Opinió

‘Lola i els seus germans’ i ‘Rojo’

‘Lola i els seus germans’

Hi ha pel·lícules que fan estiu, com les amanides amb tomàquet, cogombre, olives negres, un bon oli, unes gotetes de vinagre i una mica de sal, tot acompanyat d’un bon vi blanc, i si estàs en bona companyia has fet el ple. Un plat lleuger que no et deixa l’estómac amb sensació de pesantor.

Lola i els seus germans, de Jean-Paul Rouve, és una amanida d’estiu, refrescant, distreta, sense pretensions, un bon guió, ben filmada i unes interpretacions remarcables. Tot i que tracta problemes importants – com les bones comèdies– sempre hi ha una mirada marcada per l’humor. Somrius davant la crisi que pot comportar quedar-se a l’atur, no poder tenir fills o les dificultats per mantenir relacions estables.

Dos germans que sempre s’estan discutint, però que s’estimen i una germana que els fa de germana i de mare quan convé.

I uns personatges secundaris entranyables: l’última parella d’un dels germans, la dona que treballa a l’òptica amb ell, el fill de l’altre germà, un jove que cita Kundera i s’interessa per Céline, el company de la noia, l’home que treballa sota les ordres del que es queda sense feina… i un home que vetlla la tomba de la seva dona, una dona que li va amargar la vida però a la qual, ara que no hi és, l’enyora.

Si voleu passar una estona entretinguda no deixeu d’anar a veure la història d’aquests tres personatges condemnats a ser estimats. I molt.

‘Rojo’

La pel·lícula Rojo, del director Benjamin Naishtat, que va triomfar a Sant Sebastià amb els premis a la millor direcció, millor fotografia i millor actor per Dario Grandinetti, m’ha fet pensar en La cinta blanca, d’Haneke, perquè mostra i oculta alhora. Mostra la història d’un respectat advocat que un dia es troba amb un personatge molt misteriós que busca brega, i a partir de la reacció de l’advocat comença una història que acabarà com el rosari de l’aurora. I oculta el clima moral, aquell mirar cap a l’altre costat que ara s’està intensificant a les democràcies mundials –pensem en els refugiats, els migrants, l’empobriment, el canvi climàtic… – mentre forces que no s’identifiquen amb claredat preparen alguna reacció que farà canviar el sentit de la història general i que mirarà d’evitar les respostes dels que pateixen o dels que són capaços d’interpretar el sentit de la realitat que viuen. En el  cas de Rojo, el rerefons és el cop militar a l’Argentina.

Al costat d’aquest advocat cal destacar la presència enigmàtica d’un dels detectius més insòlits de la història del cine negre, un home el qual en les frases que pronuncia no hi ha cap paraula sobrera per bé que totes aboquen a l’abisme.

Tots portem dins nostre l’àngel i el dimoni –ho sabem prou bé perquè alguna vegada hem vist els Pastorets–. Les circumstàncies externes, aquelles que escapen al control general, ajuden a que un dels dos triomfi, la bondat o la maldat més que el bé i el mal. Doncs d’aquesta lluita tan antiga tracta la pel·lícula, sense sortides de to, amb unes imatges hipnòtiques i amb una banda sonora que ens transporta als anys que descriu la història i que confiem que mai més tornin a ressorgir.