A les escoles i als instituts ens queda molta feina a fer per millorar el respecte, la tolerància i la convivència malmesa. #notenimpor
— Ramon Barlam (@rbarlam) 18 d’agost de 2017
Poc després de l’atemptat a la Rambla de Barcelona, a cop calent, publicava la piulada que encapçala aquesta reflexió. Anava en la mateixa línia del text De les aules d’acollida a l’horror de Brusel·les, on escrivia que se’m feia difícil imaginar que cap dels molts alumnes de totes les nacionalitats, religions i orígens amb qui he compartit espai, neguits i avenços durant més de 5 anys al capdavant d’una aula d’acolllida a l’ESO, seria capaç de cometre alguna bestiesa similar. També el novembre de 2015, l’endemà mateix que uns altres descerebrats tenyissin de sang les aigues del Sena, vaig crear un material didàctic perque al matí següent pogués treballar els fets amb els meus nens. Encara no fa dues setmanes que amb la Flora, la Patro i dos alumnes tot dinant a Cal Magre (Callús) celebràvem la graduació de dos alumnes que vam tenir a l’aula d’acollida, pocs dies abans de la tragèdia.
Ha hagut de pasar a Barcelona per fer-me adonar que estava equivocat. Que malgrat l’excel·lent feina que s’ha fet a les aules d’acollida, a casals, serveis socials… És evident que en educació, dintre però encara més fora de les aules, alguna cosa grinyola. Ens és més fàcil entendre per què les banlieues de París eren i continuen essent un focus de radicalització, però Ripoll és una altra cosa ben diferent. ¿Què és el que s’ha fet malament –insisteixo– perque una colla de joves inicialment inofensius puguin ser capaços de perpetar aquesta barbaritat? Ens agradi o no hem d’acceptar la realitat i començar-nos a acostumar a viure contínuament exposats a qualsevol cosa, en qualsevol moment. Ens pensàvem que vivíem a l’era del coneixement resulta que ho és també del terror i de la incertesa.
Llegiu si us plau l’emotiva carta (publicada a Vilaweb) que ha escrit Raquel Rull, la que havia estat educadora dels joves radicalitzats. Se’n fa creus. Molts us hi sentireu identificats, com jo mateix.
Toca actuar, i es evident que la resposta que com a societat hem de donar és complexa i caldrà defugir les -per cert, previsibles- anades d’olla que inunden les xarxes socials, moltes d’elles promogudes per la caverna mediàtica. Val a dir que m’enorgulleixo de com el meu país (representants polítics, mitjans, serveis sanitaris i agents de l’ordre) ha sabut reaccionar i gestionar la situació. El mateix seny i cap fred és el que haurem de tenir els educadors quan iniciem el nou curs escolar. Començant per fer front a les previsibes mostres de rebuig envers l’alumnat que té l’Islam com a religió, com ha passat en altres ocasions en les quals hi ha hagut atemptats d’Estat Islàmic. Ara, en tocar-nos més de prop, seran més intenses.
L’educació, tots ho sabem, és una tasca compartida entre famílies, institució escolar i societat. Haurem d’identificar, però, quina parcel·la de responsabilitat pertoca a cadascú per exercir-la de manera coordinada i amb determinació. Aquí no s’hi val a inhibirse. No podem amagar el cap sota l’ala quan el rei d’Espanya i el seu sèquit venen als hospitals de Barcelona a fer-se la foto quan és de domini públic la seva amistat amb els governants del Golf Pèrsic, els mateixos que estan finançant Estat Islàmic. Com tampoc havíem d’haver permès que el Barça lluís el nom d’un d’aquests països a la part frontal de la samarreta. S’ha de ser inflexible, sigui en la direcció que sigui, davant qualsevol manca de respecte a les persones i qualsevol mostra d’intolerància.
¿Què hi podem fer, per tant, des d’escoles i instituts? Jaume Funes, en aquest mateix diari, al seu article Quan morir i matar també és escola (29 de maig de 2007), escrit immediatament després dels atemptats a Manchester, ens dóna algunes pistes interessants. Efectivament, les setmanes culturals o bé els treballs de síntesi, per posar alguns exemples, s’ofereixen als nostres joves massa sovint de manera descontextualitzada. Els continguts es treballen encotillats en programacions generalment rígides, presentades a principi de curs i deixant sovint poc marge de maniobra. De manera que si per desgràcia tenim un atemptat de DAESH a l’estiu i el llibre de text no tracta el tema de l’Islam dins el tema nou, és de calaix que hem de canviar l’ordre dels temes i entrar-lo només començar el curs.
Com ja he comentat en moltes ocasions, evidentment hem de treballar continguts i habilitats, però també s’ha de vetllar perque els nostres joves esdevinguin uns campions en convivència i altres bons valors. I sí, ja sé que aquesta i moltes més (de competències) fa temps que s’inclouen a les disposicions vigents. El problema no és el què sinó quan i com es treballen. No podem parlar de la pau només el 21 de setembre, de la mateixa manera que les dones no només són maltractades els 25 de novembre. De fet, aquesta línia de treball feia temps ja havia estat recollida des del projecte Espurna. Concretament el material didàctic confegit per l’equip de la notícia de la setmana (exploreu el llistat) o el de la fitxa per fer (vegeu-ne exemples). Res tan simple com aprofitar notícies i inquietuds d’actualitat que passen al nostre voltant, o els temes que preocupen als nostres joves per -transversalment i, de manera globalitzada i oberta- suggerir un munt d’activitats sempre preparades per equips de professors experimentats tant d’educció Primària com Secundària. D’altra banda, hem de trobar més espais de diàleg -no només a les tutories- per parlar amb els alumnes de tot això i més.
Com a professionals, per tant, hem d’insistir en ser capaços també de reaccionar i oferir els continguts curriculars d’una manera més coherent, flexible i significativa, i aquesta aposta hauria de recollir-se en el projecte educatiu de centre. Per tant, d’obligat compliment per part de tot el professorat (no pot ser només una opció personal voluntària). També hem de millorar i força en l’àmbit de les mediacions, que ben portades i deixant-nos assessorar per professionals qualificats ens evitaran molts problemes de convivència i tensions, origen de futurs problemes.
Els que hem escollit la feina d’educadors tenim en aquests moments una responsabilitat molt gran per tal que, a banda de bons pintors, metges, enginyers i jardiners, no només fem més difícil que s’aprofitin dels nostres joves per descerebrar-los i convertir-los en màquines de matar, sinó que facilitem que puguin gaudir d’un món millor.
Arran d’una conversa posterior als atemptats, amb l’escriptora i periodista Liz Castro acabem de llençar una proposta a la que esperem s’afegeixin el màxim nombre d’escoles i d’instituts. La nostra voluntat no és que quedi en un foc d’encenalls, sino que esdevingui un punt de partida perque durant el curs -i no només a les tutories- siguem capaços de parlar i treballar per una millor convivència. Us convidem a llegir la proposta sencera, amb més detalls, accedint al següent enllaç: http://bit.ly/2wuPB8f .
Gràcies Flora per les teves sàvies observacions. Bon inici de curs per a tothom!
