El debat sobre el menjador –o sobre el temps educatiu del migdia– tornarà a ser un dels punts calents del curs que ara comença. Qui els gestionarà, qui els contractarà, com se’n garantirà la qualitat i qui n’assumirà els costos són qüestions que encara estan en l’aire. El Departament d’Educació va engegar el curs passat un procés participatiu sobre el temps del migdia (després de veure’s forçat a aparcar el decret de menjadors que va anunciar que impulsaria) i, en la roda de premsa d’inici d’aquest curs, el conseller Josep Bargalló va explicar que les converses continuaven, ara ja presencialment amb els actors que més interès havien mostrat en l’assumpte, però que la nova regulació s’aprovaria al llarg d’aquest curs.
“Estem pendents del desenvolupament de la futura llei de contractes de serveis a les persones [l’anomenada Llei Aragonès]; si s’aprova només farà falta que fem un decret, però si no, haurem de fer una llei. En tot cas, no esperarem gaire”, va comentar Bargalló. Sobre el procés participatiu només va avançar que la major part de les propostes insistien en el fet que les AMPA segueixin tenint la possibilitat de gestionar el servei de menjador, i que aquest punt (un dels que origina més controvèrsia) el Departament el pensava respectar. Gestionar no necessàriament vol dir contractar.
De moment, però, el preu màxim del menjador continuarà un any més en 6,20€, xifra que s’ha mantingut inalterable des de fa tretze anys. Es va aprovar per primer cop el curs 2007/2008 i el 2019/20 segueix sent el mateix malgrat les reiterades protestes i recursos presentats per l’Acellec, la patronal que aplega la major part de petites i mitjanes empreses que presten aquest servei. L’any 2017 la sala del contenciós del TSJC va donar la raó a un recurs presentat per l’Acellec i va concloure que el preu del menjador era “insuficient”, però aquella sentència responia a un procediment obert en relació a la resolució sobre el preu màxim de 2013, per la qual cosa no va tenir cap efecte pràctic. El preu cada any se segueix fixant en 6,20€ i l’Acellec el segueix impugnant. Resten pendent de resolució judicial les dels darrers anys.
“Tothom ens dóna la raó… en privat”
El gerent de l’Acellec, Pep Montes, explica que “en converses privades tothom et reconeix que aquesta situació és insostenible, però formalment no ho diu ningú. Els nostres associats no volen fer negoci, no busquen grans beneficis, sinó que volen guanyar-se la vida fent una activitat que els agrada i els motiva, però alguns han tancat perquè han vist que ja no era viable dedicar-se a això. Hi ha moltes escoles on el servei de menjador es presta amb un elevat risc de pèrdua, i per això només acaba interessant a aquelles empreses que poden gestionar serveis més grossos”.
En els darrers temps l’Acellec també ha impugnat algun dels concursos públics d’escoles que liciten el servei de menjador, perquè entenia que les condicions tècniques que es proposaven (en especial, la ràtio de monitors per alumne) eren inviables, i en quatre ocasions el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic li ha donat la raó i ha anul·lat els concursos. Es tracta de tres escoles públiques de Barcelona i una de Vilobí d’Onyar. “Nosaltres no tenim estructura ni vocació d’estar revisant totes les licitacions que es presenten, però algun cop algun associat ens avisa i ho fem, perquè tenim una relació cordial amb el Departament, però l’única opció que ens deixa és la judicial”, afegeix Montes.
Increments salarials i compromisos verbals
Abans de l’estiu va semblar que el tema del preu es podria desencallar. Segons el representant empresarial, en una reunió del conveni col·lectiu del sector del lleure educatiu, el director general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa, Ramon Simon, es va comprometre verbalment a moure el preu màxim del menjador en la mateixa proporció que s’incrementessin els salaris dels monitors al llarg de 2019. Aquest conveni –que s’hauria de renovar l’any vinent– regeix les condicions del personal de menjador, però també d’altres professionals com els vetlladors, guies de museus, monitors de casals i cases de colònies, els tècnics de centres cívics… que no tenen cap relació amb els menjadors, i no obstant això el seu salari estava congelat des de 2016. Aquest 2019 es tancarà amb un increment salarial del 2,5% (1% al gener i 1,5% al setembre), però això no haurà servit per desencallar els 6,20€ dels menjadors públics.
Educació ni confirma ni desmenteix el suposat compromís de Simon. En tot cas, entre 2007 i 2018 l’IPC a Catalunya ha augmentat un 20,5% (un 22,5% si només es mira el sector dels aliments i les begudes no alcohòliques), mentre que el salari del monitor, segons explica Montes a partir del que recullen els diferents convenis, ha passat de 13.300 l’any 2007 a 15.868,39 a 1 de setembre de 2019, la qual cosa suposa un augment del 19,3%.
