“Ara mateix la meva aula és un infern dolorosíssim. Els nens allà aparcats, plorant com salvatges i no els pots atendre a tots, en fi, horrible. Tinc 14 criatures, de les quals moltes no arriben a l’any encara, 14. El suport que està per tres classes i gairebé no ve, en fi, estic sola amb 14. Jo, amb aquest amuntegament, no puc. És inhumà, em sembla maltractament infantil”.
El que està descrivint una companya, educadora de 0-3, és el principi de curs en la seva escola, el període d’adaptació. Una cosa que, malauradament, es viu de forma semblant en molts altres centres d’Infantil, siguin escoles o col·legis. Diversos factors porten a la situació descrita: d’una banda, els centres i els seus claustres tenen dificultats a l’hora de consensuar i organitzar un funcionament més respectuós, quan no manifesten falta de sensibilitat generalitzada i de professionalitat; de l’altra, les famílies no disposen, sovint, del temps o la flexibilitat laboral suficient per acompanyar els seus fills i filles, o no ho fan per no ser conscients de la transcendència d’aquest despreniment respectuós i graduat.
Alguns prefereixen denominar el període d’adaptació com a procés i altres com a període d’incorporació. En tot cas, suposa que criatures i famílies s’enfronten a una novetat, a un canvi i, moltes vegades, a la primera experiència de separació. És important tenir això en compte, conèixer-ho i respectar-ho profundament. Per aconseguir aquest respecte, cal entendre una sèrie de conceptes claus. El primer és l’afecció i la necessitat de vincles segurs amb figures d’afecció per a un creixement equilibrat i sa. Després tenim la combinació dels conceptes de seguretat i d’autonomia, ja que aquesta última neix d’un fort sentiment de seguretat interna i externa. La por, la inseguretat o les mancances emocionals dificulten el fet de saber desenvolupar-se sense la família i el de confiar en un mateix. El concepte de resignació també és clau perquè a vegades es confon amb adaptació. Un nen o nena deixa de plorar després d’un temps, per instint de supervivència. Això no vol dir que estigui adaptat des del benestar, vol dir que s’ha resignat al fet que no es cobreixin les seves necessitats, amb tot el que això implica en la construcció de la seva personalitat i del seu caràcter. Per acabar, cal empatitzar amb el sentiment d’abandonament, que és el que poden arribar a viure nens i nenes en aquests moments de separació, encara que sigui qüestió de minuts o hores. L’abandonament causa sensació de desolació, estrès i solitud, un estat nociu per a un desenvolupament ple.
Des de les escoles i col·legis podem treballar per flexibilitzar i millorar aquestes condicions. És necessari que l’escola s’adapti als nens i nenes i no només a l’inrevés. Cal recordar que la presència de les famílies és fonamental. Són la font principal de seguretat per a les criatures en aquest període i la seva presència planificada i acordada, permet que estableixin un bon vincle amb la seva nova figura de referència, la qual els acompanyarà en el despreniment i ajudarà a construir tolerància i obertura cap als nous espais i persones. El procés s’ha de plantejar sense presses, adaptat a cada cas, respectant els ritmes, sense judicis ni comparacions. Sempre és millor si és progressiu, sigui al principi en presència de les famílies, o després quan aquestes ja es retirin. És convenient dosificar els elements de novetat cada dia: temps de permanència, llocs i espais, persones, materials i/o activitats, etc. La prioritat en aquestes primeres setmanes ha de ser l’observació de necessitats en les persones per donar respostes adequades i assentar unes bases sòlides.
També és essencial qüestionar algunes creences tradicionalment relacionades amb l’adaptació. Un exemple d’això és el plor. En un període d’incorporació respectuós amb les necessitats de cada un, pot no haver-hi plors, o haver alguns, però sense el caràcter d’esquinçament que vam presenciar amb freqüència. El plor és una resposta natural i sana a una situació d’estrès, por o dolor; la seva intensitat o continuïtat ens avisa que la criatura no es troba llista per progressar en la separació.
Pel que fa a la forma d’acomiadar-als matins, la criatura sempre ha de ser conscient de la retirada dels seus pares, per no viure-la com un engany, però no hi ha normes de temps o procediments; quan la criatura estigui preparada, el moment fluirà de manera natural.
I finalment, tota criatura té dret a una incorporació de qualitat, el més respectuosa possible, sigui quin sigui el context: primera escolarització a mitjan curs o amb quatre anys. Que algunes criatures estiguin acompanyades pels seus pares i altres no, pot dificultar la gestió del grup, però no és excusa per negar aquesta oportunitat i necessitat de presència als que sí que en tenen. Hem d’adaptar-i oferir el millor acompanyament emocional possible, individual i grupal, en cada context.
En definitiva, si volem millorar l’inici de curs, i per tant, la resta de l’any i de l’escolaritat, és imprescindible sensibilitzar la mirada cap a aquests processos vitals i organitzar-se en l’àmbit de centre i d’aula. La responsabilitat d’una adaptació o incorporació reeixida no pot ni ha de recaure exclusivament en els infants més petits. Entre l’ideal i el real, un canvi sempre és possible. Siguem els i les professionals que la infància necessita i donem-li a l’inici de curs la dedicació i la calidesa humana a les que tots i totes tenim dret.
