniones i punts de vista, i per entrenar-se democràticament. I pensar per esbrinar el perquè de les coses i el sentit del que passa i ens passa, per trobar respostes als nostres interrogants i per obrir-ne altres. A aquesta tríada s’hi afegeix una altra composta pel fer, el sentir i l’actuar, on van conformant de manera contínua i interrelacionada activitats, afectes i valors. El cuquet de la curiositat cap al coneixement neix del desig i de l’emoció; així es va intuir fa temps des del pensament i avui ho avala la neurociència. Es tracta, en definitiva, d’agitar les ments i els cors infantils i adolescents i d’omplir de vida l’escola.

Ara bé, la innovació és un concepte paraigües on hi caben moltes interpretacions en funció dels fins educatius, els referents filosòfics i socials, el context, les relacions de poder dins de la institució escolar i la implicació real dels diversos agents de la comunitat educativa. També es presta, més encara quan es tracta d’una paraula tan en voga, a multitud de tergiversacions i manipulacions. El poder polític i empresarial sempre ha tingut una especial habilitat per apropiar-se dels conceptes, buidar-los de contingut i convertir-los en un simple eslògan o en una marca per incorporar-la a la retòrica del discurs o les estratègies de màrqueting per vendre més i millor. I des de l’escola no falten les aplicacions epidèrmiques que no arriben al cor de la innovació, o les imitacions simplificades que la confonen amb un activisme frenètic sense solta ni volta o amb la introducció de mitjans més sofisticats que no condueixen enlloc. Omplir les aules d’ordinadors i de pissarres digitals té a veure amb la modernització però no necessàriament amb la innovació.Tampoc cal confondre-la amb els processos de canvi i reforma, ja que massa sovint viatgen en sentit contrari, en deformar més de reformar. Si que tenen a veure amb diversos graus de millora i de transformació, encara que de vegades es localitza únicament a l’aula, altres es duen a terme a tot el centre i en ocasions contagien el seu entorn territorial.

Vegem, de manera més gràfica, alguns exemples on es mostren les diferències entre aquestes dues versions antagòniques de l’educació. L’ús de les TIC pot servir simplement per emmagatzemar informació i planificar uns exercicis que abans es resolien amb la simple consulta del llibre de text o perquè l’alumnat investigui i elabori el coneixement de forma personal, crítica i creativa. L’hort escolar es visita ocasionalment per veure com creixen les plantes o bé es converteix en un lloc d’estudi permanent que comporta, a més, treball productiu, ciència a la cuina i gestió dels productes excedents. La visita al museu es redueix a un recorregut veloç per atendre algunes explicacions mínimes i copiar alguns textos o, per contra, suposa una preparació prèvia, la participació en l’anàlisi assossegat d’alguns quadres, la realització artística al taller i la conversa en jornades posteriors. El viatge o passeig per una ciutat consisteix en una programació turística a l’ús o bé s’organitza com un espai d’autogestió on l’alumnat busca rutes alternatives en funció dels seus interessos. O, finalment, una exposició es tanca amb un punt final o amb un interrogant.

La innovació és un llarg procés ple de dificultats, incerteses i contradiccions, amb salts endavant, estancaments i tornades enrere: mai és una línia recta. Sovint, es barregen aspectes metodològics renovadors amb altres marcadament tradicionals o que es queden a mig camí. I que complicat és mantenir una coherència entre les formes d’ensenyar, aprendre i avaluar! I entre la teoria i la pràctica.

Hi ha centres que neixen amb un projecte innovador poderós, amb un equip cohesionat i amb una comunitat educativa molt identificada i participativa; i aviat es converteix en un referent pedagògic i fins i tot arriben a una certa projecció mediàtica. Per contra, el projecte i la praxi d’altres centres es cou a foc lent i dins de l’anonimat, teixint complicitats pas a pas entre els diversos agents educatius. D’altra banda, hi ha docents i col·lectius que enriqueixen el seu procés formatiu intercanviant experiències i creant xarxes dins el mateix territori, mentre altres el busquen fora atenent les seves afinitats temàtiques i pedagògiques.

No hi ha dubte que hi ha innovacions que transformen l’escola. Cosa ben diferent és que també transformin la societat. Ha corregut molta tinta sobre els relats excessivament idealitzats i optimistes sobre les possibilitats de l’educació –i encara més de la institució escolar– com a agent protagonista del canvi social, més enllà de la simple adaptació a la societat del coneixement i al reconvertit i precari mercat laboral. Això sí, pot contribuir a revolucionar les consciències per a la formació d’una ciutadania crítica que somiï i es comprometi a lluitar per un món més just. Meirieu ho diu d’una manera molt bonica: “L’educació no consisteix a adaptar unes persones al món, sinó a formar uns subjectes capaços de tornar a crear un altre món”.

Això és el que sostenia Freire i el que han manifestat un bon grapat d’alumnes i exalumnes. Així ho testifiquen, per exemple, els de l’escola de Barbiana a la seva Carta a una maestra, un text que evoca el pòsit educatiu que els va deixar el rector Lorenzo Milani i que mereix ser recordat quan es compleixen cinquanta anys de la publicació. Així mateix, recomanem el documental Adiós Barbiana, adiós –pot veure’s en versió espanyola a YouTube- on es mostra l’experiència d’aquest petit poble de la Toscana italiana amb les veus dels seus vuit exalumnes. Milani posava l’èmfasi en el raonament i l’ús crític de la paraula: “Si no es domina la paraula difícilment es podrà participar i ser subjecte de drets”. Una altra expressiva manera de definir l’educació.