Entrevista

«Tots els alumnes han d’estar en centres ordinaris, amb els recursos necessaris»

Carme Fernández s’ha convertit en una de les puntes de llança en la lluita per l’educació inclusiva a Espanya. Des de la Fundació Gerard, que dirigeix, ha fet de l’escolarització en centres ordinaris per a tots els nens la seva bandera. Al costat de l’advocat Juan Rodríguez Zapatero forma un tàndem que s’ha convertit en el terror de les administracions educatives i suport de famílies amb fills amb necessitats educatives especials que senten que han estat abandonats o maltractats pel sistema. Cada pocs mesos, aquest duet arrenca alguna sentència que obliga una Administració educativa a escolaritzar un petit en un dels centres anomenats ordinaris. I, avisa, no pararan. Fernández, psicòloga de formació que va aterrar en aquest món arran del naixement del seu nebot, amb autisme, no té pèls en la llengua. Denúncia que Espanya no compleix ni les convencions internacionals a les quals s’ha adherit ni les seves pròpies lleis en matèria d’inclusió. El seu discurs és clar: tothom ha d’estar junt en els mateixos col·legis. I no, les aules específiques en centres ordinaris no són inclusió, també segreguen.

Es practica la inclusió a Espanya?

No. Molt poc. Ho indica l’informe del comitè de l’ONU, fruit d’una recerca realitzada a Espanya, que ha conclòs que es vulnera el dret a l’educació inclusiva i que exhorta Espanya a eliminar els enfocaments que segreguen: els centres específics i les aules en centres ordinaris. És el que diem nosaltres des de fa temps, però això ens reforça. La resposta que va donar Espanya va ser vergonyant, encara que la va donar el Govern anterior, no l’actual, caldrà veure com reacciona aquest. En aquesta resposta es va venir a dir que Espanya ho fa tot molt bé i que no es vulnera el dret a l’educació inclusiva. Ens agradaria que el nou Govern rectifiqués aquesta resposta com a primer pas. El segon pas seria que posés d’una vegada un pla d’acció damunt la taula. Aquesta sol·licitud que fa el Comitè d’actuar sense demora significa que cal començar ja. Evidentment no pot fer-se d’avui per demà, hi ha molt a fer, però si no comencem no ho farem mai. Mentrestant, es continuen obrint aules específiques i les famílies han d’acudir a la justícia. Hi ha d’haver un full de ruta clar, amb terminis, i que en ics anys (tres-quatre) es deixi de matricular nens en aules especials, que es comenci a traslladar els nens a centres ordinaris, dotar de recursos, etc. per transformar aquest sistema que tenim en un unitari amb una sola escola.

Vostè llavors és partidària de la desaparició dels centres i aules en tots els casos.

Ho dic jo, ho diu el comitè de l’ONU… Parlem d’un dret humà fonamental i cal defensar-lo per tothom, no hi ha casos excepcionals en els quals no s’hagi de complir aquest dret. Tots els alumnes han d’estar en centres ordinaris, amb els recursos necessaris, però tots junts. Han de desaparèixer aquests centres, Espanya es va comprometre a això quan va ratificar la convenció.

Es continuen construint centres d’educació especial. No sembla que estiguem en aquest camí.

S’està caminant en la direcció contrària. És cert que no s’obren tants centres especials com fa anys, però les aules específiques sí que van in crescendo. És preocupant. Estem esperant a veure quina postura pren el nou govern i quines mesures pren. Si no fa res, actuarem. Mentrestant, seguim en la via judicial, que creiem que pot obrir altres vies. Arran de la visita del comitè, s’han creat plataformes formades per famílies i centres especials que estan desenvolupant una resistència en contra que desapareguin aquests centres de segregació. És preocupant que estan entrant en aquestes plataformes associacions importants d’Espanya, fins i tot sindicats. El seu lema és “educació inclusiva sí, especial també”. Aquesta resistència el que diu és que es respecti l’elecció de centre dels pares i que qui vulgui vagi a l’ordinària i qui vulgui a l’especial. Però no és una qüestió d’elecció de centre. Aquest dret decau quan està en joc un dret fonamental com és l’educació inclusiva. El dret és a triar entre centres ordinaris, no entre centre ordinari o específic. Estan llançant una campanya desprestigiant al comitè, em sembla preocupant i perillós.

