L’any 2016 Carles Capdevila va escriure una columna al diari Ara amb el títol “Ens cal gent que es fiqui en problemes”. L’article es referia a la tasca educativa i social que fan educadores i treballadores socials i deia així: “En una societat en què s’imposa el ‘No t’hi fiquis’, en què mirem cap a una altra banda perquè prou feina tenim amb nosaltres, en un món professional fragmentat en departaments que competeixen més que no pas col·laboren, en què ens encolomem les culpes els uns als altres en lloc de buscar sortides, hi ha oficis que consisteixen a ficar-se en problemes entre persones. Tot i saber que quan dos es barallen el tercer té les de rebre. I els cridem allà on hi ha persones vulnerables, addiccions, solitud, maltractaments, malalties greus”. Aquest text l’he dedicat a diferents promocions d’estudiants de quart d’Educació Social de la UVic-UCC, quan he tingut la sort de ser escollida padrina, en els actes de graduació d’aquesta universitat on exerceixo com a professora.
En aquests dies tan incerts i difícils, les paraules de Carles Capdevila, escrites fa quatre anys, esdevenen un reconeixement a la tasca d’aquests professionals que estan dedicant els seus esforços al treball de cures. I en aquesta situació em pregunto: A qui li preocupen ara les educadores i educadors socials que lluiten, juntament amb altres professionals, per garantir les millors condicions de vida a les persones més fràgils de la societat?
Les educadores i educadors socials, que durant la situació d’emergència de la Covid19, estan acompanyant a infants i joves en centres residencials d’acció educativa, a persones adultes amb alguna discapacitat en llars residencials o a gent gran en residències, estan fent torns laborals esgotadors, amb plantilles reduïdes afectades per la infecció i es troben amb seriosos problemes per protegir les persones que pateixen fragilitat extrema.
Malgrat l’enduriment de les condicions de treball ara més precàries, tal com denuncia David Torrent a l’article “El día a día de un educador de CRAE en tiempos de coronavirus” publicat el 2 d’abril a La Izquierda Diario, les educadores i els educadors socials segueixen cercant la manera de ser a prop de les persones, i no tenen més remei que adaptar com poden les mesures de distanciament social, davant la impossibilitat de complir-les, al no comptar amb espais prou amplis per mantenir les distàncies de seguretat, ni tampoc, en alguns casos, amb el material de protecció necessari.
Aquests dies de bombardeig informatiu sobre la pandèmia apareixen un reguitzell de notícies sobre les terribles conseqüències del desmantellament sostingut i persistent que les polítiques públiques han aplicat, des del 2010, als sistemes de protecció de salut, educació, ocupació i dependència. I ens hem convertit en espectadors impotents del càstig que reben els sectors més vulnerables de la nostra societat.
Fa molt de temps que les dades ens alerten. El març de 2019, l’informe Insocat va publicar que a Catalunya, les desigualtats segueixen creixent: el 20% de la població amb un nivell econòmic més elevat guanya 5,7 vegades més que el que guanya el 20% de la població amb un nivell econòmic més baix (el 2016 era de 5,5 vegades); la pobresa continua augmentant: el 23,8% de la població viu en risc de pobresa i exclusió (enfront del 22,5% del 2016) i el percentatge es dispara fins al 47,7% entre la població estrangera.
Fa molt de temps que un gran nombre de persones perden l’habitatge, perquè no poden fer front a la hipoteca o al lloguer, tot i els esforços d’entitats com les PAH de diferents territoris per aturar-ho. Fa molt de temps que diferents associacions com Arrels Fundació denuncien l’augment de persones que dormen als carrers… En l’última dècada, la resposta política ha estat feble i incapaç d’afrontar les injustícies, tal com denuncia l’informe d’ECAS en el qual mostra que la inversió social realitzada l’any 2017 encara va ser inferior en 2.200M d’euros, a la realitzada l’any 2010.
Davant de la gravetat d’aquestes situacions anteriors a la pandèmia, tot i les denúncies persistents de sectors compromesos amb una vida comunitària més digna, la societat ha tancat els ulls, i bona part de la població ha llençat la tovallola. Fins i tot, s’ha consolidat una falsa idea que el creixement de l’economia potser ho resoldria. Ara, obrim els ulls i veiem un panorama encara més desolador perquè en els llocs on la crisi econòmica és més aguda, les persones encara ho tindran més difícil per sobreviure.
Veiem que la vulnerabilitat ha passat a formar part de la vida col·lectiva i que la interdependència només és possible si cadascú es responsabilitza d’accions que millorin la vida en comú, com per exemple quedar-se a casa; a l’hora que s’endeguen iniciatives comunitàries de suport com ajudar al veí que no pot sortir a comprar, compartir Internet perquè qui no en disposa tingui la possibilitat de connectar-s’hi, participar en xarxes de voluntariat per atendre persones amb dificultats de mobilitat, entre moltes altres que hem anat coneixent aquests dies.
Aquestes iniciatives que ara omplen les xarxes mostren actituds solidàries del tot necessàries però insuficients per construir una societat amb condicions de vida més justes per a tothom. Cal també el compromís de la societat per impulsar canvis radicals en les estructures dels models productius, en els estils de vida i de consum. En definitiva, tal com ens diu l’activista ecofeminista Yayo Herrero, per canviar les condicions de les persones amb situacions vulnerables, empobrides i precàries -que empitjoren any rere any i posen contra les cordes a més gent- cal plantar cara a la qüestió de la redistribució de la riquesa.
Ara, enmig de la tempesta, amb el sistema de protecció social absolutament tensionat, és el moment de fer un sincer agraïment als professionals dels serveis essencials, i entre ells a les educadores i els educadors socials, que es deixen la pell per mantenir el treball de cures imprescindible en aquesta crisi. I al mateix temps, anar més enllà i preguntar-nos: Després de la pandèmia ens preocuparem per posar les persones al centre i apostarem per polítiques valentes que protegeixin la vida col·lectiva?
Referències
- Capdevila, Carles (2016). Ens cal gent que es fiqui en problemes”. Ara, 17/6/ 2016. Disponible a: https://www.ara.cat/opinio/carles-capdevila-cal-gent-fiqui-problemes_0_1597640247.html
- Gutiérrez del Amo, Pablo (2020). Sortir d’aquí requereix canvis profunds en la nostra forma d’organitzar l’economia, la política i la vida. Reflexions de la nova era Yayo Herrero. El diari de l’Educació, 31/3/2020. Disponible a: https://diarieducacio.cat/sortir-daqui-requereix-canvis-profunds-en-la-nostra-forma-dorganitzar-leconomia-la-politica-i-la-vida/
- Informe INSOCAT per a la millora de l’acció social (2019). Treball precari, habitatge privatiu i manca d’inversió social. Disponible a: www.acciosocial.org/que-fem/informes-i-publicacions/insocat-informe-dindicadors-socials
- Torrent, David (2020) El día a día de un educador de CRAE en tiempos de coronavirus. La Izquierda Diario, 2/4/2020. Disponible a: http://www.laizquierdadiario.com.uy/El-dia-a-dia-de-un-educador-de-CRAE-en-tiempos-de-coronavirus
