L’equitat educativa torna a ser al centre del debat.
Moltes entitats del tercer sector, entre elles, la Fundació Jaume Bofill, i més recentment Save the Children, donen la veu d’alarma per la manca d’equitat del sistema educatiu del nostre país. A més, a finals de maig es tornarà a plantejar aquest tema al Fòrum Mundial de l’Educació, que se celebrarà a Incheon (República de Corea), i en el que es presentaran els nous objectius i metes mundials per a la educació post 2015. L’Objectiu global d’aquest pla estratègic mundial ja es coneix, i pretén “Assegurar una educació de qualitat, equitativa i inclusiva així com un aprenentatge per a tothom al 2030”
Per a una societat democràtica i moderna és políticament correcte posar l’equitat com a element prioritari del seu sistema educatiu. Però, per què és tant important? Què passa si no hi ha equitat?
Intentarem resumir de manera breu dos escenaris amb sistemes educatius oposats, un amb molta equitat i l’altre sense.
En el primer cas, som ciutadans i ciutadanes d’un país modern, democràtic i que posa tots els mitjans que té a l’abast per afavorir l’equitat en l’educació. Tal com explica Save the Children al seu informe Il·luminant el futur: invertir en educació és lluitar contra la pobresa infantil, “un sistema educatiu és equitatiu si proveeix dels coneixements bàsics i garanteix la igualtat d’oportunitats davant les possibilitats d’optar o no per una formació superior. L’educació proporciona les eines necessàries perquè nenes, nens i adolescents puguin aconseguir benestar personal i estabilitat en el futur. Un accés adequat als coneixements i competències és essencial per garantir els drets de nens i nenes”.
En aquest escenari l’educació no només és gratuïta i obligatòria dels 6 als 16 anys, sinó que tant l’educació 0-3 anys, com l’accés a la universitat son també gratuïts i accessibles per a tothom. Quan diem que són universalment accessibles ens referim a que l’estat posa tots els recursos perquè els infants i joves tinguin les mateixes possibilitats d’accedir-hi. A més, en el cas de les famílies en situació difícil, l’accés, el material i els costos extraescolars són totalment gratuïts, les traves, socioculturals, familiars o personals són pal·liades amb ajuts concrets i personalitzats perquè el dret a l’educació es garanteixi sense obstacles. En aquest escenari, el percentatge de joves que accedeix a la universitat és molt alt, la diversitat de perfils socioculturals que s’hi troba és molt elevada, es tracta doncs d’un país amb persones ben formades, amb molta diversitat cultural i que poden aportar molt al sistema productiu del país. De fet, és un país ric amb un PIB alt i un Índex de GINI baix. És un país que ha invertit molt en educació i ho ha fet des del prisma de l’equitat.
Aquest escenari no és representatiu del que passa a l’Estat espanyol o a Catalunya. Segons l’informe de Save the Children, a Catalunya el 19,1% dels estudiants de secundària no obté el graduat de l’ESO i la taxa d’abandonament escolar primerenc és del 24,7%, molt lluny de l’objectiu europeu per al 2020, del 10%. A més, 1 de cada 4 joves d’entre 15 i 24 anys (25,7%) ni estudia ni treballa, percentatge molt per sobre de la mitjana europea (15,9%) i la desocupació juvenil arriba el 45,9% .
Tornem als nostres escenaris. En el segon cas hipotètic, vivim en un país que no privilegia l’equitat educativa i que privatitza l’educació. En aquest país l’educació s’ha convertit en un negoci. Existeix un sistema educatiu públic, per obligació legal i perquè és un dret, però aquest és de poca qualitat i molt limitat. En aquest país l’educació és obligatòria i gratuïta dels 6 als 16 anys, l’educació infantil es paga i l’accés a la formació superior també. A més, les escoles públiques estan en un estat deplorable, la formació i el sou del professorat son insignificants, la ràtio d’alumnes per aula elevadíssima i les condicions d’estudi mínimes. Pocs alumnes que van a l’escola pública acudeixen més tard a la universitat, perquè és cara i perquè no tenen els requisits acadèmics per entrar-hi. Per altra banda, aquest país té un sistema d’escoles privades extens, on acudeixen els alumnes de classe alta, que són els mateixos que accedeixen a la universitat i després ocupen els càrrecs directius i els grans càrrecs públics del país. En aquest país, hi ha grans desigualtats socials, la classe mitjana quasi no existeix i els índexs d’atur són molt elevats. El país presenta un Índex de Gini alt, a més de tenir greus problemes de violència. És un país que ha invertit poc en educació i això té repercussions en la seva economia i benestar.
L’educació és bàsica per no caure en el determinisme i per avançar cap a societats pacífiques i pròsperes. L’aposta per l’equitat educativa passa necessàriament per una inversió digna i ben orientada. L’informe de Save the Children subratlla que a Catalunya la inversió pública en educació ha baixat un 11.1% entre 2007 i 2013 i que això ha significat un increment del 19.1% en la despesa mitjana de les llars en l’educació dels seus fills i filles. Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre el país i la societat que volem construir.
