Opinió

La innovació com a estructura: un projecte educatiu de país

Si hem de fer cas de l’atenció dels mitjans, l’actualitat educativa passa per l’aposta per la innovació. Des de l’èxit de participació en el projecte Escola Nova 21 fins a la consolidació i expansió de propostes arreu del territori: xarxes amb anys d’experiència, grups de treball amb resultats sostinguts… L’esclat innovador, però, no ajudarà a millorar el nostre sistema educatiu si és només conjuntural, si no esdevé una peça més d’un engranatge estructural que serveixi per a bastir el model educatiu que necessita el país. Si no s’insereix en un Projecte Educatiu de país.

No es tracta de limitar-nos a administrar l’àmbit competencial. Cal prendre decisions, planificar, proposar… Hem d’adequar el sistema a les necessitats formatives, obrint-nos a una evolució educativa que ja s’ha mostrat efectiva en altres països, però tenint molt clar que no es pot bastir cap nou model si no fem el pas que ha de permetre replantejar-ho veritablement tot: la República Catalana. En l’actual context, els canvis tan sols poden ser capil·lars. I, això, si és que arriben a ser.

Les necessitats formatives evidencien que, sense noves pràctiques, sense autonomia dels centres i sense intervenció corresponsal del món local, el conjunt del sistema esdevindrà cada vegada més ineficient, i per això cal prendre decisions valentes i compromeses. Cal refer el Pacte Nacional per l’Educació. Millor, cal fer un nou Pacte Nacional –amb el nom que sigui, tant fa- que posi les bases per al desenvolupament efectiu del Servei Educatiu de Catalunya. Que situï el servei públic -centres compromesos amb la no segregació, la coeducació i la participació- a l’avançada d’un nou model. Que es constitueixi en un procés obert a tota la comunitat educativa i a tot el territori. Que no el protagonitzi ningú i que hi intervingui tothom: administracions, professionals, famílies, alumnat, agents directes i indirectes… Que recordi que el subjecte i objectiu únic de l’educació és l’alumnat. I que el professorat -la seva formació i la seva estabilitat- és la garantia de l’eficiència del sistema.

No podem pretendre arribar a l’excel·lència des de la centralització. La descentralització és un repte i la participació del món local, una necessitat. Una participació que ens ha d’aportar corresponsabilitat competencial, autonomia de gestió, implicació del territori, planificació des de la comunitat educativa i atenció a la diversitat. Cal conduir el sistema a ser inclusiu, a no segregar. L’educació és un dret i el seu adequat compliment un deure que cap administració pot desoir, un pilar fonamental de l’estat del benestar i una estructura cabdal d’una societat que vulgui garantir l’equitat; i encara més d’una societat que pretén construir i constituir ella mateixa el seu futur.

La innovació és, sense cap mena de dubte, un concepte clau en l’escola d’avui. Però no ha de ser un concepte de màrqueting educatiu. Conec alguna escola que s’omple la boca anunciant que innova, i transmet valors i habilitats absolutament tradicionals que prenen la forma de nova tecnologia i serveixen per superar proves d’avaluació externa però no milloren la formació de l’alumnat. També conec moltes escoles i instituts que treballen en silenci i desenvolupen projectes que transformen l’aula, superen els resultats dels seus alumnes i són motor d’èxit educatiu. Ja hem viscut prou casos d’enlluernament per la paraula i d’oblit del concepte. Fa anys va ser allò de la sostenibilitat –tot era sostenible, ni que no ho fos. Després, tot havia de ser emprenedor –ni que no calgués. Ara és el torn de la innovació, aprofitem-ho. Mai com avui les transformacions socials i econòmiques ens havien exigit situar el context formatiu en una evolució constant, tant per a atendre les necessitats que sorgeixen de manera continuada com per treballar les noves competències socials, culturals i professionals. Necessitats i competències que no podem deixar fora del marc escolar, i que hem d’atendre des de la singularitat: l’assignació de plantilles i recursos ha de fer-se d’acord amb la complexitat de l’entorn escolar de cada zona educativa.

No caiguem en el parany de pensar que la innovació és una pauta uniforme, que tot ha de ser d’aquella manera o de l’altra, que allò que és innovador en un lloc i en un moment ho és a tot arreu i sempre. La innovació no es decreta, sinó que es practica, s’avalua i es fa servir i, sobretot, no respon a altres interessos que els de l’alumne. Innovar és canviar per millorar el procés d’aprenentatge de l’alumnat, el treball a l’aula, la inserció del centre en el seu context. No hi ha canvi ni millora sense innovació. Tampoc sense recursos: l’organització educativa hi té un paper fonamental. L’educació és el servei que garanteix la cohesió social i territorial. Per això, mai no hi haurà un servei educatiu eficient si no tenim un Projecte Educatiu de país. Perquè l’educació és una qüestió de país. I una estructura d’Estat.