Los muertos no mueren
El gran director Jim Jarmusch, un home que ha pervertit tots els gèneres i sempre amb un nivell molt alt de qualitat, s’ho devia passar pipa rodant aquesta pel·lícula sobre zombis. Un guió ple de moments divertits, rodejat d’una bona colla d’actors i d’actrius habituals en el seu cinema i unes quantes glorioses incorporacions.
Va de zombis, ja ho he dit, i anar de zombis vol dir posar davant dels nostres ulls una realitat que creiem que estava morta i enterrada però que torna, com està passant en aquests moments històrics, que el passat que creiem mort està molt més viu i és molt més perillós dels que ens pensem.
L’acció passa en una petita localitat, un espai molt típic en les pel·lícules dels Estats Units. Una comunitat on tothom es coneix. Comencen a passar coses estranyes. L’eix de la Terra s’ha bellugat, els dies i les nits pateixen algunes alteracions, els animals manifesten conductes estranyes… i els morts surten de les tombes i tenen les mateixes obsessions –la de menjar els vius no és una obsessió, és una necessitat– que tenien quan van morir. Vull dir que si a algú li agradava el cafè ara busca cafè per tot arreu i si algú estava pendent de la moda doncs ara continua pendent de la moda…
La comunitat s’organitza per resistir els atacs dels zombis. Cal destacar la singularitat d’alguns personatges com els tres policies, l’encarregada dels serveis funeraris de la localitat –com sempre una fascinant Tilda Swinton, potser l’actriu més enigmàtica d’aquests temps–, la colla de joves que estan en un centre d’acollida, el malcarat del poble… tots tenen els seu moment de glòria. O d’infern, com més us jo estimeu.
No hi ha grans ensurts –ni petits–, però hi ha moments que rius d’aquesta gran metàfora que són les pel·lícules d’aquest gènere a l’alça, pel·lícules que haurien de ser vistes en les grans trobades de la classe política i econòmica per veure que alguna cosa comparteixen amb aquests personatges que van perduts pel món, si més no tan perduts com el públic al qual ens agrada aquest gènere farcit de referències sobre el nostre present.
M’encantaria veure aquesta pel·lícula assegut al costat, per exemple, del senyor Aznar.
Un atardecer en la Toscana
Un atardecer en la Toscana, dirigida per Jacek Borcuch i interpretada per Krystina Janda, la qual va rebre el premi a la millor interpretació femenina a Sundance, ens narra la història d’una dona, filla de víctimes de l’Holocaust, que viu al bell mig d’un paisatge meravellós, amb el seu marit, la filla i els nets que han anat a visitar-la. Té, a més un amant egipci propietari d’un bar al poble. I ara ve el detall més important: és una celebrada poetessa que ha rebut el premi Nobel i el poble de Volterra vol retre-li homenatge. Però un atemptat terrorista que passa a Roma la porta a redactar un discurs molt polèmic que qüestiona les polítiques europees davant la immigració i partir d’aquest moment tota la seva vida, una vida plena i lliure, queda en quarantena. Crisi social i crisi familiar, tot ben amanit també per la percepció que té que es fa gran. Damunt la taula unes preguntes molt antigues però que cada generació es torna a plantejar: quina responsabilitat tenen els intel·lectuals davant del que passa al món? Davant de qui responen les seves obres? Quin ha de ser el seu nivell d’implicació? Una dona de prestigi com ella té dret a dir tot el pensa? De tot això ens parla aquesta pel·lícula que planteja interrogants i poques respostes i que té un final molt bo; i ja sabeu que els finals bons, per mi, són aquells que queden oberts a la interpretació de l’espectador o de l’espectadora.
Sauvage
Sauvage és el primer llargmetratge del director Camille Vidal-Naquet. Ens mostra la vida d’un noi de vint-i-dos anys –interpretat de manera excel·lent per Felix Maritaud– que malviu en l’exercici de la prostitució masculina. Rep els clients al carrer, no espereu la fredor dels contactes per internet, i la pel·lícula ens mostra escenes on el jove ha de fer realitat els somnis de qui paga. Coneix un home que treballa al mateix tros de carretera que ell i s’enamora, però aquest segon té una manera molt més pràctica de veure la vida: busca’t un vell que no et donarà massa feina, que t’estimi a la seva manera i que et mantingui. En canvi, el jove de vint-i-dos anys –de qui no en saben res llevat de les escenes que veiem, un personatge sense context que respon amb un silenci quan la metgessa que l’atén li pregunta si veu als seus pares– té una gran necessitat de trobar tendresa, afecte… tot allò que és essencial en l’experiència humana, però ha de buscar-ho al bell mig de la sordidesa del món del sexe més descarnat.
El director filma escenes amb cruesa i aquesta manera directa d’afrontar les relacions físiques pot ser que espanti, que molesti, però res és gratuït, tot és necessari si volem fer-nos càrrec de la situació vital del protagonista.
Felix Maritaud ens ensenya el seu cos malalt, nafrat, ferit, colpejat… al costat dels seus somriures, d’una dolçor que el domina, però no es lamenta mai. Un cos que busca, sobretot, la carícia, la mirada reposada, el senzill gest de descansar el cap a l’espatlla d’aquella altra persona amb qui comparteix el llit i que ha pagat pels seus serveis. I està disposat també a donar el que l’altre li reclama fins i tot de manera gratuïta.
Té un final esplèndid, totalment obert amb una imatge que fa que desitgem que tot allò de bo que té el món arribi a aquest noi a qui la vida no es cansa de mostrar-li la seva cara menys amable, una ganyota de dolor continuada.
