En la darrera dècada, a partir d’un escenari de restriccions salarials i pressupostàries, el professorat alineat amb els usuaris, a la impensada, ha anat bastint un procés de transformació educativa. La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics, com deia Galí, semblava que gradualment havia deixat de ser una hipòtesi i una nova primavera pedagògica floria entre nosaltres. Projectes, Innovació, Convivència o Autonomia s’havien convertit en paraules majúscules.
Estàvem assistint, doncs, a un sobre esmalt o tercera cocció, en la qual l’esmalt cuit o decorat amb colors ceràmics es torna a coure fins a tres vegades: bescuit, esmalt base i decoració, entre 700 i 850 graus. Aquest mètode es coneix com a decoració de porcellana. Per l’aplicació dels colors, s’han de barrejar amb vernís i trementina assegurant que les cobertes estiguin seques perquè la barreja no tolera l’aigua.
En aquest mateix Diari de l’Educació vaig publicar, a finals del passat mes d’octubre, l’article Usuaris, clients, compromesos i dissidents en el qual advertia de la possibilitat d’una alineació de consumidors i administradors que podia dibuixar una perillosa pinça susceptible d’atrapar dramàticament els professionals de l’educació.
Heus aquí que acaba la jornada del dotze de març i s’inicien unes turbulències mai vistes, i gens previstes, amb importants repercussions en el sistema educatiu. Les classes queden interrompudes. Mestres i alumnes surten de les escoles amb allò que porten al damunt i, sense més equipatge, han d’afrontar tres trams de cabotatge lluny de les costes conegudes: un misteriós mes no lectiu que com unes redivives boques de Bonifacio semblen engolir les millors intencions, i dos mesos telemàtics de mar inconegut com Píteas de Massàlia en ultrapassar les columnes d’Hèrcules, mentre als darrers quinze dies s’hi afegia creuar una certa presencialitat en una transmutada llacuna Estígia amb massa Caronts amatents.
En aquest temps, s’han de considerar una sèrie de factors clau per analitzar el que, educativament, ens ha succeït. Entre d’altres, que:
- l’activitat educativa no presencial, lectiva i no lectiva, ha estat necessàriament més propera a allò que hom anomena un seguiment en remot que no a ensenyament online,
- les escoles no disposaven, en general, d’una programació d’ensenyament a distància, ni de blended-learning, per ser aplicada immediatament,
- hem après que l’ensenyament a distància requereix una metodologia específica meticulosament dissenyada que no era disponible per les escoles (materials costumitzats, reptes, sistemes cooperatius d’e-tandem, administració de la informació, sistemes motivacionals específics, etc.) que requereixen entrenament, experiència i coordinació per portar-los a terme,
- els maquinaris i programaris d’ús immediat s’han suportat sobre les dotacions particulars del professorat i de l’alumnat,
- molts centres docents han hagut d’adoptar, d’un dia per un altre, entorns virtuals d’aprenentatge que no havien utilitzat abans, ni individualment ni de forma coordinada,
- l’escletxa digital s’ha fet notar de manera àmplia en redundar sobre la disponibilitat d’altres recursos, el capital cultural a les llars domèstiques, i la capacitat d’utilització de la tecnologia,
- la dedicació del professorat s’ha hagut de multiplicar fins a 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense que per això hi hagués un corresponent nivell d’eficàcia,
- hem descobert les videoconferències o les trucades grupals, com a succedani d’unes classes a les quals, sovint, assistien els familiars dels alumnes,
- la necessitat de coordinació ha crescut fins a límits insospitats, amb unes clares limitacions degudes als mitjans telemàtics utilitzats,
- s’ha visibilitzat l’aïllament de les persones amb les seves derivades suscitades per la por, la intranquil·litat, el precari balanç emocional, o la manca de sociabilitat secundària directa,
- la consciència de les pròpies limitacions i vulnerabilitat en relació amb la pandèmia i les necessitats de conciliació de la vida laboral i familiar s’ha fet present a tothom,
- una creixent sensació d’abandonament, a tots els nivells, en nom de l’autonomia resumit en espavila’t, anava penetrant en el professorat.
Com s’han viscut aquests episodis per part de navegants i tripulació? Ja s’han començat a publicar alguns informes, enquestes i recerques, però a falta d’una avaluació rigorosa que ens permeti avançar cap al futur, hi ha alguns indicis que permeten establir algunes hipòtesis.
Així, el professorat s’ha pogut sentir desconsiderat per una notable part de l’opinió publicada i una part minoritària, però que s’ha fet sentir, de l’opinió pública.
