Opinió

Digues com avalues i et diré com ensenyes

Els mestres dediquen molts esforços i hores a l’avaluació dels seus alumnes i, sovint, és un dels aspectes més tècnics, complexos i feixucs de la tasca docent. Fins i tot, i segurament alguns dels lectors s’hi sentiran identificats, molts mestres voldrien treure’s de sobre l’avaluació, ja que tenen la sensació que els resta temps per dedicar a altres tasques més agraïdes. Malgrat tot, es vulgui o no, l’avaluació és una part inherent al procés d’ensenyament. Fins i tot en activitats on el mestre no estableix un procés d’avaluació formal sorgeixen processos espontanis d’autoavaluació i coavaluació. Dit d’una altra manera, no existeix aprenentatge sense avaluació. Les persones ens avaluem inconscientment a nosaltres mateixos quan aprenem i l’error esdevé el motor que genera nou aprenentatge. És prou important, doncs, posar atenció en un procés que, vulguem o no, tindrà un paper principal en l’aprenentatge i influirà de manera decisiva en el que l’alumne aprèn.

Tradicionalment, l’administració no ha facilitat l’avaluació a les escoles canviant tot sovint els protocols i el llenguatge amb el qual plasmar l’aprenentatge de l’alumnat a l’informe de notes. L’avaluació, però, té poc o res a veure amb els informes de notes. Sí, ho heu llegit bé: avaluar i posar notes són dues realitats ben diferents que cal diferenciar. Posar nota és un acte que considera l’alumne com a subjecte passiu, és un procés quantitatiu, classificador, estàtic i que no genera millora. Posar una qualificació ja sigui en forma de números, de lletres o, qui sap, potser en un futur amb emoticones, és relativament fàcil per un mestre i probablement podria fer-ho intuïtivament sense por a equivocar-se i sense haver de recórrer a interminables algoritmes per calcular mitjanes numèriques.

En canvi, l’avaluació és un procés qualitatiu, dinàmic i busca generar la millora i l’empoderament de l’alumne. És un procés intrínsec a l’aprenentatge que no pretén etiquetar l’aprenent sinó generar estratègies que li permetin aprendre dels errors i avançar. L’avaluació no ha de ser una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà que busqui potenciar l’aprenentatge. La metacognició, l’autoconeixement, la regulació… són processos que han de formar part d’una avaluació reguladora i formativa. L’observació, la recollida d’evidències (en diferents formats), les rúbriques i altres eines d’auto i coavaluació són els instruments per articular l’acte avaluador. I si un cas, quan haguem fet tot això, ja dedicarem una estona a posar notes en un informe.

L’ensenyament de competències que marca el currículum educatiu ha d’anar vinculat forçosament a processos d’avaluació qualitatius, reguladors i continuats. De res serveix desenvolupar un treball d’aspectes competencials a l’aula si no s’acompanya d’una bona avaluació que reguli el procés d’aprenentatge. De fet, un treball per competències autèntic va lligat indissolublement a un procés avaluador que reguli el que l’alumne aprèn i, sobretot, com ho aprèn. Si no és així no estarem parlant d’un treball de competències estricte i ben fet, ja que es perdrà l’efecte d’empoderament que produeix una bona avaluació competencial.

La innovació educativa, un tema capdavanter al món de l’educació als últims anys, ha de basar-se en un canvi profund dels processos d’avaluació als centres. Qualsevol reformulació dels processos d’ensenyament i aprenentatge en una escola ha d’abordar forçosament l’avaluació. Si no es canvia la manera com s’avalua no s’estarà canviant res de manera real, i tot quedarà en retocs estètics i poc profunds que tindran una data de caducitat molt curta. Només si es parteix del què i el com avaluem podem plantejar noves dinàmiques d’aprenentatge a les escoles que suposin un vertader canvi respecte del que sempre s’ha fet, ja que l’avaluació determina allò que s’aprèn i la manera com s’aprèn. Digues com avalues i et diré com ensenyes, això és tan clar com l’aigua.