Veig que aquest coronavirus s’ho està menjant tot. Ja no ni ha debats –només cal que llegiu els articles d’aquest mateix diari– sobre cap tema educatiu que no tingui una relació amb la pandèmia. Estem tancats a casa i tot gira al voltant d’aquest maleït virus. Innovació? Ni una paraula llevat d’alguna reflexió que ens recorda el paper de les tecnologies del coneixement i encara hi ha qui diu les tecnologies del coneixement i no de la informació. El coneixement no el portem dins d’un llapis de memòria –que tampoc és de memòria, perquè no oblida–. No havíem quedat que el coneixement és una construcció que anem fent? Una altra cosa és la informació, això sí que ho tenim tancadet en un llapis, però una informació que hem d’aprendre a seleccionar perquè al costat de les aportacions d’un expert hi trobem la xerrameca del veí del tercer-quarta o d’en Donald, no l’ànec, l’altre. I la meva, és clar.
Avaluació? Vaja, només quan fa referència a com avaluem el que no hem pogut ensenyar i si ho convertim en una nota o en una frase o en un aprovat general o…
Funció dels mestres i de l’escola? I ja tenim l’antic debat de si el currículum s’ha d’acabar, de què vol dir currículum, que si el llibre de text, de confondre temari amb lliçó, que si…
Temes socials també arraconats. Ara no hi ha pateres, ni canvi climàtic. Sí, sabem que han baixat els nivells de contaminació, però quan tot torni a la normalitat els índex s’enfilaran una cosa de no dir. I que hi haurà una nova pandèmia tan antiga com l’ésser humà: la fam.
Hi ha qui creu que en traurem una lliçó, de tot plegat. I parlem del coronavirus com d’una oportunitat que ens regala la vida. Vaja, home, em pregunto, per saber que hem de canviar algunes coordenades del nostre pensament i de la nostra acció neoliberal a ultrança ens calia una bufetada com aquesta? Aigua i criatura a l’abisme.
Permeteu-me que em posi en pla íntim, personal i que em confessi: em fa por agafar el telèfon i escoltar una veu amiga que em diu: “Saps, Jaume, no tinc bones notícies” i tu, si estàs dret, t’asseus i escoltes. “S’ha mort en Pere”. En Pere? “Sí, en Pere”. I la primera pregunta que fas és: de la covid19? “No, no, del càncer que patia, m’ho ha dit el seu fill i ja m’ha avisat que quan tot això s’acabi farem un acte per acomiadar-lo, ara no podem”. I penses en el Pere i penses que si més no, no s’ha mort sol i recordes els debats amb ell, sobretot quan es tractava del que dominava amb molta convicció: com ensenyar a llegir i a escriure a les criatures més petites. I evoques amb tendresa aquell vespre que vas baixar a Barcelona amb el seu cotxe i que avançaves a pas de cargol per l’autopista perquè en Pere sempre tenia tot el temps del món i a tu se t’escapa com l’aigua de mar entre els dits de les mans.
I passo de la por a la tristesa. Però em dic: ens en sortirem… i continuo trist i amb por. I jo no sé descobrir l’oportunitat que representa el fet de no poder veure els nets i les netes si no és a través d’una pantalla o de pensar que no sé quan podré abraçar aquella amiga o aquell amic o aquells exalumnes amb qui parlo aquests dies per telèfon i que com m’estimen em recorden que: “Jaume, no surtis al carrer, no facis imprudències”. I jo ric perquè quan sento que diuen que la gent gran som població de risc penso “pobre gent”, i aleshores m’adono que parlen de mi. “Saps, Jaume, tinc un ERTO com qui diu que té un gra al clatell”. O “això del treball a casa és una merda i perdoneu però algú ho havia de dir”. Com fer reunions. Jo necessito veure les expressions de les persones amb qui dialogo i per les pantalles veig gestos estranys, ganyotes, paraules que es tallen. I m’he de conformar veient pel·lícules en una pantalleta ben petita. Com gaudir de Ford o del ball d’El Gatopardo? O rellegir i rellegir i rellegir, que és una gran activitat, però també necessito alguna novetat, passejar per la llibreria i tocar els llibres, la seva pell, i envejo els fumadors perquè els estancs estan oberts. La lectura encara no és un vici ni una malaltia, per tant totes tancades. I necessito, sobretot, que algú em contesti aquesta pregunta: ¿quan tornem a tenir les escoles obertes podré abraçar les criatures, podré posar la mà damunt l’espatlla d’un adolescent i donar-li confiança amb aquest gest o hauré d’enviar a les escombraries totes les reflexions que giren al voltant de tocar o acaronar? Ai, Van Manen, que et queda poca corda en aquest mon que comença a treure el nas en el nostre horitzó! I com resoldre la distància en unes classes petites i més aviat atapeïdes? I què passarà al pati o als menjadors?
I quan veig el trio de consellers informant amb unes expressions que es nota que acumulen cansament i després contrasto les opinions del grup del govern espanyol, també fent tota mena d’esforços, amb uns quants militars al costat dels científics i dels polítics amb tantes medalles que si un raig de sol els toqués la pitrera quedaríem enlluernats per setmanes, cosa que faria que les urgències dels oftalmòlegs s’omplissin de gom a gom, els meus dubtes creixen de manera exponencial, perquè els experts no s’acaben de posar d’acord.
Ras i curt: podré estar al costat dels nens i de les nenes sense semblar un astronauta quan vulgui compartir amb ells la meva lliçó sobre el món i escoltar les seves?
Són qüestions menors? Potser sí, però són les meves perquè a mi m’atabala el dia a dia, coses com veure que no puc anar al callista perquè em talli les ungles d’àguila reial que ja començo a tenir i les durícies de pell d’elefant. I em fa riure pensar que cada dia, a les set, la dona i jo anem a fer voltes al pàrquing de casa, en direccions contràries i ens saludem: “Hola, com està en Jaume?” Bé, pesat com sempre i tu: “Jo estupenda, tot el dia a la cuina fent tota mena d’àpats per llepar-se els dits”. I així estic jo, que acabaré amb la panxa de l’Hitchcock però sense la seva genialitat. L’hora dels hàmsters, en diem.
Ja ho veieu. Una barreja de pors. Algunes de molt transcendents –segur que Montaigne en deu haver dit alguna cosa– amb qüestions de vol gallinaci però que t’ajuden a viure. I em preocupa pensar que pot arribar un moment que em venci la tristesa per tot el que podem perdre, malgrat l’optimisme de qui afirma que podem interpretar el present en clau d’oportunitat.
Però sí, ens en sortirem perquè un educador ha de ser optimista per naturalesa.
O no.