Per què les aules específiques són segregadores?

Perquè separen als alumnes per la seva diversitat. És igual que un centre d’educació especial, però en un centre ordinari, funcionen exactament igual.

En els últims anys estan sortint força sentències contra les administracions per discriminar nens. Està canviant la mentalitat o és una qüestió particular d’alguns jutges?

Està canviant. Els jutges, quan dicten les sentències, en miren d’altres, i d’alguna forma estan adquirint uns coneixements i una visió que no tenien. Com més sentències hi hagi, millor, perquè unes empenyen les altres. Ara estem pendents d’unes quantes per sortir, tenim molta esperança que surtin bé.

Van en la mateixa línia que les altres?

Hi ha algunes que poden ser importants perquè són sobre aules específiques en centres ordinaris, no sobre centres especials. És més complicat, perquè les aules es venen com a inclusives. És més complex de defensar, si surt una sentència favorable serà molt important perquè obrir aules d’aquest tipus és la tendència actual.

“Està canviant la mentalitat”, però sembla que no tant.

No xoca perquè hi ha una part de la població que és resistent al canvi. La resistència és molt diversa. Hi ha famílies, escoles, professionals i entitats. Crec que les famílies són les víctimes d’aquest tema perquè majoritàriament estan desinformades sobre la qüestió. Fins i tot desconeixen la convenció. L’Administració ha fet bé el seu treball, no ha difós la convenció, quan està obligada a fer-ho. Crec que les famílies en són les víctimes, se les ha atemorit amb el discurs que els seus fills no tindran recursos en el centre ordinari i s’ha creat un relat sobre els centres especials com a única i millor opció. La meva opinió és que estan utilitzant les famílies com a escuts en aquestes manifestacions. Hi ha molts interessos darrere d’això. Les escoles especials en la seva majoria són privades o concertades, hi ha molt d’interès a mantenir el sistema segregador. També hi ha moltes aules específiques concertades.

A dins de centres públics?

Sí, perquè les posen en marxa les associacions. En un centre específic o una aula, hi ha un percentatge d’alumnes les famílies dels quals estan conformes amb aquesta modalitat pel motiu que sigui. Però hi ha altres que hi són obligades per informes d’escolarització o negació de recursos en els centres públics. Suposem que aquest tant per cent d’alumnes que estan obligats es passessin a centres ordinaris. És inviable, perquè en el moment en el qual els treus dels centres especials, aquests deixen de ser viables econòmicament. Això vol dir que el centre d’educació especial sobreviu gràcies al fet que s’obliga moltes famílies a portar-hi els seus fills. El centre d’educació especial necessita els dictàmens d’escolarització que obliguen les famílies. Per mi, aquí està la clau. Mentre existeixin els centres especials serà impossible que els alumnes vagin a centres ordinaris. Només hi ha una solució: el transvasament d’alumnes de l’especial, juntament amb tots els recursos, a les escoles ordinàries. Evidentment que amb un pla d’acció i un full de ruta ben planificat.

No sona a una mica utòpica aquesta petició?

És igual de realista que quan les escoles per negres, les black schools, van desaparèixer. Semblava una utopia, però molts activistes van lluitar perquè això succeís. Als EUA van arribar al punt que sí, els negres tenien els mateixos drets, però havien d’estar separats. Al final, el Tribunal Suprem dels EUA va decidir que l’educació pública segregada no era igual i que aquesta segregació a les escoles públiques era il·legal. Si això es va aconseguir amb les escoles de negres hem d’aconseguir-ho igual amb les de diversitat funcional. Parlem d’un dret humà fonamental i això és el que la gent s’ha de ficar al cap. A ningú li passaria pel cap separar negres i blancs avui dia, però sí que es defensa que se separi als alumnes amb diversitat funcional.

Sembla que el problema és de conscienciació, llavors.

No hi ha consciència en gran part de la població i s’haurà de fer un camí en el qual caldrà aportar molta informació. Seguir en la via judicial crec que és important, i intentar pressionar als governs i que això es vagi modificant. Tenim la força de la Convenció i de la resolució del Comitè. Això no és opinable, és un dret fonamental. Que les escoles especials siguin legals (encara que haurien d’haver-se adaptat a la Convenció) no significa que vagin de la mà del respecte dels drets humans. Potser cal arribar per la via judicial fins aquí.