Manel Pulido, secretari general de la Federació d’Educació de CCOO, admet la dificultat de la quadratura del cercle. Ni els sindicats ni l’administració volen que un hipotètic increment de preu repercuteixi en les famílies, però en canvi tothom vol una millora en la qualitat del servei, amb més productes de proximitat i menys precongelats, i amb una ràtio de monitor/alumnes tan baixa com sigui possible per fer del temps del migdia un veritable espai educatiu, preferiblement connectat i coordinat amb el projecte educatiu de centre. En el cas de l’administració, les pròrrogues pressupostàries impedeixen assumir l’increment del preu. El menjador el paguen les famílies, però aproximadament el 15% de l’alumnat rep una beca-menjador (total o parcial) i per tant un eventual increment del preu implicaria, automàticament, una major despesa pública en concepte de beques-menjador.
“Cadascú defensa els seus interessos, i nosaltres defensem que els treballadors tinguin unes bones condicions laborals i els infants aliments de bona qualitat”, explica Manel Pulido, per al qual “cada cop hi ha més alumnes que es queden a dinar, i si volem que les dones siguin més independents necessitarem que l’àpat del migdia estigui garantit per l’escola, i que això acabi sent una responsabilitat del Govern”. En la seva opinió, no és lògic establir un preu unitari per tot Catalunya, perquè el cost del servei varia molt segons la ubicació del centre i el nombre d’alumnes. Com més rural i petit és el centre, més gran és el cost. En aquest sentit, Montes apunta que “un increment del preu màxim no implicaria que tots els centres augmentessin els preus, ja que les empreses seguirien competint per les licitacions, i també ho farien amb el preu; allà on 6,20€ o menys sigui viable el preu no pujaria”.
La petjada ecològica del menjador escolar
En aquest sentit, cal destacar algunes de les conclusions d’un exhaustiu estudi sobre els menjadors dels CEIP situats a la ciutat de Barcelona elaborat recentment per Neus Martí, Helena Soler i Gonzalo Gamboa (del departament de Ciències Ambientals de la UAB) per encàrrec de la Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest estudi analitza bàsicament la procedència dels aliments i el seu impacte mediambiental (mesurat en termes de distància recorreguda i tipus de producció), així com la transparència a l’hora de revelar aquest origen. Molts productes que es venen com “de temporada”, “de proximitat” o “ecològics” en realitat no ho són… o no hi ha plenes garanties que ho siguin.
Segons aquest estudi, el 83% dels menjadors dels CEIP de la capital catalana els gestiona una societat limitada, mentre que el restant 17% es reparteix entre societat anònimes, fundacions, associacions i cooperatives. De fet, l’estudi identifica les 54 gestores de menjadors escolars públics de la ciutat, la major part de les quals gestionen un o dos menjadors, mentre que unes poques en gestionen 9, 10 o fins i tot 12 menjadors escolars. L’estudi no les classifica segons el tamany, sinó segons l’especialitat de l’empresa. I ho fa en 4 grups: 1) gestores especialitzades en cuina i menjadors que a més a més fan activitats de migdia; 2) gestores especialitzades en lleure educatiu que a més a més fan cuina; 3) gestores multiserveis; i 4) gestores d’inserció sòcio-laboral. D’aquests quatre models, a l’hora de valorar la qualitat dels aliments són les primeres les que treuen una millor nota.
A l’hora d’establir les recomanacions finals (molt dirigides a què l’administració i els centres educatius demanin més garanties als gestors sobre la petjada ecològica dels aliments que serveixen a la canalla), els autors de l’informe admeten que per completar l’anàlisi s’hauria hagut d’accedir a tota la informació sobre el preu dels menús. “Aquesta informació –escriuen–, en combinació amb la informació sobre l’origen i tipus de producció dels aliments, donaria informació més acurada sobre els diferents models de gestió dels menjadors escolars a la ciutat de Barcelona i els seus barris. Es podria respondre a qüestions com ara quina part del preu del menú correspon al cost alimentari, quina al cost de monitoratge, quins barris estan pagant quins preus, etc. En aquest sentit, hi ha la necessitat de garantir la viabilitat econòmica i productiva del tipus de menú que es vol promoure, tenint en compte la visió integral del contracte o licitació. Per exemple: seria un error exigir que tot sigui de proximitat i ecològic sense tenir en compte si caldria o no revisar el preu final del menú”.
