Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.
Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.
En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?
Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.
La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.
Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.
Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.
Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.
Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?
Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.
Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.
A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?
És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.
I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?
Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.
La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.
Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.
La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…
El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?
Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.
En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.
Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.
Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.
El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?
És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.
Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.