Està el professorat preparat per atendre la diversitat a les classes?

Ni estan formats ni tenen els recursos. Això és quelcom que s’aconsegueix formant-los i posant els recursos, no són impossibles. La suposada especialització que existeix en els centres especials tampoc no és tal. Un PT (pedagog terapeuta) és exactament el mateix en un centre especial que ordinari. Tots tenen la mateixa formació i la mateixa titulació. En els centres ordinaris també hi ha PT i Al (audició i llenguatge), però els falten recursos.

Diu un estudi que la meitat dels professors es mostra “indiferent” respecte a l’atenció a la diversitat i que un de cada sis (un 16%) està en desacord. Amb aquestes bases sembla complicat practicar la inclusió…

És complicat, però això cal canviar-ho també. Cal reflexionar per què és així. I és així perquè durant molts anys s’ha consentit. Darrere d’això hi ha una clara actuació per part dels governs. No ha interessat formar als professionals de les escoles o a la comunitat educativa. Tot el contrari, els hi han posat molts obstacles perquè acabin mostrant aquesta indiferència o desacord. Obstacles en forma de falta de recursos, de no formar, d’oferir la possibilitat de portar als nois al centre especial. Mentre existeixi aquesta realitat paral·lela i falta de recursos, tenim aquest col·lectiu que donarà guerra arribat el moment. Caldrà actuar sobre això també quan toqui. La diana és molt gran i en aquest pla d’actuació que comento cal actuar en diversos contextos o sistemes: professionals, famílies… No és senzill, però que no ho sigui no vol dir que no calgui començar ja. L’objectiu ha de ser la inclusió plena i no pot estar a anys vista en el sentit de lustres.

A part de les aules específiques en centres ordinaris, quina mena de pràctiques que ens venen com inclusives en realitat no ho són?

Dins d’una mateixa aula ordinària també es poden donar pràctiques que segreguin l’alumnat. Si l’alumne té un suport a la seva aula ordinària, però el posen en una cantonada a treballar sol, amb un currículum que no comparteix en absolut amb els seus companys, no té un pla educatiu per relacionar-se amb els seus companys, etc., això és una pràctica segregadora. Els currículums paral·lels són segregadors. Han de fer el mateix. Que tingui una distància ics amb els seus companys no vol dir que no pugui compartir continguts, hauran d’estar adaptats a les seves necessitats, però han de ser els mateixos. Només en aquesta connexió s’estableixen relacions, es promou l’ajuda mútua, a cooperar entre ells… Però si no comparteixen el que estan fent és molt difícil que això passi a l’aula.

És la inclusió plena el final del camí o aspirem a alguna cosa més?

Seria un final i un començament alhora. Hi ha molt a fer. En la inclusió hi ha uns paràmetres bàsics necessaris: un és la presència de l’alumne en l’entorn educatiu, després està la participació i l’èxit. Aquests dos últims diuen que la presència ha de ser activa, no sols presència. Mai arribarem a una inclusió plena perquè aquests paràmetres sempre són millorables. És com dir que l’educació és millorable. Sempre ho serà, però cal partir d’uns mínims i ara mateix no hi estem, estem sota mínims. Molts alumnes no tenen garantida la seva presència en l’entorn ordinari. El primer és garantir-la. És un camí sense final, evidentment.

Està la societat preparada per a la inclusió?

Si jo fes una fotografia avui dia m’inclino més a dir que no està preparada, però crec que pot estar-ho. La veig capaç de preparar-se. És com quan parlem dels alumnes i diem: té ics capacitat o això no ho pot fer. A mi m’és igual la foto d’avui, m’importa la capacitat. I crec que som una societat que ens podem preparar per això.

Alguna comunitat està treballant bé el tema?

Hi ha actuacions concretes en algunes comunitats, però actuacions globals, lamento dir que no n’hi ha cap. Hi ha coses que poden ser l’inici d’alguna cosa, com el decret de Catalunya, però no s’acaba de complir.

Aquesta entrevista s’ha publicat en format paper a La Revista de El Diario de la Educación