Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
‘Dios es mujer y se llama Petrunya’
Una petita joia que ens arriba de Macedònia. Un argument que ens pot servir per comentar les actuacions masclistes que estan ben arrelades encara a la nostra societat.
Argument ben senzill de resumir. En un petit poble de Macedònia hi ha la tradició de llençar una creu al riu i els homes es tiren a l’aigua per fer-se-la seva. El que la troba té garantit un any de bona sort. Totes li pondran. Són els misteris que tenen les religions. En una ocasió una dona, la Petrunya, que no té feina, que no s’agrada, que és molt intel·ligent però que no se’n surt, que té problemes amb la seva mare que no la deixa tranquil·la ni quan dorm, doncs aquesta noia no s’ho rumia gota i es tira l’aigua vestida i tot i troba la creu. I ja tenim tot el poble –bé, tot no, perquè hi ha una periodista que l’ajuda– protestant, vexant-la, fent-li la vida impossible perquè una dona ha gosat reivindicar els mateixos drets que tenen els mascles de la seva localitat.
I aleshores ella es nega a tornar la creu, resisteix totes les pressions de l’església, de la policia –hi ha un policia bo, per dir-ho ras i curt, sort en tenim de les excepcions–, dels hooligans de la creu. I ella aguanta i aguanta…
Una història ben senzilla i de vegades la senzillesa és un parany que amaga una gran complexitat. Esplèndida interpretació de l’actriu Zorica Nusheva. Te’n vas del cine i recordes la seva mirada i la seva fortalesa.
‘Solo nos queda bailar’
El director georgià que viu a Suècia Levan Akin ens regala una història on la dansa té un protagonisme molt accentuat.
Un expert en els balls populars de Geòrgia pregunta a un jove ballarí què creu que és la dansa del seu país. El noi respon que una tradició i l’home experimentat el corregeix i li explica que és l’ànima de la seva terra, per tant molt més que una tradició. I una ànima no es pot trair, embrutar o fer evolucionar. I aquí comença el drama que viuran els protagonistes.
Aquesta dansa és molt masculina, les dones tenen molt poc protagonisme, si més no és el que traspuen les imatges. Moviments secs, com si fossin cops de timbal, poca carícia, poc fer voleiar els braços i les mans.
El protagonista viu en una família que té dificultats per arribar a finals de mes. El germà, que tindrà una de les millors escenes de la pel·lícula, és un noi d’aquells que fan de la nit el dia i a l’inrevés. Pares separats i una àvia extraordinària. El noi té una parella però un dia descobreix que un altre ballarí que acaba d’arribar el fa tremolar i s’adona que li agrada. L’altre també se sent atret pel seu company i contrincant, perquè només un podrà arribar a ser membre del grup oficial de dansaires. Una nit es converteix en la nit… no cal que us expliqui què passa en aquests casos. El fet de manifestar que et sents atret per algú del teu sexe està molt mal vist i el noi patirà el rebuig dels seus companys però trobarà consol justament amb la noia que l’estima.
I al final el noi participa en el càsting per formar part de la companyia estable. ¿Renunciarà a oferir un espectacle canònic, de moviments aspres, bruscs… o deixarà que la tendresa li bellugui els braços i les mans enfrontant-se a tota la tradició i deixant que surti a la superfície el nou Merab (aquest és el seu nom)? Si aneu a veure-la ho sabreu.
Una bella història. Bella i necessària història.