En efecte, s’han publicat articles gens elogiosos, cartes al director molt crítiques, i un nombre relativament alt de piulades i opinions a les xarxes socials que no han tingut gaire present les circumstàncies en les quals ha treballat el professorat.
Pel que fa a l’opinió pública, una minoria discrepant que ha fet molt soroll, en moltes ocasions prioritzant el benestar i expectatives pròpies a les reals necessitats educatives dels infants. Es pot tractar de persones que han travessat el llindar de sentir-se usuàries per exigir ser tractades com a clientes. En aquest apartat, he d’incloure una nova tipologia d’actors: els redemptoristes, persones no directament concernides que s’atorguen una representació que no tenen per convertir-se en policies privats del sistema, sense conèixer les circumstàncies locals dels casos que diuen voler resoldre. Un gran perill, això de patrullar sense estar habilitat.
És veritat que hi ha una majoria silenciosa que opina el contrari, que comprèn les dificultats i ha estat capaç d’alinear-se amb el professorat, i que ha agraït la dedicació i professionalitat dels docents, alhora que no ha traslladat cap a l’escola el seu malestar per la situació personal o laboral. Potser per ser tan silenciosa, no sabem si realment és majoria, i per estar callada no contraresta, en l’ànim, el sentir agreujat de molts mestres. Cal recordar que la percepció de menysteniment genera dessafecció.
Moltes persones, en aquestes setmanes de confinament, hem reflexionat de manera especial sobre les pròpies prioritats, les relacions interpersonals o el futur professional. Una bona part han decidit viure menys atrafegades, deixar algunes ocupacions, o reforçar en profunditat algunes facetes de les seves dedicacions. D’aquesta manera, he sentit dir a algunes professores que s’estaven plantejant obtenir una plaça docent més a prop de la seva residència perquè no els val la pena fer una hora de camí només per una adhesió no corresposta com la que tenen amb el projecte de l’escola, altres que deixaven alguna dedicació extra per concentrar-se en allò essencial, o aquelles que volen preparar-se amb rigor per oferir, amb qualitat, el blended-learning que tenim a tocar.
Hi ha indicis d’un distanciament perceptiu entre el professorat i una part dels usuaris, principalment aquells que han esdevingut clients i volen ser tractats com aitals clients. Existeix perill de dessafecció? S’han de tornar a escriure en minúscula paraules com projectes, innovació, convivència o autonomia?
A tot això, a la pràctica, com s’ha percebut el comportament, durant la crisi sanitària, dels gestors de l’educació? Em temo que, amplis sectors del professorat, ho han viscut com un alineament dels responsables sistèmics de l’educació amb els clients, adornat amb un agraïment retòric a l’esforç dels docents. Moltes directores escolars no s’han sentit prou recolzades, han arribat a pensar que només s’apel·la a la seva autonomia quan venen mal dades i, a més, a un autonomia impostada de fes el que vulguis però acaba fent el que t’indico per no contrariar la clientela. Encara que no fos la intenció dels gestors educatius s’ha sentit, en molts casos, d’aquesta manera. La mesura d’imposar un servei de custòdia, anomenat d’acollida, per alumnat entre tres i sis anys, ha estat rebuda per moltes mestres com una falta de respecte a les funcions educatives que, ordinàriament, tenen encarregades, i les dissidències s’han capejat de mala manera.
En la darrera etapa del periple s’ha hagut de repicar i anar a la processó, ensenyament telemàtic i custòdia o acompanyament segmentat presencials, és a dir un cop dins les aigües ignotes més enllà de l’estret de Gibraltar, s’havia d’estar al creuament de la llacuna que pot portar a l’avern amb la vigilància privativa d’algun Caront redemptorista.
Tot plegat, massa ingredients perquè la porcellana sobre coberta no se’n ressentís. Podem dir que, segurament, ha pujat la humitat ambient i, per tant, el risc que les diferents capes superposades de laques, olis, gomes aràbigues i trementines, per la diferent resposta de cada una d’elles al nou ambient, puguin acabar formant aquells característics reticles, especialment si puja la temperatura.
Confiem que, malgrat estar a les portes de l’estiu, l’escalfor no tropicalitzi l’ambient humit que sembla respirar-se. Esperem que no apareguin les temudes esquerdes i que la fràgil porcellana educativa, com un tresor que hem de preservar, romangui intacta, que tot hagi quedat en un ensurt. Per conservar-la, caldrà estar atent a les forces centrifugadores de la cohesió escolar i el professionals hauran d’intentar recuperar l’espai que han perdut fent-se respectar, a banda i banda, per la clientela que recuperi el seu rol d’usuària i pels gestors que no avassallin la funció dels docents.
